L'any 1300 no vivia massa gent a Caldes. Una quarantena de persones, a més d’un poc bestiar, un parell de mules, un cavall i
dues egües, a tot estirar. Vivien en cases senzilles al cim del
turó, allà on avui hi ha el carrer Major i plaça de Sant Antoni. Una
mica més avall, a pocs metres, s’hi havia aixecat una
petita capella, apta per acollir, drets, els feligresos i oir missa quan tocava.
Quan diem capella, s’ha d’entendre com quatre parets i un sostre, sense cap ornament ni distinció especial, excepte la creu de fusta de l'entrada. El dins, també era ben auster. Parets blanques, sense finestres, un llençol o mantell amb la imatge de la Mare de Déu pintada, una petita taula que servia d’altar i para de comptar.
Per aquells anys servia l’esglesiola un capellà que vivia a Llavaneres. Era el primer després de molts anys sense. Venia cada quinze dies a oficiar missa i els sagraments, i quan calia, per enterrar algú al petit cementiri del costat. Es deia Bartomeu Segarra, però ha passat a la història amb el sobrenom de Bartomeu Bragat.
Quan el 1305 el bisbe de Barcelona visità totes les esglésies del seu territori i va arribar a Llavaneres, va rebre la denúncia d’alguns fidels caldencs contra el rector Bragat primer, perquè deien feia les misses de mala manera, impuntuals i de pressa i corrent, i segon, perquè deien que vivia en pecat, ja que compartia casa i 2 fills amb Alemanda que, a més, li feia de majordona de la capella i l’ajudava a oficiar la missa.
El Bisbe va cridar el mossèn i aquest va reconèixer la culpa. Li va imposar una sanció i fer prometre que no hi pecaria més. Però 5 anys després, el 1310, quan el Bisbe va tornar i els feligresos van repetir les queixes, Bragat, va confessar que, efectivament seguia vivint amb Alemanda, però que des de l’anterior visita, estaven “lliures de pecat”, és a dir, que compartien casa, però no llit. Llàstima, que la presència d’una nova filla de 4 anys, que s’assemblava molt al capellà, desmentia dita afirmació.
Aquest cop el Bisbe no es va estar de romanços i va castigar severament al mossèn amb una forta multa econòmica que havia de servir per a comprar utensilis per la capella, i el va enviar a Roma, a parlar amb el Papa, perquè aquest li dones la butlla o indulgencia que li permetés seguir fent de capellà i mantenir una concubina.
No consta si hi va anar. Però està confirmat que quinze anys després seguia de rector, amb dona, quatre fills i tres nets i que entre tots oficiaven les misses i els enterraments. Eren el mossèn i els escolans, dit i comprovat així mateix pels qui en aquells anys vivien al poble.
No és llegenda, és història certa.
(*: dates probables)
(Bibliografia: A.CAMPILLO “Speculum
Ecclesiae Barcinone” (ADB). F.SOLÀ "Sant Andreu
de Llavaneres” (1968); ROSER SALICRÚ “Les primeres visites
pastorals a les parròquies del castell de Mataró” (1991) i PERE BENITO “Les
Parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana” (1992). També altres autors)
(article publicat a la Revista Gent Gran de Caldes - març 2021)