Després de la derrota monàrquica a les eleccions municipals espanyoles del 12 d’abril de 1931, Catalunya estava submergida dins l’efervescència republicana que s’havia escampat arreu. Els nombrosos partits polítics que s’havien constituït, pugnaven per allistar adeptes que els votessin en les successives consultes democràtiques, per la qual finalitat no vacil·laven en utilitzar totes les estratègies possibles. Mítings, festes, publicacions, ràdio i proclames diverses, bombardejaven a diari l’existència de la ciutadania que vivien així, anys de frenètica activitat.
Naturalment Caldes no fou cap excepció. En pocs anys hi hagué de tot, no en va, als vilatans que hi vivien tot l’any i votaven al poble, s’hi afegia la nombrosa colònia estiuenca que també protagonitzava la seva pròpia activitat, no sempre compartida, ni ben avinguda amb l’autòctona. De fet, la reputació del municipi com a lloc d’estiueig era un dels arguments més utilitzat, a l’hora d’intercanviar imputacions de servilisme, caciquisme o sectarisme, segons la ideologia de la formació política amb la qual simpatitzaven.
Immers també en aquesta voràgine, el Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per Francesc Macià, s’engrescà en dur a terme una nova distribució administrativa del territori, basada en una hipotètica divisió comarcal que fins llavors, no existia més enllà de la pràctica natural dels seus pobladors. Per aquest motiu, el 16 d’octubre de 1931, el Consell Executiu va aprovar la creació una Ponència d’Estudi de l’estructura comarcal del país. El seu impulsor principal fou el Conseller d’Instrucció i Cultura, Ventura Gassol, el qual, segons la majoria dels historiadors, sentia amb impaciència la necessitat d’una nova organització política i administrativa que superés la, segons ell, caduca i forastera divisió provincial [1]
D’entrada, el components de la Ponència foren vuit, però després, se n’hi afegiren dos mes, tots personalitats de reconeguda solvència en els seus respectius àmbits [2]. Ben aviat, el que en principi havia de ser una estudi teòric sobre la realitat comarcal, es convertí en un treball molt més complex que pretenia una nova divisió administrativa i d’organització del territori que fos possible d’implantar immediatament. No en va, un dels seus membres més il·lustres, el geògraf Pau Vila, al març de 1932 deixà dit que Ponència no tenia per objectiu només delimitar les comarques, sinó elaborar la nova, autèntica i pròpia organització administrativa de Catalunya [3]
D’acord doncs amb aquests objectius, la Ponència desenvolupà els seus estudis i treballs, moltes vegades a peu de carrer i trepitjant territori, al llarg de dos anys. Finalment aconseguí concretar un Projecte de divisió territorial amb la inclusió dins de cada sector del llistat dels seus municipis, tots amb la nomenclatura degudament revisada i corregida per l’Institut d’Estudis Catalans [4].
La permanent atenció que provocaren els treballs de les dues ponències, afegides a les filtracions, interessades o no, dels seus treballs, ocasionà no pocs debats públics i reaccions més o menys airades d’ajuntaments, institucions i polítics, algunes d’oficials, altres, emprant les pàgines dels diaris per expressar la seva opinió. Les polèmiques foren especialment intenses durant els primers mesos de 1933, fins el punt que es pot considerar que la qüestió de la divisió territorial esdevingué una de les més predilectes de l’opinió pública catalana.
El llibre que les Ponències van publicar com a resultat del seus treballs, coincidint amb la diada de Sant Jordi de 1933, fou un esdeveniment de primera magnitud. Amb el títol “Divisió Territorial de Catalunya. Estudis i Projectes, Nomenclàtor de Municipis” es recollien, no només el projecte de divisió, sinó una extensa referència històrica actualitzada que la justificava.
[1] El 28 d’abril de 1931 es constituí el primer govern de la Generalitat provisional presidit per Francesc Macià (ERC). Un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia a Madrid (9 de setembre de 1932), el 20 de novembre es celebraren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya que significaren una aclaparadora majoria d’ERC (62 diputats d’un total de 85). El 14 de desembre, Francesc Macià va ser escollit President de la Generalitat i el dia 20 del mateix mes, es va presentar el primer govern d’aquest període, integrat exclusivament per membres d’ERC. L’impuls de Ventura Gassol es cita també a Lluch-Nel·lo “La gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya, pag 12.
[2] Dels ponents inicials, quatre eren geògrafs: Pau Vila i Dinarés, Pere Blasi i Maranges, Miquel Santaló i Parvorell i Josep Iglésies i Fort. Dos es dedicaven a la docència: Felip Solé i Olivé i Manuel Galés i Martínez i dels dos restants, un era advocat, Antoni Bergós i Massó i l’altre historiador i arxiver, Ferran Valls i Taberner. En designar els ponents, a part de la seva vàlua personal, es va ponderar la representació territorial. N’hi havia dos de cada una de les demarcacions provincials existents. També, i per donar-li el caràcter institucional, no partidista, que la qüestió demanava, s’escolliren persones de totes les tendències polítiques. Santaló, Blasi i Galés, eren dirigents assenyalats d’ERC, Iglésies i Vila d’Acció Catalana Republicana (ACC), Bergós pertanyia al Partit Catalanista Republicà (PCR) i Valls era de la Lliga Regionalista. Precisament Valls, potser sentint-se aïllat políticament, aviat presentà la dimissió i el 9 de novembre de 1931, la Generalitat va ampliar la Ponència amb dos membre nous: Antoni Esteve i Subirana (en el lloc de Valls) i Antoni Rovira i Virgili, eminent historiador. Fou aquesta la composició definitiva que enllestí l’encàrrec uns anys després (Lluch-Nel·lo, “La Gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya” pags 11-12).
[3] Pren especial rellevància l’afirmació de Pau Vila, per deixar constància de les intencions que els guiaven i també per justificar, si calia, el fet que alguna divisòria no coincidís amb els límits comarcals estrictes, tal com és el cas del Maresme. (Lluch-Nel·lo, “La Gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya” pag 13).
[4] El Nomenclàtor o llistat dels municipis de Catalunya s’encarregà a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, per un Decret de la Generalitat de 20 d’abril de 1934. La Ponència que la portà a terme estava formada per Pompeu Fabra, Josep Mª Casacuberta i Joan Coromines, personalitat de notori prestigi en el camp de la filologia que no cal descobrir. Per indicació del Govern, aquesta Ponència contactà amb la de la Divisió Territorial per tal de resoldre els conflictes que es plantejaven amb localitats homònimes o en els casos en què hi havia diferències entre el nom popular i l’oficial (Lluch-Nel·lo, “La Gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya” pag 35).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada