Els "Gefes de Família", un invent local per salvar els Banys Termals (1839)

Comunicació presentada a la XVII Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme, celebrada a Caldes d’Estrac el 25 de maig de 2024

Prèvia.- Ho qualifiquem d'invent perquè aquesta Societat mai arribà a funcionar per si mateixa durant tot el segle XIX. Ni el 1818, quan es van construir els Banys actuals – la societat es va crear més tard -, ni després, malgrat que aparegués a les argumentacions jurídiques de tots els plets i discussions posteriors sobre la propietat del balneari. Tampoc té res a veure amb una segona societat similar que es va constituir a l'època republicana del segle XX, la denominada "Caps de Família", per molt que aquesta argumentés que s'hi fonamentava i que recollia la seva suposada herència per reclamar la propietat ciutadana de les aigües termals. 

 Antecedents 

Des del moment de la instauració de Caldes d’Estrac com a quadra el 9 de juliol de l’any 1219, mitjançant la donació de la família dels Castellvell, senyors feudals titulars del castell de Mata i de les terres compreses entre les rieres de Caldes i d’Argentona; la possessió de la font d’aigua termal, el seu ús i, especialment els seus rèdits, ha estat quasi sempre peça cobejada i molt sovint, motiu de discussió, enfrontaments, plets judicials i fins i tot incautació per part de la Guàrdia Civil i dels Mossos d’Esquadra en èpoques més recents.

Durant els primers segles, com sigui que la única autoritat era la del prior de la Casa de Curació i després, del rector de la parròquia, no hi va haver massa problema. El primer prior va ser el ciutadà i banquer barceloní Pere Gruny, receptor de la donació dels Castellvell i veritable impulsor de l’establiment d’acollida que es pretenia construir i que es pot dir que mai va acabar d’existir en plenitud.

Les dades històriques disponibles indiquen que el que fos, va tenir una durada molt efímera. Els censos caldencs més antics de principis del segle XIV parlen de no més de 3 focs i consta, per les primeres visites pastorals del bisbe Ponç de Gualba (entre 1305 i 1310)  que el capellà que atenia les necessitats espirituals d’ aquestes escasses ànimes, vivia i exercia a Sant Andreu de Llavaneres.

Era per tant el rector qui exercia la jurisdicció civil i eclesiàstica i qui tenia cura dels Banys Termals. I va ser un d’aquests rectors, en Bartomeu Segarra, més conegut com a Bartomeu Bragat, qui va protagonitzar alguns episodis jurisdiccionals, amb excomunions incloses, i qui va atendre les estades del rei català Jaume II (1312), la seva segona esposa Maria de Lusignan (1319) i el també rei Alfons III (1335) que vingueren a Caldes a prendre les aigües, aprofitant la Casa del Rei que hi havien ordenat bastir a principis del XIV.

Aquesta situació es va mantenir fins que el 23 de febrer de 1396, el bisbe de Barcelona, Ramon d’Escales va comunicar al rector de la Parroquia, Mossen Francesc Faver, la venda de la Quadra d’Estrac – Banys Termals inclosos -,  al Consell de Cent i per tant, la incorporació de Caldes com a carrer fora ciutat de Barcelona. El traspàs incorporava la jurisdicció civil i criminal i fixava un import de dos maravedís alfonsins d’or fi, cada any.

Aviat, la convivència entre les dues institucions amb autoritat a Caldes, travessà no pocs episodis de tensió. Consten diverses intervencions dels consellers delegats del Consell de Cent barceloní al respecte, així com aventures diverses protagonitzades o pel rector, o pel batlle, o per tots dos [1]

Amb el pas dels anys  i en la mesura que s’anava expandint el coneixement de l’existència de les aigües termals, de les seves propietats curatives i per tant, de que la seva explotació podia ser rendible, les dues parts començaren a pensar que valia la pena posar-se d’acord. 

La Concòrdia de 1759

Ho van fer el 15 de setembre de 1759, quan davant l’autoritat de Gabriel Arquer, notari d’Arenys de Mar, l’alcalde Bonaventura Subirà, el capità general de Catalunya, Jaime Miguel de Guzman, el rector de la Parroquia, Mossen Francesc Sans i el Vicari General de la Diòcesi de Barcelona, Mossen Damià Sumalla, van signar una CONCORDIA o pacte que, entre altres qüestions, establia que els beneficis s’havien de repartir en tres parts iguals, una per la Parròquia, una altra per sufragar els impostos de l’Ajuntament i la tercera per pagar les obres de l’església parroquial.

El text deia també que els diners es guardarien dins un cofre amb dues claus, una pel rector i l’altre per l’alcalde, perquè només es pogués obrir en presència de les dues institucions [2]

A la vista d’aquesta CONCORDIA, podria semblar que la tradicional batalla l’estava guanyant l’Església, ja que es podria dir que disposava de dues de les tres parts, i de fet era així.  No en va, quan alguns dels viatgers il·lustres que al segle XVIII van passar per Caldes, quasi sempre relaten l’existència d’un o dos banys termals, i els citen com de l’església i en alguns casos com “Banys del Rector”. 

El nou Balneari Termal (1818)

Després de la guerra del francès (1804-1814), quan Ferran VII ocupà el tron espanyol, va promulgar un decret sobre els balnearis termals espanyols - només 30, Caldes inclòs -, citant-los com a fonts de salut i riquesa i per tant, obligant-los a ser regulats i regentats per un metge director que vetllés pel seu bon ús.

