Un poble, dos noms (3): Sant Jordi 1933. Caldes reacciona

Quan a la tarda del dia de Sant Jordi (23 d’abril de 1933) es conegué que la Ponència responsable de la Demarcació Territorial de Catalunya i del Nomenclàtor (nom) dels municipis havia decidit canviar la denominació Caldes d’Estrac pel de Caldetes, l’exaltació fou immediata i en augment. Primer era incredulitat, i després enuig.

El sentiment contrari, degudament atiat pels més exaltats, era clarament predominant. Per això, només dos dies després, el 25 d’abril, l’Ajuntament celebrà una sessió extraordinària convocada d’urgència durant la qual, es palesà ben clarament el desacord amb la decisió.

“… A continuació, l’Alcalde (August M.Argimon) posà en coneixement del Consistori que publicat per la Generalitat de Catalunya el Projecte de Divisió Territorial de Catalunya, elaborat per la Ponència nomenada a l’efecte, ha vist amb molt de disgust i pena que tant en el Nomenclàtor i Llista de nom dels Municipis de Catalunya, com en tots els mapes que conté l’obra, la nostra Vila és designada amb el nom CALDETES, adoptat per la Generalitat de Catalunya, substituint el nostre, tradicional i viu de CALDES D’ESTRACH, substitució que fou aprovada prèviament i per acord del Consell Executiu de la Generalitat, pres en sessió del 13 de febrer d’enguany.

 

Després de justificar amb profusió de dades extretes de documents i papers oficials antics existents en els arxius i citar testimonis d’escriptors il·lustres que han tractat de la nostra Vila, la legitimitat del nom tradicional de CALDES D’ESTRAC, i creure per tant, improcedent i arbitrari el canvi de nom que s’intenta, majorment quan per a això no s’ha demanat per ningú oficialment el parer del poble, ni tampoc consultada l’opinió del seu representant, que és l’Ajuntament, requisits aquests notòriament indispensables en una qüestió d’aquesta transcendència i en règim de la més minsa autonomia municipal, proposa al Consistori es prengui l’acord d’oposar-se al susdit canvi de nom, de fer tots eles treballs conduents a reivindicar el dret de portar oficialment el nostre i tradicional nom de CALDES D‘ESTRACH, i de demanar que, en general, vagin a informació pública tots els canvis de noms.

 

L’Ajuntament així ho acorda per aclamació, i és autoritzat el senyor Alcalde perquè faci els treballs i gestions que consideri convenients a tal objecte..” [1]

D’acord amb aquesta resolució, la primera iniciativa de l’alcalde, fou convocar una reunió de totes les forces vives de la població, representades per les entitats i associacions que les agrupava. La cita fou el 30 d’abril, només cinc dies després de la sessió plenària.

A part de les proclames més o menys abrandades sobre la substitució del nom, la principal decisió fou la de nomenar una Comissió que s’encarregués de canalitzar la protesta popular. L’integraven: Manel Naval, Domènec Comas, Manel Arnó, Lluís Bosch i el mateix alcalde, August M. Argimon. Només tres dies després, començava la campanya de recollida de signatures, amb la intenció de presentar-les a la Ponència com a prova del rebuig popular al canvi.

Es dictà un ban i s’edità un petit opuscle incitant la participació en la protesta. La campanya es titulà: “Caldes d’Estrac – En defensa del seu nom” i el manifest que es redactà, deia així:

     A l’opinió de la Vila de Caldes d’Estrac:

La Ponència de la Divisió Territorial de la Generalitat, com a resum del seu treball, ha publicat un llibre que demostra una competència indiscutible per el treball que li ha estat assignat. Malgrat, però, la seva reconeguda competència hem de remarcar un fet que posem a la consideració de tots els veïns de la nostra Vila. I és:

 

Que en el Nomenclàtor del llibre publicat, es proposa substituir el nom oficial, genèric, tradicional i catalaníssim de CALDES D’ESTRACH, amb el diminutiu, importat i exòtic de CALDETES.

 

L’Alcalde, d’acord amb els Presidents de les Societats “Centre Republicà”, “Centre Català Republicà”, “Associació de Salvament de Nàufrags” i la “Germandat Santa Llúcia”, amb un encert precursor de l’èxit, deixant a part tendències polítiques i amb la sola aspiració de conservar pel nostre poble tot allò tradicionalment català, et convoquem per a que, amb la més complerta llibertat, puguis dir quina és, en aquest afer, la teva voluntat.

