Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatgers. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatgers. Mostrar tots els missatges

29.3.24

Viatgers que descriuen Caldes (4): Pascual Madoz (1850)

 

La descripció de Caldes, força detallada, forma part del fastuós “Diccionario Geográfico, Estadístico y Histórico de España y sus posesiones de Ultramar,” publicat l’any 1850 a Madrid per Pascual Madoz [1]. L’autor es fa ressò de la peculiar situació del poble. No acaba d’entendre que un mateix nucli urbà estigui dividit en dues jurisdiccions diferents (la Riera partia entre Caldes i Caldetes d’Arenys). Tot i esmentar-ho, sempre es refereix a un únic poble. Li resultava del tot evident que, malgrat la divisòria, els veïns dels dos costat es sentien integrats en una sola unitat [2]

El seu relat, llarg i precís, mostra un poble petit, però ple de vitalitat, en el qual, conjuntament amb les activitats tradicionals del conreu i pesca, hi creixien les industrials i les relacionades amb el balneari termal. Cita que hi havia dos molins fariners i tres fàbriques, una de mitges de cotó i dues de panys. També esmenta que les edificacions més modernes s’havien aixecat a la part nova del poble (en realitat a Caldetes d’Arenys), la majoria, amb la intenció d’allotjar-hi els clients del balneari, per a la qual funció, disposaven de tota mena de comoditats. 

CALDAS DE ESTRACH o CALDETAS, I, con ayuntamiento en la provincia, audiencia territorial, c. g. y diócesis de Barcelona (7 horas), partido judicial de Mataró (11/2). Esta población, dividida en dos partes por la riera de su nombre, que baja de N. a S., es irregular y extraña su división civil; la parte que deja al E. pertenece al término y partido de Arenys de Mar; la otra parte forma sola su ayuntamiento y ambas una misma parroquia.

Se halla situado al pie y falda de un montecillo, que, con otro del lado opuesto, constituyen un estrecho valle, que corre y se ensancha hacia el mar; junto a la carretera general de Barcelona a Francia, que cruza dicha riera y sobre la que hay una pequeña fuente para comunicación de los dos vecindarios.

Su clima es templado y sano, y goza de buena ventilación. 

En la parte O. hay 74 casas de un piso y 3 torres antiguas del tiempo de los moros; en la del E., 54, algunas de ellas de nueva construcción, cómodas y hermosas, donde se hospedan los que concurren a este pueblo a tomar los baños termales.

Tiene una escuela de primeras letras concurrida por 25 alumnos, sin más dotación que el honorario convencional que cada uno paga al maestro. Hay también una iglesia parroquial, Santa María, servida por un cura de ingreso, de provisión real y ordinaria, un sacristán y un monacillo. Este templo es de arquitectura gótica, de una sola nave, y se entra a el por una escalinata. Se erigió en parroquia el año 1219 y en su antiguo archivo hay noticias que alcanzan el siglo V, desde cuya época hasta el precitado año, hubo allí un convento de hospitalarios. En 1829 se le dio más extensión, porque era pequeño el local para el vecindario.

Las aguas termales que este pueblo posee, tienen mucho crédito por los buenos resultados que su aplicación en clase de baños, han producido en ellos dolores reumáticos y erupciones cutáneas, y promueven la diuresis en los que hacen uso interno de ellas. Brotan de una roca inmediata a la riera y su graduación de calor es de 32 a 33 grados termómetro Reamour. Sus cualidades químicas son carbonato, hidroclorato y sulfato de cal, e hidroclorado de sosa. Antiguamente había cuatro estancias para tomar los baños, en 1799 se construyeron ocho más, y habiendo bajado las aguas de su nivel y aumentándose la concurrencia de dolientes, se han fabricado en 1819 las 14 que hoy existen, de planta moderna, con una bonita habitación para recogerse al salir del baño.

El término es muy corto. Confina NE Arenys de Munt. E. Arenys de Mar. S. el mar y NO. San Vicente de Llavaneras. En el se encuentra un rico manantial de excelentes aguas de que se sirven los vecinos para beber y demás usos domésticos y después utilizarlas para el riego.

En una altura inmediata a la población, por el E., se ve una hermosa torre del tiempo de los moros, con sus almenas y cuerpo avanzado de fortificación, llámese comúnmente Torre de Caldas, a pesar de estar fuera de su término. El terreno es montuoso y arcilloso, contiene plantaciones de viñedo, naranjos y huertas. Le cruzan varios caminos locales y la carretera indicada de Barcelona a Francia. El correo se recibe de Mataró.

Produce: trigo, vino, naranjas y hortalizas. Cría caza de perdices y conejos, y la pesca común del mar. Industria: 2 molinos e harina, fabricación de medias de algodón, felpas y elásticos. Hay una  fábrica de tejidos de algodón y 2 de lienzos que llaman “empesas”, una de ellas tiene 20 telares a cargo de un mayordomo y la otra 15. Elaboración de blondas y encaje en que se emplean las mujeres y 25 barquillas para la pesca en que se ocupan unos 50 hombres.