Caldes, per tant, no te més remei que substituir les dependències termals per unes de noves, més àmplies i modernes. El 3 de març de 1818, el rector Josep Baus i l’alcalde, Francesc Subirà van demanar al Bisbat de Barcelona la cessió dels terrenys necessaris i una cop rebut el permís, van comissionar Francesc Milans, caldenc i obrer de la Parròquia, per a que formalitzés els crèdits necessaris, i comencés les obres del Balneari Nou a la tardor de 1818 i les acabés abans de la temporada de banys de 1819.

Contra la desamortització eclesiàstica: Els “Gefes de Família” (1839)

Als anys següents, es segueix aplicant la partió de tres que havia estipulat la Concòrdia, però quan al 1836, l’Estat, dicta la llei de desamortització eclesiàstica, del ministre Mendizabal, l’alarma s’apoderà dels caldencs que hi van veure, amb raó, l’amenaça de pèrdua de la propietat del Banys Termals.

Per això, van convenir que s’havia d’impedir i van pensar que la millor manera de fer-ho era desmentint que fos una propietat eclesiàstica o d’origen religiós.

Dit i fet. Al maig de 1839, la idea es va convertir en realitat, apareixent en escena, per primera vegada, la societat de “Gefes de Família”. Es van reunir una vintena de veïns, inclosos l’alcalde, regidors i mossèn i van signar un document, simulant que la dita societat s’havia constituït a l’abril de 1818, just abans de la construcció dels nou Balneari, per fer-la passar com a propulsora i propietària de dit establiment.

El document, apòcrif, que mai ha estat protocol·litzat (per impossible), però que ha estat citat en múltiples ocasions a partir de la seva redacció, reprodueix uns suposats Estatuts que com a premissa principal establien que la raó de ser de la  Societat era la construcció i explotació d’un nou Balneari i que els seus integrants serien els titulars de l’establiment perquè en serien els constructors i finançadors.

Tot i l’aparent formalitat del document – d’això es tractava -, un informe dels Serveis Juridics del Bisbat de Barcelona (1868), explicava així la seva existència i els motius que l’impulsaven: 

“En el año 1839, para salvar los baños, hicieron una manifestación simple, en papel común y con letra que figuraba antigua, firmada por varios y con firmas de difuntos, pues para poder ponerlas se buscaron recibos de ellos, y con sus firmas copiadas en ella. Consta de varias reglas y ordenaciones, es titulada Sociedad Gefes de Familia y con la fecha de quince de abril de 1918. Siempre se ha tenido por de ningún valor y en 1855, en tiempo del Bienio, firmó las cuentas el Párroco Casacuberta y también el Párroco Auferil. Nunca ha regido y es completamente falsa, apócrifa y de ningún valor, está completamente destruida por la real, verdadera y pública de 11 de mayo de 1818, y todas las demás escrituras hechas hasta 1864, como asimismo por las cuentas de la Parroquia (y de los Baños), debidamente arregladas en el libro de cuentas anuales, de tiempo inmemorial hasta el año 1863 inclusive” [3]

Malgrat aquesta acció, les coses no van anar del tot bé, ja que, a finals de 1855, l’Investigador Provincial del Ministeri d’Hisenda, va incloure els Banys Termals com de titularitat eclesiàstica i, per tant, susceptibles de ser expropiats. La Junta Provincial però, en sentència del 12 d’abril de 1857, ho va desestimar, en part, gracies a l’argument sobre la titularitat dels Gefes de Família [4]

Intervé la reina Isabel II (1860)

La felicitat va durar poc, perquè una denúncia d’un suposat veí de nom Joan Reuma (segurament inventat), va propiciar que dos anys després, la Hisenda Pública reobrís el cas que s’embolicà de tal manera que finalment es resolgué amb una Reial Ordre de la reina Isabel II, signada el 22 de maig de 1860, que fixava que el domini directe dels Banys era de l’Església i que per tant, era d’aplicació el Concordat signat entre la Santa Seu i la monarquia espanyola.

La Reial Ordre, també es referia a l’explotació de l’establiment, i fixava que el Rector, Batlle, regidors i veïns en podien fer us lliurement i que dels beneficis se’n farien tres parts tal establia la vella Concòrdia de 1759.

Hi afegia però una novetat decisiva. Deia que si els Banys es desamortitzaven, el nou propietari havia de respectar aquests acords, fet aquest que amb tota probabilitat, va ser decisiu per frenar pretensions de compra i explotació privada [5]

Incautació dels Banys per la Guàrdia Civil (1871)

La cosa però no va acabar aquí. Al 1869, la Hisenda Pública ho va tornar a intentar i va demanar informació sobre l’estat del balneari a l’Ajuntament que no es va facilitar i que va donar lloc a que l’1 d’octubre de 1870, la Junta de Vendes de Barcelona va dictar acta d’expropiació que tampoc no fou contestada. 

Per això, només un mes més tard, es dictà ordre d’incautació i es requerí a la  Guardia Civil de Mataró per a que la fes efectiva, com així fou, la tarda nit del 5 de novembre de 1870, no sense aplicar una certa violència, davant la negativa municipal a permetre l’acció.

El relat dels fets es pot llegir a l’acta del Ple Extraordinari de l’Ajuntament que es celebrà l’endemà, 6 de novembre:

El Señor Alcalde Presidente da cuenta del acto material de la incautación del Establecimiento de los Baños por la fuerza armada de la GUARDIA CIVIL, que se le había presentado en este pueblo al anochecer del día de ayer, en virtud de orden del Señor Gobernador Civil de la provincia : habiendo dado igualmente cuenta de los varios oficios y sus contestaciones que se habían pasado entre dicho Señor Gobernador y su Delegado D. Pelegrín Gallo y esta Alcaldía; y por último, manifestó que habiéndole solicitado el Capitán Jefe de la Guardia Civil la entrega de las llaves para apoderarse del mencionado Establecimiento, le contestó que obraban ellas en poder del Señor Juez Municipal D. Joaquín Tió, en calidad de Comisionado de la Sociedad de Cabezas de Familia, propietaria del referido Establecimiento, del cual es Administrador nato el Municipio por delegación y en representación de la misma Sociedad con arreglo a las bases de su constitución.