 

L’eufonia el nom CALDES D’ESTRACH, és un nom que ha viscut set-cents anys perquè ha merescut sempre el respecte de les generacions dels nostres ascendents. El nom de Caldes d’Estrac, és la paraula justa que vol dir: aigua càlida en el lloc de l’Estrac.

 

CALDETES és un barbarisme eufònic, emprat solament pels que no han pogut habituar la seva parla a la nostra parla. CALDETES és el nom que empren fa uns cent anys aquells que no s’han compenetrat prou bé encara, amb l’esperit del nostre poble.

 

CIUTADÀ de Caldes d’Estrach! De la teva voluntat depèn el conservar un nom que és tan nostre com la vila que anomena. CIUTADÀ de Caldes d’Estrach!. Pel bon nom del teu poble, SIGNA LA PROTESTA !! [2]

---

[1] Llibre de sessions de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac. Acta del 25 d’abril de 1933. Signen: l’alcalde, August M. Argimon i els regidors: Joaquim Soler, Marcel·lí Xampeny, Andreu Torrents, Alfred Boada, Florentí Tio, Josep Xampeny. Manel Batlle que també era regidor, no assistí a la sessió.

[2] Copiat de l’original de l’Arxiu Miró i de l’arxiu de l’Ajuntament de Caldes (ACM).

 

Un poble, dos noms (2) - 1933 La Generalitat tria CALDETES

Després de la derrota monàrquica a les eleccions municipals espanyoles del 12 d’abril de 1931, Catalunya estava submergida dins l’efervescència republicana que s’havia escampat arreu. Els nombrosos partits polítics que s’havien constituït, pugnaven per allistar adeptes que els votessin en les successives consultes democràtiques, per la qual finalitat no vacil·laven en utilitzar totes les estratègies possibles. Mítings, festes, publicacions, ràdio i proclames diverses, bombardejaven a diari l’existència de la ciutadania que vivien així, anys de frenètica activitat.

Naturalment Caldes no fou cap excepció. En pocs anys hi hagué de tot, no en va, als vilatans que hi vivien tot l’any i votaven al poble, s’hi afegia la nombrosa colònia estiuenca que també protagonitzava la seva pròpia activitat, no sempre compartida, ni ben avinguda amb l’autòctona. De fet, la reputació del municipi com a lloc d’estiueig era un dels arguments més utilitzat, a l’hora d’intercanviar imputacions de servilisme, caciquisme o sectarisme, segons la ideologia de la formació política amb la qual simpatitzaven.

Immers també en aquesta voràgine, el Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per Francesc Macià, s’engrescà en dur a terme una nova distribució administrativa del territori, basada en una hipotètica divisió comarcal que fins llavors, no existia més enllà de la pràctica natural dels seus pobladors. Per aquest motiu, el 16 d’octubre de 1931, el Consell Executiu va aprovar la creació una Ponència d’Estudi de l’estructura comarcal del país. El seu impulsor principal fou el Conseller d’Instrucció i Cultura, Ventura Gassol, el qual, segons la majoria dels historiadors, sentia amb impaciència la necessitat d’una nova organització política i administrativa que superés la, segons ell, caduca i forastera divisió provincial [1]

D’entrada, el components de la Ponència foren vuit, però després, se n’hi afegiren dos mes, tots personalitats de reconeguda solvència en els seus respectius àmbits [2]. Ben aviat, el que en principi havia de ser una estudi teòric sobre la realitat comarcal, es convertí en un treball molt més complex que pretenia una nova divisió administrativa i d’organització del territori que fos possible d’implantar immediatament. No en va, un dels seus membres més il·lustres, el geògraf Pau Vila, al març de 1932 deixà dit que Ponència no tenia per objectiu només delimitar les comarques, sinó elaborar la nova, autèntica i pròpia organització administrativa de Catalunya [3]

D’acord doncs amb aquests objectius, la Ponència desenvolupà els seus estudis i treballs, moltes vegades a peu de carrer i trepitjant territori, al llarg de dos anys. Finalment aconseguí concretar un Projecte de divisió territorial amb la inclusió dins de cada sector del llistat dels seus municipis, tots amb la nomenclatura degudament revisada i corregida per l’Institut d’Estudis Catalans [4].