Comercio: exportación de pescado a los mercados de Mataró y Arenys de Mar, de donde se surte el pueblo de carnes y otros artículos de que carece.

Población: 76 vecinos de catastro, 437 alams.

Cap.Prod: 1.208.000 rs. Imp: 30,200 [3]

 (Imatges: Portada interior del Diccionario i retrat de Pascual Madoz)



[1] El Diccionari de Madoz és una extensa obra que en 16 volums conté moltes dades importants de l’Estat espanyol i de les seves característiques geogràfiques i dels seus elements socials, demogràfics i d’activitat econòmica. Pascual Madoz  Ibañez (Pamplona 1806 – Gènova 1870), exercí d’advocat a Barcelona abans de ser governador de la província, Diputat a Corts per Lleida, ministre de Finances i President del Congrés, entre altres càrrecs.  Per redactar el seu Diccionari, es valgué nombrosos corresponsals que li facilitaren les dades necessàries. De Barcelona i la seva demarcació se’n cuidà Laureà Figuerola.

[2] Per aquelles dates, l’única separació que encara conservava la riera, era la municipal, atès que la del corregiment ja havia desaparegut quan l'any 1833 s’instaurà la divisió provincial. Tota la franja litoral de l’antic Vescomtat de Cabrera fou inclosa dins la província de Barcelona, malgrat continuar essent, d’Arenys cap al nord, pertanyents al Bisbat de Girona. Sobre aquest darrer punt, cal dir que l’administració eclesiàstica fou molt més àgil, ja que de seguida, la parròquia d’Arenys de Mar cedí els seus drets sobre Caldetes a la de Caldes d’Estrac. Segons Salarich, la concòrdia dels nous límits entre ambdues parròquies es signà el 4 de desembre de 1759 (Salarich, Apuntes para la historia ...”, pag 60).

[3] Tot aquest article va ser publicat per A.Batlle a “Caldes d’Estrac-Caldetes, Un vell Plet” (1985) pg 105-106 i Apèndix M, pg 178.

26.3.24

Viatgers que descriuen Caldes (1): Bernat Espinalt (1783)

Tal vegada sigui una de les primeres descripcions, encara que breu, del municipi del segle XVIII. Bernat Espinalt i Garcia fou Administrador Principal del Correu de València i membre de la “Sociedad Económica de amigos del País” de Madrid. 

Va escriure el llibre “Atlante Español”, descripció geografia i històrica de tot l’estat espanyol en 13 volums, editats entre 1876 i 1879, però escrits uns anys abans. El 1983 en el cas de Caldes. Una gran part d’aquesta obra està dedicada als Països Catalans, amb profusió de gravats de les poblacions principals.

Crida l’atenció només parli del nucli de dalt de turó de Caldes, i no mencioni el nou traçat del Camí Ral que per aquells anys s’estava obrint pas al peu dels turons, a la franja costanera, més o menys pel traçat actual. ncantats. Tampoc cita el barri arenyenc de Caldetes, potser perquè efectivament era un altre municipi i perquè encara no se’l podia considerar com territori pobla i en canvi, si que fa una bona descripció de l'establiment del banys termals.

"En los límites que divide el Corregimiento de Mataró del de Gerona, a la orilla del Mar Mediterráneo, está situado a los 19º18’ de longitud y 41º35’ de latitud, el LUGAR de CALDAS DE ESTARACH que tiene 66 vecinos en una Parroquia, con Cura Párroco y algunos Beneficiados.

El pueblo es muy antiguo según demuestran varias ruinas de edificios por cuya construcción se conoce fue fábrica de romanos, pero no consta su fundación. El terreno produce trigo, cebada y mucho vino, de cuyo sobrante hacen aguardiente que embarcan para América y Reynos del Norte, a donde van con sus barcos estos naturales, llevando también, encages y blondas muy finas que trabajan las mugeres y niñas.

En este lugar, frecuentado y memorable por las aguas minerales de una fuente que tienen su nacimiento en la Iglesia, las cuales salen muy calientes; hay una gran casa con bellas separaciones para la comodidad de los enfermos que van a tomar los baños.

Tiene este lugar para la defensa de la playa, dos torres, la una llamada Balys y la otra, de los Encantados. Sus armas son un escudo azul y una Caldera de Gules.

(Imatges: Portada i sumari del llibre de l'Atlante Español dedicat al Corregiment de Mataró)

3.1.24

Viatgers que descriuen Caldes (2): Baró de Maldà (1789)

Rafael d’Amat i Cortada (Barcelona 1746-1818), cinquè baró de Maldà, fou un viatger i escriptor incansable que deixà un immens dietari de 60 volums, nomenat “Calaix de Sastre” del qual només han estat publicats alguns fragments dispersos. Un d’aquests, és el de les seves excursions, d’on s’ha extret la present transcripció, que com es pot comprovar, és un prodigi de detallisme.

Lo poble de CALDAS DE ESTRAC o CALDETAS, dista una hora y quart de la ciutat de Mataró, a la part de Llevant; i mitja hora de la vila de Arenys de Mar, també a Llevant; queda situat a la vora de la riera de Caldas, porció de casas a la vora del Camí de la Costa, prop de las platjas de mar, vehines al Pont, davallada de la Carretera, últim poble que és lo de CALDETAS del bisbat de Barcelona, y desde la mitat del Pont, dret a las últimas casas de la prosecució de la carretera dret a Arenys, comensa lo bisbat de Gerona.

Las restants casa quedan mes amunt al rededor de un collat, a tramuntana, ab la IGLESIA y RECTORIA. Sota, a la vora de la riera, son los BANYS fins a vuyt y la CASA DELS BANYS, ahont se trobà la prodigiosa imatge de Maria Santíssima del Remey de Caldas, que se venera en lo altar major de aquella Iglesia. Tal poble queda circuhit de montanyas, y a la part de Llevant es lo castell dels Encantats, que es un torreó rodó com de moros, ab merlets circuhit de muralla.

Lo poble, de la part de dalt és pujada y baxada, en certs paratges rapida, empedrada y lliscosa, y lo restant, pla, que forma un carrer y plasa amb alguns hortets per allí cerca vehins a la riera. Las casas son blancas les més. La gent, tant homes com dones, vesteixen a la marinesca.

Las casas son las de SUBIRÀS, vulgo del SARGENTO, de las millors en lo carrer de dalt. Més amunt, casi sobre de esta, es la casa de un tal BUSQUETS, ab lo gros torreó al costat, més alta vistes totes las demàs casas. A l’altre part del carrer, en seguida de casa del Sargenti y demés casas fins la penúltima de en MARCH CAMÚS, y altra caseta al costat, ahont comensa la baxada empedrada y prou ràpida fins a las casas de baix y vora de la IGLESIA y RECTORIA, son frente de la de en March, la casa gran i torrreó dita de en PO DE L’HORTA, y en seguida, per amunt, la de CUXART y demés, fina a can SAURI, que fa cantó a la plasa, y frente es la de DALMAU, en la que hi ha un Sant Antoni de Pàdua amb un nincho ab vidriera al devant que comunica la claror del dia,  dintre de aquell aposento de casa Dalmau.

Desde la qual plasa, y pasadas algunes casas de rengle enseguida de casa Dalmau, una de estas, de SANS, cada payrak de aquell Sr.Rector se ix a la banda esuqerra a un caminet y a un llarch tret de escopeta, a una glorieta ab una petita capelleta al mitg de Santa Bàrbara, desde ahont se descobre lo mar a perdres de vista, ciutat de Mataró, pobles adjacents de la costa i montanya de Monjuich a ponent y a Barcelona un poch, per distarne Caldetas sis hores i mitja.

Las casas mes vehinas a la Iglesia y rectoria en lo carrer de baix, són les de MILANS, gran i xica, TIÓ, GILI, que són pescadors, y al altre costat la de en TIÓ, mediant la pujada a la Iglesia, vista lateralment, la qual es petita, ab única porta al costat y del CAMPANAR gran, ab dos campanetes y novament altra més xiqueta, haventhi sols RELLOTGE DE SOL en la paret del campanar. Un petit ovul sobre del portal de la Iglesia que comunica a claror al cor, ahont hi ha una tetit orga que tot just se afigura. Venerantse en lo camarin de aquell altar major a la imatge de Maria Santíssima de Calda, y sa festa major es en lo dia 8 de setembre.

Abunda aquell terreno la major porció de sauló o terra arenisca, de figueras i figa de moro y se hi treballen moltes nansas de pescar.

Mitja hora distant de Caldetas, a tramontana y ponent, queda en terreno circuhit de montanyes lo poble de Sant Vicens de Llavaneras, veyentse lo campanar quadrat de aquella Iglesia tot blanch. Per avall, un quart distant de est poble de Caldetas, una gran casa, ab son TORREÓ RODÓ de hechura morisca per la configuració de sos merlets, y hisenda que es pertinència dels capellans de la parroquia de Santa Maria del Mar de Barcelona. Y en la descensió fins a baix, a la carretera de la costa, lo HOSTAL DE LAS ANIMAS, ab altras casetas anexas. Dalt de aquellas montanyas, detras de Caldetas, hazia llevant y tramuntana, a dos o tres quarts de llegua, son les casas de TORRENTBÓ y la de MILANS DEL BOSCH.

Lo terreno de CALDETAS y demés de per allí, és molt sà i regalat de aigua. Sota de les casas de pujada desde la riera al poble, hi ha un gran ZAFARECH y prou fondo ab lo MOLY, que llansa sempre gran copia de aigua, y la pujada en seguida del moly fins a dalt es molt ràpida, igualment com altra desde baix al pont de la carretera fins a dalt a las últimas casas ..” 

(Imatges: retrat Baró de Maldà i portada edició "Calais Sastre" (Curiel 2019) 

(Text: AMAT i CORTADA, Rafael d’: “Baró de Maldà – Excursions per Catalunya i el Rosselló a l’últim quart del segle XVIII – CEC” (Barcelona 1919).