 

Sigue el Señor Alcalde diciendo que a la vista de la expresada contestación referente al paradero de las llaves, el referido Gefe de la Guardia Civil se dirigió con la fuerza armada a su mando al Establecimiento para derribar las puertas del mismo, habiendo forzado la cerradura a fuerza de golpes dados a las puertas y merced de las herramientas que se valió a dicho fin, facilitándole esta suerte la entrada y llevando a cabo el acto material de INCAUTACIÓN en nada obstante las reclamaciones y protestas de esta Alcaldía consignados en las comunicaciones oficiales.

 

En seguida se abrió discusión y después de larga y intensa deliberación se tomó por unanimidad el siguiente acuerdo: Se acordó que se reclamase inmediatamente a quien corresponda del mencionado acto de incautación a cuyo fin el Señor Alcalde se personase con el Letrado consultor y defensor del Municipio para que se sirviese formular la indicada reclamación.

La incautació durà poc, menys d’un any. No arribà més enllà del final de la temporada de Banys de 1871. Mentrestant, Parròquia, Ajuntament i veïns van reclamar per totes les bandes possible. El rector, Vicenç Estadella i alcalde, Joan Pigrau van signar un conveni, podríem dir, un armistici, per gestionar conjuntament els Banys en base els termes establerts a la Concordia de 1759 i la situació es pot dir que es normalitzà en base la gestió municipal, però amb participació de mossèn i veïns (es feien dues o tres assemblees a l’any).  

Segle XX. Època Republicana (1931-1936). Els “Caps de Família”

Finalment i només a títol enunciatiu – ja en parlarem en una altra ocasió -, dir que no va ser fins ben entrat el segle XX, en plena època republicana (1931-1936), quan de nou esclatà el conflicte per la titularitat dels Banys. Per raons de la seves gestió, no exemptes d’interferències polítiques partidistes, de nou es reivindicà la propietat popular, aquest cop mitjançant una nova societat, ara dels “Caps de Família” i que s’autoproclamà com a successora de la dels Gefes del segle anterior.

Finalment ho va aconseguir, dos mesos abans de la revolta franquista del 1936, gracies a una resolució de la Generalitat que, com totes les disposicions de l’època, després van ser anul·lades per la Dictadura de Franco que va retornar la titularitat dels Banys a l’Ajuntament a partir de 1939.

Segle XX. Any 1964. Reclamació del rector i dels “Cabezas de Família”

Des de llavors no hi ha hagut més variacions. Consta una reivindicació de la Parroquia l’any 1964, avalada davant notari de Mataró, per quasi tots els veïns del poble, només homes i en aquest cas denominats Cabezas de Família, dient 

-   Los abajo firmanes, todos Cabezas de Familia de esta Villa, le hacen saber que están de acuerdo con la solicitud del Sr.Cura, Rector de la Parroquia, reclamando los derechos sobre los Baños Termales en favor de la Parroquia y los Cabezas de Familia, y en consecuencia y sin perjuicio de las acciones que correspondas y a efectos de que no puedan prescribir en favor del Ayuntamiento los derechos citados de los Cabezas de Familia del Pueblo, hacemos la notificación de forma fehaciente.

L’Ajuntament va respondre formalment en sentit negatiu, després d’encarregar, aprovar i difondre per tots els domicilis un Informe Jurídic exhaustiu que establia que tot estava bé, tal com estava. Però de tot això ja en parlarem un altre dia.

De moment, i per ara, així seguim. Moltes gracies.

---

[1] Carreras i Candi, al seu opuscle “Caldetes o l’antiga quadra d’Estrac” de 1883, ja en citava alguns, com el que a l’octubre de 1515, obligà al rector de Caldes, Mossèn Armengol,  a acudir davant els consellers delegats, ni més ni menys perquè “pretenia usurpar-los les preeminències que tenien sobre els Banys”.

[2] Aquesta CONCORDIA apareix a tots els textos que s’han escrit des del segle XVIII sobre els Banys Termals. Per ara, ningú ha estat capaç d’aportar el document original i les cites que se’n fan sempre són de persones i/o institucions que diuen haver-la vist i copiat. La més antiga és la de l’acta notarial de 1791 sobre el repartiment dels beneficis dels Banys Termals, fins ara inèdita, que publicarem properament, rescatada del  1º del “ libro Primero de Hipotecas de la Ciudad de Mataró a primero de Enero de mil setecientos noventa y uno. Joseph Antonio Simon”. Després d’aquest text, el primer que s’hi refereix extensament més enllà d’una simple cita, és l’advocat mataroní Josep Bilbeny i Clausell que el 1913 redactà un extens informe jurídic, també inèdit, on explica el detall de la concòrdia i les disputes posteriors dels segles XIX i XX. També es cita a l’ “Estudio jurídico y dictamen sobre la propiedad del establecimiento de Aguas Termo-Medicinales llamado Baños de Caldetas” de l’advocat Juan Emilio Luque Díaz (1966). A part, nombrosos historiadors esmenten la Concòrdia: J.Salarich i F.Carreras Candi al segle XIX, i després Pons Guri, Graupera, Grau, Humet i altres.