La permanent atenció que provocaren els treballs de les dues ponències, afegides a les filtracions, interessades o no, dels seus treballs, ocasionà no pocs debats públics i reaccions més o menys airades d’ajuntaments, institucions i polítics, algunes d’oficials, altres, emprant les pàgines dels diaris per expressar la seva opinió. Les polèmiques foren especialment intenses durant els primers mesos de 1933, fins el punt que es pot considerar que la qüestió de la divisió territorial esdevingué una de les més predilectes de l’opinió pública catalana.

El llibre que les Ponències van publicar com a resultat del seus treballs, coincidint amb la diada de Sant Jordi de 1933, fou un esdeveniment de primera magnitud. Amb el títol “Divisió Territorial de Catalunya. Estudis i Projectes, Nomenclàtor de Municipis” es recollien, no només el projecte de divisió, sinó una extensa referència històrica actualitzada que la justificava.

La publicació, com aquell qui diu, no deixà indiferent ningú i generà no poques discussions i polèmiques, que a Caldes s’activaren d’immediat, perquè al Nomenclàtor es citava la població només amb el nom CALDETES en substitució del de CALDES D’ESTRAC que fins llavors, sempre havia estat la seva única denominació oficial. Els ponents s’havien decantat pel nom més popular i conegut. Per això, consideraven calia donar-li la categoria toponomàstica que, creien, mereixia

---

[1] El 28 d’abril de 1931 es constituí el primer govern de la Generalitat provisional presidit per Francesc Macià (ERC). Un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia a Madrid (9 de setembre de 1932), el 20 de novembre es celebraren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya que significaren una aclaparadora majoria d’ERC (62 diputats d’un total de 85). El 14 de desembre, Francesc Macià va ser escollit President de la Generalitat i el dia 20 del mateix mes, es va presentar el primer govern d’aquest període, integrat exclusivament per membres d’ERC. L’impuls de Ventura Gassol es cita també a Lluch-Nel·lo “La gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya, pag 12.

[2] Dels ponents inicials, quatre eren geògrafs: Pau Vila i Dinarés, Pere Blasi i Maranges, Miquel Santaló i Parvorell i Josep Iglésies i Fort. Dos es dedicaven a la docència: Felip Solé i Olivé i Manuel Galés i Martínez i dels dos restants, un era advocat, Antoni Bergós i Massó i l’altre historiador i arxiver, Ferran Valls i Taberner. En designar els ponents, a part de la seva vàlua personal, es va ponderar la representació territorial. N’hi havia dos de cada una de les demarcacions provincials existents. També, i per donar-li el caràcter institucional, no partidista, que la qüestió demanava, s’escolliren persones de totes les tendències polítiques. Santaló, Blasi i Galés, eren dirigents assenyalats d’ERC, Iglésies i Vila d’Acció Catalana Republicana (ACC), Bergós pertanyia al Partit Catalanista Republicà (PCR) i Valls era de la Lliga Regionalista. Precisament Valls, potser sentint-se aïllat políticament, aviat presentà la dimissió i el 9 de novembre de 1931, la Generalitat va ampliar la Ponència amb dos membre nous: Antoni Esteve i Subirana (en el lloc de Valls) i Antoni Rovira i Virgili, eminent historiador. Fou aquesta la composició definitiva que enllestí l’encàrrec uns anys després (Lluch-Nel·lo, “La Gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya” pags 11-12).

[3] Pren especial rellevància l’afirmació de Pau Vila, per deixar constància  de les  intencions que els guiaven i també per justificar, si calia, el fet que alguna divisòria no coincidís amb els límits comarcals estrictes, tal com és el cas del Maresme. (Lluch-Nel·lo, “La Gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya” pag 13).

[4] El Nomenclàtor o llistat dels municipis de Catalunya s’encarregà a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, per un Decret de la Generalitat de 20 d’abril de 1934. La Ponència que la portà a terme estava formada per Pompeu Fabra, Josep Mª Casacuberta i Joan Coromines, personalitat de notori prestigi en el camp de la filologia que no cal descobrir. Per indicació del Govern, aquesta Ponència contactà amb la de la Divisió Territorial per tal de resoldre els conflictes que es plantejaven amb localitats homònimes o en els casos en què hi havia diferències entre el nom popular i l’oficial (Lluch-Nel·lo, “La Gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya” pag 35).