[3] Arxiu Diocesà Barcelona, Fons de la Parròquia de Santa Maria de Caldes d’Estrac, Carpeta B, Doc.126

 [4] L’any 1965, en ple segle XX, l’advocat de l’Ajuntament abans citat, esmenta el concepte de simulació de titularitat per part de la societat de “Gefes de Família” del segle XIX, com una estratègia seguida per l’Ajuntament de l’època per evitar la seva expropiació. Luque diu que l'única manera d’evitar l’embarg era demostrant que la Societat era la propietària i que, per tant, disposava de llibertat d’acció per administrar, gestionar i fins i tot, alienar, en contraposició de la figura de “ma morta” (o inoperant) que la Llei al·ludia per a justificar les expropiacions. Ho resumeix així: “Dignos de encomio fueron aquellos munícipes de Caldas de Estrach que salvaron para su pueblo la posesión del Balneario, valiéndose de armas legales. Una actividad sin desaliento, regida por inteligente celo y llevada a cabo con esmerada y tesonera constancia, les hizo valerse de una apariencia legal sabiamente montada por la personalidad jurídica de una Asociación de vecinos que, de ninguna manera en puridad legal, podían decirse verdaderos propietarios de los baños termales”. L'informe juridic d'aquest advocat fou aprovat pel Ple de l’Ajuntament de 4 d’octubre de 1965, essent alcalde Josep Mª Tió Dalmau i regidors Jordi Vives Teixidó, Josep Mª Xampeny Saurí, Bonaventura Clariana Grau, Lluís Bosch Carbó, Ramon Cabot Bitlloch i Jaume Terradas Albareda, com a resposta a la petició que uns mesos abans havia presentat el rector de la Parroquia, Mn. Joaquim Monasterio, recolzada per cinquanta-tres signatures de veïns, sobre la titularitat dels Banys Termals)

[5] Fons Històric de Caldes d’Estrac de l’Arxiu Comarcal del Maresme i Fons de l’Arxiu Diocesà de Barcelona.

 

La primera ampliació de terme només dura dos anys (1821-1822)

A l’acabar la guerra del francès (1814), la realitat local ja apuntava les formes que després el temps i l’activitat humana han consolidat. Caldes creixia de manera imparable. Les dues parts del poble, l’antiga de dalt i la nova de baix, es tocaven. De fet, només un parell d’hortes i la riera les separaven. Eren un sol poble i una única Parroquia, però repartits en dos termes municipals.

La divisió jurisdiccional que marcava la riera, era font contínua de malentesos i discussions, derivades quasi totes de la desigual atenció pública, especialment desatesa la del sector arenyenc.  També, l’ambivalència dels qui hi vivien, que alhora que es queixaven de que ningú els feia cas, alhora gaudien d’una certa impunitat comercial i fiscal, òbviament mal vista pels seus competidors de l’altra banda de la riera.

No és estranys doncs que, l’alcalde de Caldes, Bonaventura Subirà, ho esmentés, a la petició d’agregació del barri arenyenc que, el 18 de juliol de 1820, va dirigir al Capità General de Catalunya i a la Reial Audiència de Barcelona. L’escrit parla sense embuts de contraban de mercaderies, queviures, i de tràfic mariner sense control a l’altre banda de la riera que, segons l’alcalde, fins i tot podia propagar la pesta per no haver-hi el control sanitari que si hi havia al costat caldenc. El text, que cal llegir,  és detallat i explica perfectament la situació, òbviament, des del seu punt de vista [1]

Muy Ilustre Señor:

El Alcalde y Ayuntamiento de la Parroquia de Santa Maria de Caldas Destrach, del Corregimiento de la ciudad de Mataró, con el muy debido respeto a Vuestra Señoría exponen:

Que todo su pueblo se halla unido a un vecindario perteneciente a la villa de Areñs de Mar, pero que todo forma una misma Parroquia en lo espiritual y reunión, conocido como el pueblo de CALDAS. Está dividido por medio de una pequeña Riera o grande torrente seco, a excepción del tiempo de mucha lluvia. Las casas de la otra parte de la Riera, o sea, de la parte oriental del Pueblo son las que pertenecen a la villa de Areñs, donde existen la mayor parte de los traficantes por ser mejor su localidad.

Los perjuicios que a la Nación se siguen y pueden seguirse de pertenecer a dos jurisdicciones esta reunión de casas son incalculables. El Alcalde de Caldas, que tiene a la vista las operaciones de todos estos vecinos, ha de mirarse como los de la otra parte del torrente están libres de los Servicios de Bagajes, Alojamientos y otros servicios a la tropa, sin que pueda remediarlo, por no tener jurisdicción sobre ellos, lo que le impide a obligarlos a contribuir con los Utensilios que por lo mismo, se hacen más pesados.

En aquella parte se hace, o puede hacerse impunemente el contrabando, sin que haya Autoridad que lo contenga, pues que si bien se elige un Regidor entre el vecindario, este no puede estar en continua vigilancia cuando no sea el motivo de no oponerse al que viendo, solo quedaría luego manifestado de donde dimanaba la denuncia. De aquí puede originarse la introducción de la Peste y otros males contagiosos, tanto más fácil cuando los navegantes que son allí en mucho número embarcan y desembarcan sin presentarse a Autoridad alguna por estar lejos y sin proceder los requisitos que la sabiduría y experiencia del Gobierno ha dictado para precaver a los pueblos de semejantes desastres.

Vive aquel vecindario tan libre y sin sujeción como si no perteneciere a jurisdicción alguna, en tales términos que, en estos últimos temores de próxima peste, se denegó a admitir las tropas destinadas para guarecer las costas, de manera que tuvieron que alojarla en las casas del monte donde está situado nuestro pueblo.

Tales inconvenientes, VIS, merecen tenerse en consideración cuando se trata de arreglar no solamente los Partidos, sino también los Pueblos que los han de componer, procurando que en lo que sea posible, que las órdenes del Gobierno sean prontamente circuladas y obedecidas, lo que no puede verificarse si un solo Pueblo está dividido y depende de distintas jurisdicciones.

Por lo que este Ayuntamiento Constitucional a beneficio de la Nación, suplica a VI se digne providencia y se segregue de la villa de Areñs de Mar el vecindario que está junto a este Pueblo, formando es este y aquel una sola población, por ser muy conforme a las órdenes  que rigen y la esperan de la justicia de VS.

Caldas Destrach, 18 de julio de 1820

Buenaventura Subirá, Alcalde Constitucional

Antonio Grau, Regidor Decano 

La resposta del consistori arenyenc no es feu esperar. Amb to indignat rebutjava les acusacions de l’alcalde caldenc i es resistia a qualsevol pèrdua territorial. Deia que controlava les activitats comercials, marineres i sanitàries, a mes d'altres consideracions que també cal llegir per entendre millor la situació d'aquells anys. [2]

Excelentísimo Señor:

El Ayuntamiento Constitucional de la Villa de Santa Maria de Areñs de Mar, en cumplimiento del informe que Vuestra Excelencia se sirve exigirle en fecha 12 del actual, sobre la solicitud propuesta por el de Caldas Destarach en 18 del pasado julio, al paso que no deja de ser muy desabrido el tenor de su exposición, debe hacer parte, que en la parte del caserío y vecindario de este lugar de Caldas, ha existido y permanece en este hábito, un individuo el cual funciona allí todo lo de su incumbencia y nuca ha faltado ni falta la vigilancia y el político y el sanitario servicio, y cuanto se le ofrece en el debido desempeño de las funciones de su atribución.

Ha sido muy desagradable el indicar la conducta y esmero de este Ayuntamiento en el equivocado presupuesto en que viene a tiznarle el Ayuntamiento de Caldes en el particular de embarco y desembarco o tráfico de contrabando y arbitrariedad contra la salud pública, pues que en ningún tiempo se ha experimentado el más mínimo arrojo ni fraudulencia, de manera que siempre se ha guardado toda la vigilancia perseverante, y todos los que se dedican en las operaciones del mar,  son pescadores en barcos pequeños a los que se habilitan con la correspondiente boleta de Sanidad visada por el Ayudante Militar de Marina.

Si algún barco fondea en la playa para cargar vino, que es el único fruto que lo facilita, se habilita en las Aduanas de esta Villa, destinándosele las Dependencias y la expedición de patrullas de la Milicia Nacional Local, para presenciar el embarque. Ningún tráfico se ejerce pues en Caldetas. El único punto donde aportan es el de la presente Villa.

En todas ocasiones que se ha ofrecido vigilancia sanitaria se ha desempeñado y actualmente se satisface por dicho Reglamento en comisión correlativa con este Magistrado y turnando con los individuos de la presente Villa en las guardias, habiéndose constantemente conseguido los más saludables efectos de sus disposiciones, y esté bien seguro, que en la presentes críticas circunstancias y en cualesquiera otras que sobrevengan, no ha desmerecido ni faltará en la exactitud que de si merece la importancia del Servicio y jamás podrá el Ayuntamiento de Caldes reconvenirles de la más mínima omisión, ni de que el contrabando se haya facilitado, ni que por respeto alguno, tanto en este como en el de Sanidad, deje el Reglamento de aplicar sus esmeros si ocurriese alguna infracción.

Estos motivos obligan al informante a exclamar ante Vuestra Excelencia de la inoportuna de tan arbitraria y contra toda justicia y razón que ha venido a mancillarle el predicho Ayuntamiento, y no puede menos de esperar de la rectitud de Vuestra Excelencia que providenciará lo correspondiente y permanecerá en el lleno de honor que bien acreditado.

En respeto a los demás motivos en que quiere afianzar el proyecto unitivo, le es preciso manifestar que, si bien la parte oriental y de la Riera de dicho lugar de Caldes se han edificado modernamente algunas casas, es aquel territorio en los límites de la Jurisdicción de esta Villa y extremo del Corregimiento y Obispado de Gerona.

Los dueños y moradores se surten de los artículos, víveres y demás de esta Villa, aunque hay un terreno intermedio, no seria extraño que si el Comercio marítimo no hubiera sufrido la paralización que tantos años hace nos aflige, fuesen aquellas casas una calle poblada cercana, o ya unida con el casco de la presente Villa.

La Jurisdicción general del Corregimiento y de esta Villa es única y hasta el citado punto divisorio de los dos obispados y corregimientos de Barcelona y Gerona. Las contribuciones, alojamientos y toda clase de servicios emanados de la cabeza de Corregimiento son comprensivos del citado territorio y este Ayuntamiento los distribuye también entre los habitantes de dichas casas sin extenderse a los que forman la población de Caldes. En ellas se alojan las tropas que vienen de la parte de Levante y los Militares que se trasladan para tomar los baños. Esto tan positivo que lo asegura el informante a la respetable Autoridad de Vuestra Excelencia, en confirmación de ser una notoria calumnia lo que les increpa el Ayuntamiento de Caldes, expresando sin rebozo que los tales vecinos están libres de pasajes, alojamientos y otros servicios a la tropa.

El censo local por el que se ha regulado este ayuntamiento constitucional y el número de sus componentes ha sido comprensivo de los vecinos de esta parte del caserío, y según su numero unitivo alcanzó para erigirse en el de la clase 5 de dos alcaldes, ocho regidores y dos Síndicos: Si se desmembraba aquella parte de moradores, precisamente declinaría inferior clasificación.