Un poble, dos noms (1) - Primeres discussions

A finals del segle XIX i prinicipis del XX, coincidint amb els anys de major esplendor del poble, la denominació CALDETES assolí màxima preponderància. Fins i tot més enllà del territori català, es coneixia el poble pel nom que entre el ferrocarril, els estiuejants i no poca gent autòctona havien anat popularitzant.

Durant els mesos d’estiu, quan les mansions i les torres del passeig estaven plenes, als diaris i revistes de Barcelona hi sovintejaven les notícies i els articles que cantaven les excel·lències dels banys, els termals i el de mar, alhora que glossaven les virtuts i qualitats dels personatges que hi acudien regularment. En tots els casos, sense excepcions, es parlava sempre de CALDETES i si algú esmentava també CALDES D’ESTRAC, ho feia sempre darrere l’altre nom, com un aclariment, car aquest continuava essent l’apel·latiu oficial del poble.

Fou en aquests anys quan es forjà la idea, errònia, de considerar el topònim CALDETES com un castellanisme producte dels modismes de l’alta societat barcelonina que parlava quasi sempre en castellà, si més en les seves relacions socials. No hi ha dubte que la imposició del CALDETES deu molt a les “senyores maques” – les “mimís, “titís” i “fifis” – que el preferien a l’altre, per elles i el seu entorn, més rústec i pobletà [1].

De fet, era el reflex d’una manera de pensar i actuar entre els qui freqüentaven les platges i els banys caldencs, que considerava parlar castellà com un signe aristocràtic diferenciador. Eren els anys en què, d’una manera o d’una altra, quasi tots els naturals del poble depenien de la colònia estiuenca, la qual, i només amb comptadíssimes excepcions, s’esmerçava en remarcar bé la distància que separava les dues comunitats: la que hi ha entre els senyors i llurs servidors.

Aquesta subordinació també va ajudar molt a l’hora de decantar l’opinió sobre el nom del poble dels vilatans que, ben aviat i sense massa problemes, també feren seu el de CALDETES, oblidant, o ignorant, el seu significat real i les passades modificacions territorials. Ningú es recordava del de CALDES D’ESTRAC, excepte les administracions i estaments oficials i potser alguns nostàlgics, no gaires, que l'usaven, tot defensant-lo i sovint, justificant-lo.

N’és una prova evident de la preponderància del nom CALDETES, que, l’11 de juliol de 1920, reunit en sessió plenària, l’Ajuntament prengués la iniciativa de canviar el nom oficial de CALDES D’ESTRAC a CALDETES, en bases les nombroses molèsties que, segons deia, ocasionava la confusió entre els noms:

-          “Se acordó delegar al Sr.Alcalde para que realice las gestiones oportunas al objeto de substituir el nombre actual por el de CALDETAS, ya que siendo este conocido en todos los rincones de nuestro país desde tiempo inmemorial, y en particular imitando la Estación de Ferrocarril, se podrían evitar las continuas confusiones que casi cada día se observan en el Servicio de Correos y Facturaciones ...

S’optava doncs per la solució fàcil per evitar les conseqüències negatives de tenir un nom i de ser coneguts per un altre: paquets que no arribaven, gent forastera que passava de llarg, confusions i malentesos. No es lluitava per mantenir el nom oficial ni per defensar consideracions històriques i filològiques: el pes de la generalització de CALDETES feia inútil qualsevol intent de signe contrari, si més no a ulls dels membres del consistori [2].

No obstant, pocs anys després, a la dècada dels trenta, la situació va canviar ...

---

[1] Joaquim Casas (1959) a “El Maresme” afirma que les senyores maques de Barcelona donaren el nom de Caldetes a la vila de Caldes.

 [2] Ajuntament Caldes d’Estrac. Llibre d’Actes de Sessions. 11 juliol 1920. Alcalde. Florentí Tió. Regidors: Josep Comas, Bonaventura Solà, Manel Arnó, Josep Grau, Antoni Mora i Emili Cabot.