Por último. Los moradores viven bajo la mas sobria disciplina en todos los ramos de gobierno, así hacienda, salud pública y en toda clase constitutiva de unos verdaderos y leales constitucionales ciudadanos, teniendo el informante positiva inteligencia de que les seria muy sensible que se les variase su domicilio trasladándoles a la jurisdicción de Caldes, de la cual se contaron totalmente separados y por perpetuamente pertenecientes a esta Villa, cuya estable permanencia les inclinó a expandir sus caudales en la construcción de sus edificios, y por consiguiente, no dejaría de causarles mucha sensación, y tal vez influiría a ser presentativos a Vuestra Excelencia contra la desmembración intentada por el Ayuntamiento de Caldes, queriéndoles disgregar del cuerpo político del que constituyeron una apreciable integrante parte. En cuya consideración se persuade este Ayuntamiento que Vuestra Excelencia tendrá a bien desestimar la solicitud del Lugar de Caldes, y es cuánto puede y debe elevar al Superior conocimiento de Vuestra Excelencia, en desempeño del mandado informe.

Areñs de Mar, 24 Septiembre de 1820

Aquest intercanvi de retrets entre els dos ajuntaments, va ser suficient perquè la Reial Audiència fes cas al caldenc i dictés resolució d’agregació del barri arenyenc a Caldes, més o menys, els actuals carrer Sant Pere, d'Abaix (Sta.Teresa), Sant Josep i part del Camí Ral. Va ser a finals de 1820, però no es va comunicar als ajuntaments fins ben entrat el 1821, raó per la qual, aquests, de fet, quasi ni van tenir temps d’aplicar-la. Quan la restauració absolutista de la monarquia espanyola recuperà el control de l’estat, després de les eleccions a Corts de 1822, totes les disposicions dictades durant el trienni liberal precedent quedaren automàticament sense efecte, i per tant, també la separació de termes que restituí la seva anterior delimitació.

Així doncs, a la pràctica, l’intent només va tenir un efecte: el consistori arenyenc millorà la seva atenció a la barriada, ni que fos durant uns anys. Li atorgà el grau d’Entitat Local Menor i nomenà un Alcalde Pedani d’entre el veïnat, que resolia les qüestions administratives més immediates [3]

---

[1] Escrit de Bonaventura Subirà, alcalde de Caldes d’Estrac, dirigit al Capità General de Catalunya i a la real Audiència de Barcelona, denunciant abusos al barri de Caldetes d’Arenys i demanant la seva agregació a Caldes d’Estrac per a una millor administració. 18 de juliol de 1820 (Font: Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar).

[2] Escrit de l’ajuntament d’Arenys de Mar al Capità General de Catalunya i la Reial Audiència de Barcelona, de rèplica i resposta a la denuncia de l’ajuntament de Caldes d’Estrac, i de rebuig a la segregació del seu barri de Caldetes d’Arenys. 24 setembre 1820. (Font: Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar)

[3] Una Entitat Local Menor o Pedania, és una figura jurídica que la legislació defineix com aquell “agregat, parròquia, llogaret o caseria que, essent dins d'un municipi i constituint un nucli separat d'edificacions, forma un conjunt de persones i béns amb interessos col·lectius diferenciables dels generals del municipi”. La de Caldetes d’Arenys es regia per una junta veïnal i un alcalde pedani designat pel Governador Civil a proposta de l’alcalde d’Arenys. Les seves principals competències eren les de resoldre les qüestions que es plantejaven a la Junta Veïnal, aplicar el pressupost que li concedia l’ajuntament, tenir cura dels camins i vies públiques i auxiliar l’alcalde en el manteniment de l’ordre i la bona convivència veïnal.

 

L'estiueig i els banys de mar. L'hotel Casino Colon

(Article incomplert) A la segona meitat del segle XIX, entre la burgesia més adinerada de les ciutats, es generalitzà el costum de passar els dies d’estiu fora del lloc habitual de residència. Aquest hàbit, reservat fins llavors als malalts que necessitaven canviar d’aires i als seus acompanyants, la tradició diu que el va originar la cort reial espanyola quan, fugint dels rigors de la canícula madrilenya, començà a desplaçar-se a Santander, Donosti i a les platges del Cantàbric.

De seguida la pràctica s’estengué també a Catalunya. Caldes, que ja tenia acreditada tradició acollidora, fou amb Sitges, del primers pobles costaners en rebre les principals famílies benestants de Barcelona i de les ciutats industrials del seu entorn, com Terrassa i Sabadell. Famílies senceres hi acudien, unes amb domicili propi, altres allotjant-se en establiments específics. L’objectiu era el de gaudir d’uns dies de repòs i dels beneficis de les aigües, les termals i les de mar, seculars les primeres, recent descobertes les segones [1]

En pocs anys, la vila es convertí en un centre d’estiueig de primer ordre. De seguida, quatre balnearis  marítims obriren portes per oferir la comoditat que buscaven els nou-vinguts banyistes.

Els primers foren els BANYS SANTARROMANA, situats al límit oriental ddel poble, dins el terme municipal d’Arenys de Mar. Edificats per Josep Santarromana cap el 1870, posseïen totes les instal·lacions indispensables, si bé, quasi tota la seva activitat es realitzava a la platja, la coneguda com MUSCLERA. A la sorra hi havia una rastellera de casetes per vestir-se adequadament, una terrasseta on fer petar la xerrada i/o observar els/les banyistes i unes cordes que s’endinsaven a l’aigua, subjectades per boies i que permetien banyar-se als més atrevits que, per si de cas, comptaven amb la vigilància i auxili del banyista responsable.

Joaquim Ma de Nadal [2] cronista de Barcelona i de família d’estiuejants, al seu llibre “Un “tros” de Barcelona, Caldetes 1800” (pàgs 23-26)  descriu, amb humor, tota l’operativa del bany:

“…Al filo de las 11 llegaban a la playa los bañistas con lo menos caluroso de su ropero veraniego, acompañados por criados y doncellas que acarreaban, en fundas de lona o de hule, la indumentaria propia del baño. Vestían las señoras, sencillos trajes de ropas vaporosas, de colores pálidos, ligeramente escotados en el cuello y en las mangas, y las largas faldas que alargadas hasta el suelo, apenas permitían contemplar, en el andar, la punta de los diminutos zapatos de piel de Rusia. Sin que faltasen a su aderezo los toques indispensables de la elegancia femenina de entonces, tales como el abanico, la sombrilla, los “impertinentes” o el diminuto reloj de oro y esmaltes, pendiente de larguísimas “soguillas” o escondido entre los altos y almidonados cuellos, cuando les dio por vestir aquellas blusas de hechuras de camisa masculina o aquellos otros armados con ballenas, con que han pasado a la posteridad los aristocráticos modelos que, en los primeros del siglo XX inmortalizó el ilustre dibujante Paul Helleu.

 

No había llegado aún, la afición a los tintes tostados, más o menos yodados, para el cutis femenino, sino que estaba a la orden del día la palidez y el tono alabastrino ligeramente coloreado, y por esto no era raro, que las damas y las muchachas completasen su indumento con descomunales sombreros de paja o de tela bordada y aún con guantes; ni era extraordinario que se adornasen con espesos velos que pusieran a buen recaudo aquellas encarnaciones de porcelana de Sèvres.

 

En cuanto a los caballeros, fue por aquel tiempo cuando los jóvenes, o los que presumían de serlo – y con ello con gran escándalo de las personas mayores - abandonaron el chaleco para ir a la playa, y aun para andar por las ciudades y adoptaron las camisas de color sin almidonar, el cinturón de cuero, la faja de seda, los calcetines calados y los pantalones arremangados, y empezaron a usar los “jipijapas” o “panamás”, reservados hasta entonces a los capitanes de barco y a los “indianos”.

 

Por el precio de cincuenta céntimos, tenían les gentes derecho a bañarse y al usufructo temporal de las casetas, considerándose una magnifica prodigalidad la de los que pagaban una peseta por aquel servicio. Casi siempre había que esperar para encontrar lugar en ella, fomentándose entonces la tertulia bajo el toldo de lona, sentados en las sillas de anea, dispuestas al efecto.

 

Una vez entro la caseta, al cabo de unos minutos salían los bañistas, envueltos, ellos, en albornoces blancos de toalla, y ellas, en capas de franela ribeteadas con trencillas rojas o azules. De la capa o albornoz, se desprendían a la misma orilla del mar. Aparecía entonces la correcta indumentaria: los trajes de punto a rayas horizontales de colores vistosos en los hombres; con pantalones bombachos hasta más debajo de las rodillas y mangas “jigot” las mujeres. Los baños duraban pocos minutos.

 

Ya en su elemento, los bañistas quedaban bajo la jurisdicción del bañero, que les sujetaba con una mano en la barbilla, mientras con la otra iniciaba en los movimientos de manos y pies, que constituían el secreto del arte. A los pocos momentos, el mar quedaba convertido en una especie de charca de ranas humanas que se movían mucho y progresaban poco. Los baños duraban escasos minutos.

 

Tras el capuzón final, los hombres tomaban de nuevo su albornoz, mientras que las mujeres, cuando aun tenían los pies en el agua, sus acompañantes las envolvían con la capa, y de esta guisa, emprendían el regreso a la caseta, agobiadas por el peso del traje mojado, la capa, las alpargatas y las medias, que algunas las llevaban …” 

L’any 1875, Marcel·lí Xampeny, fundà els BANYS MARCEL·LÍ a la platja del davant l’estació. Tot era a la sorra, les casetes i les cordes, servit tot per el mateix propietari, que de seguida passà a ser un dels personatges més populars i característics de l’estiu caldenc

Poc després, entre 1880 i 1881, Pau Mercader i Joan Pigrau, edificaren un impressionant edifici bàsicament de essencialment de fusta, però amb la part central d’obra, a tocar l’aigua, dotat de tots els avenços tècnics, que batejaren com BAÑOS COLON. Hi havia tota mena de serveis, àdhuc el de banys calents amb aigua de mar, autèntics precursors de la talassoteràpia moderna.

El Dr.Salarich a “Los Baños de Mar y el Balneario de Caldetas” (1881) el descriu així:   

“Forma el balneario un vasto cuadrilongo de 140 palmos de largo, 110 de ancho por 60 de altura, está compuesto de planta baja y un piso, al nivel del paseo, desde el cual se entra por un puente levadizo. En la planta baja hay establecidas piezas pare el café, saloncitos de espera, para baños de chorro, para duchas de agua dulce, de lluvia, dos piscinas, cocina, nevera, habitación para el conserje y gasómetro. Estos locales están divididos por dos corredores que se cruzan en el centro, adornados con arbustos y flores en macetas, formando un todo elegante y digno de tan grandioso edificio. 

 

En el piso llama particularmente la atención la grandiosidad de la magnífica sala que ocupa el centro del edificio. Tiene de largo 75 palmos por 65 de ancho y 45 de alto; para el descanso tiene otomanas, sillones, etc., al paso que lo adornan estatuas, piano, ricos cortinajes, magníficos aparatos para el gas y otros objetos que por su gusto corresponden a la pieza principal del edificio.

 

A los lados E. y O. hay cuatro saloncitos laterales destinados a tresillo, lectura y administración, siendo todo esto circuido por una galería de 15 palmos y de 22 en los lados S. y N. o sea, en las dos caras que dan al mar y al pueblo. Desde el edificio hasta las olas del mar, cubren la playa magníficos toldos de 80 a 90 palmos de largo por 30 de ancho, estando la planta baja embellecida con jarrones de flores y otros adornos.

 

Los baños de oleaje están defendidos por 22 estacas o barras de hierro de 30 palmos aseguradas en la arena, saliendo de la superficie del agua 10 o 12 palmos para afianzar el armazón de madera de los baños. Los saloncitos o bañeras, se dividen en reservados de familia, de señoras, para caballeros y centrales para los que quieran bañarse con traje. Como todos los departamentos están l abrigo de los rayos del sol, puédense tomar los baños a cualquier hora del día. El servicio es esmerado …” 

Només dos anys més tard, el mateix Pau Mercader va promoure un espai arbrat just al darrera de l’edifici del balneari, que més endavant rebria el nom de Parc Maragall [3].

A aquests establiments, s’hi afegiren més tard els BANYS ESTEVA, situats a la platja de la riera, només amb casetes i cordes arran d’aigua. 

 

---

[1] “… El agua de mar se toma interiormente para la curación de determinadas dolencias. A altas dosis, es purgante a causa de los cloruros de sodio y de magnesio que contiene. Boucham la aconseja como vermífugo mezclado con leche. Russel para curar los infartos crónicos de hígado. Úsese también para la curación de las escrófulas, obstrucciones de los ganglios del mesenterio, para recobrar el apetito, para la clorosis, etc … En vista de la importancia de éstas aguas, no debemos extrañar el que hayan buscado medios ara facilitar su toma, procurando modificar su gusto y dulcificarlo; por ello se ha propuesto formar con ella pan; pero lo que está más en uso, son el jarabe y el elixir para el interior y los baños para el exterior …” (J.Salarich “Los Baños de Mar y el Balneario de Caldetas”, pag 6).

[2] Joaquim Maria de Nadal

[3] L’edifici dels BANYS COLON i l’entorn del PARC han sofert diferents modificacions al llarg dels anys. L’any 1881 va ser construït per Pau Mercader i Joan Pigrau, amb autorització a precari concedida per l’Ajuntament i per l’Estat que, el 24 de juliol de 1894, la va legalitzar en forma de concessió administrativa indefinida. L’interior de l’establiment, definit perfectament pel relat del Dr.Salarich, s’aixoplugava dins una edificació de planta rectangular feta d’obra, amb coberta de teules a dues aigües i una porxada de fusta que envoltava les façanes del cos central. 

El 19 de juny de 1908, l’edifici passà a denominar-se CASINO COLON, i fins l’any 1917, la superfície edificada va arribar als 1.230 m2, amb inclusió d’un restaurant, teatre i sales de joc (ruleta) i ball, afegint, pel costat mar, nova construcció a l’establiment inicial.  

L’any 1927, la nova propietat Grandes Hoteles SA, el va transformar en HOTEL COLON, ampliant fins a 1.402 m2 els espais útils i atorgant al conjunt l’aspecte que històricament l’ha caracteritzat. Es van substituir els porxos de fusta per pòrtics d’obra i pilars d’aspecte neoclàssics. A la façana principal, la de la plaça de les Barques, s’hi va construir una opulent escalinata d’accés i dues torres, amb coberta a quatre aigües i finestrals correguts verticalment.

La instal·lació es repartia en soterrani, planta baixa i pis que acullien tots els serveis necessaris, restaurants i habitacions incloses. Per la banda costanera, una terrassa nova servia de porxo i d’accés a la platja, i per la banda muntanya, es va connectar amb el Parc a través d'una galeria neoclàssica i una pèrgola de fusta enjardinada.

L’any 1967, gràcies a una nova concessió administrativa de l’Estat, s’ocuparen els terrenys de l’antiga caseta dels Nàufrags i s’amplià l’hotel fins els 1.712 m2, incorporant piscina i altres dependències costat mar. Posteriorment i fins l’any 1989, la propietat recaié, per herència, en Carme Massip i es van fer obres de remodelació, creixent l’hotel en alçada, suprimint les torres i cossos a quatre aigües, retallant el porxo que l’envoltava i enderrocant la galeria amb pèrgola i menjador que permetia l’accés des del parc per sobre el vial que enllaçava els passejos. 

La promulgació de la Llei de Costes de l’any 1988, va modificar la vigència indefinida de les concessions per la d’un màxim de 99 anys, raó per la qual, durant el període comprés entre els anys 1992 i 2000, es van modificar les qualificacions urbanístiques i administratives de la zona, la més important de les quals va ser la d’ubicar-hi un nou balneari d’aigua termal i de mar, sense el qual, l’hotel, reubicat i redimensionat, no s’hagués pogut mantenir. 

L’any 1991 l’Ajuntament va descatalogar l’edifici del Pla de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Caldes, per així poder-lo enderrocar i, entre el 2002-2004, construir una nova edificació de 6.877 m2 (PB+3P), de 90 habitacions i amb balneari annex, que no tenia res a veure amb els seus antecessors històrics. 

Pel que fa el PARC MARAGALL, entès com espai d’esbarjo i passeig, va començar essent un complement perfecte del balneari inicial, per passar després, cap a meitat del segle XX a comptar amb un estany central i instal·lacions lúdiques com la pista de tennis, inaugurada l’any 1929, o les posteriors de bolera i mini golf, finançades per l’hotel que les oferia als seus clients i permetia també el seu ús públic.  

L’any 1967, s’erigí un monument d’homenatge al poeta Joan Maragall i l’espai passà de denominar-se PARC MARAGALL. Finalment, als anys 2002-2004, les obres executades a l’entorn del nou hotel Colon li han donat la seva configuració actual que el barreja amb la plaça de les Barques, gràcies a la supressió de l’antic vial que els separava.