Un poble, dos noms (3): Sant Jordi 1933. Caldes reacciona

Quan a la tarda del dia de Sant Jordi (23 d’abril de 1933) es conegué que la Ponència responsable de la Demarcació Territorial de Catalunya i del Nomenclàtor (nom) dels municipis havia decidit canviar la denominació Caldes d’Estrac pel de Caldetes, l’exaltació fou immediata i en augment. Primer era incredulitat, i després enuig.

El sentiment contrari, degudament atiat pels més exaltats, era clarament predominant. Per això, només dos dies després, el 25 d’abril, l’Ajuntament celebrà una sessió extraordinària convocada d’urgència durant la qual, es palesà ben clarament el desacord amb la decisió.

“… A continuació, l’Alcalde (August M.Argimon) posà en coneixement del Consistori que publicat per la Generalitat de Catalunya el Projecte de Divisió Territorial de Catalunya, elaborat per la Ponència nomenada a l’efecte, ha vist amb molt de disgust i pena que tant en el Nomenclàtor i Llista de nom dels Municipis de Catalunya, com en tots els mapes que conté l’obra, la nostra Vila és designada amb el nom CALDETES, adoptat per la Generalitat de Catalunya, substituint el nostre, tradicional i viu de CALDES D’ESTRACH, substitució que fou aprovada prèviament i per acord del Consell Executiu de la Generalitat, pres en sessió del 13 de febrer d’enguany.

 

Després de justificar amb profusió de dades extretes de documents i papers oficials antics existents en els arxius i citar testimonis d’escriptors il·lustres que han tractat de la nostra Vila, la legitimitat del nom tradicional de CALDES D’ESTRAC, i creure per tant, improcedent i arbitrari el canvi de nom que s’intenta, majorment quan per a això no s’ha demanat per ningú oficialment el parer del poble, ni tampoc consultada l’opinió del seu representant, que és l’Ajuntament, requisits aquests notòriament indispensables en una qüestió d’aquesta transcendència i en règim de la més minsa autonomia municipal, proposa al Consistori es prengui l’acord d’oposar-se al susdit canvi de nom, de fer tots eles treballs conduents a reivindicar el dret de portar oficialment el nostre i tradicional nom de CALDES D‘ESTRACH, i de demanar que, en general, vagin a informació pública tots els canvis de noms.

 

L’Ajuntament així ho acorda per aclamació, i és autoritzat el senyor Alcalde perquè faci els treballs i gestions que consideri convenients a tal objecte..” [1]

D’acord amb aquesta resolució, la primera iniciativa de l’alcalde, fou convocar una reunió de totes les forces vives de la població, representades per les entitats i associacions que les agrupava. La cita fou el 30 d’abril, només cinc dies després de la sessió plenària.

A part de les proclames més o menys abrandades sobre la substitució del nom, la principal decisió fou la de nomenar una Comissió que s’encarregués de canalitzar la protesta popular. L’integraven: Manel Naval, Domènec Comas, Manel Arnó, Lluís Bosch i el mateix alcalde, August M. Argimon. Només tres dies després, començava la campanya de recollida de signatures, amb la intenció de presentar-les a la Ponència com a prova del rebuig popular al canvi.

Es dictà un ban i s’edità un petit opuscle incitant la participació en la protesta. La campanya es titulà: “Caldes d’Estrac – En defensa del seu nom” i el manifest que es redactà, deia així:

     A l’opinió de la Vila de Caldes d’Estrac:

La Ponència de la Divisió Territorial de la Generalitat, com a resum del seu treball, ha publicat un llibre que demostra una competència indiscutible per el treball que li ha estat assignat. Malgrat, però, la seva reconeguda competència hem de remarcar un fet que posem a la consideració de tots els veïns de la nostra Vila. I és:

 

Que en el Nomenclàtor del llibre publicat, es proposa substituir el nom oficial, genèric, tradicional i catalaníssim de CALDES D’ESTRACH, amb el diminutiu, importat i exòtic de CALDETES.

 

L’Alcalde, d’acord amb els Presidents de les Societats “Centre Republicà”, “Centre Català Republicà”, “Associació de Salvament de Nàufrags” i la “Germandat Santa Llúcia”, amb un encert precursor de l’èxit, deixant a part tendències polítiques i amb la sola aspiració de conservar pel nostre poble tot allò tradicionalment català, et convoquem per a que, amb la més complerta llibertat, puguis dir quina és, en aquest afer, la teva voluntat.

 

L’eufonia el nom CALDES D’ESTRACH, és un nom que ha viscut set-cents anys perquè ha merescut sempre el respecte de les generacions dels nostres ascendents. El nom de Caldes d’Estrac, és la paraula justa que vol dir: aigua càlida en el lloc de l’Estrac.

 

CALDETES és un barbarisme eufònic, emprat solament pels que no han pogut habituar la seva parla a la nostra parla. CALDETES és el nom que empren fa uns cent anys aquells que no s’han compenetrat prou bé encara, amb l’esperit del nostre poble.

 

CIUTADÀ de Caldes d’Estrach! De la teva voluntat depèn el conservar un nom que és tan nostre com la vila que anomena. CIUTADÀ de Caldes d’Estrach!. Pel bon nom del teu poble, SIGNA LA PROTESTA !! [2]

---

[1] Llibre de sessions de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac. Acta del 25 d’abril de 1933. Signen: l’alcalde, August M. Argimon i els regidors: Joaquim Soler, Marcel·lí Xampeny, Andreu Torrents, Alfred Boada, Florentí Tio, Josep Xampeny. Manel Batlle que també era regidor, no assistí a la sessió.

[2] Copiat de l’original de l’Arxiu Miró i de l’arxiu de l’Ajuntament de Caldes (ACM).

 

Tercera ampliació del terme. S'agrega la Santema i una mica més (1929)

Després les dues ampliacions, la primera del 1820, fallida i la segona, de 1853, reeixida, hagueren de passar més de seixanta anys abans no s’iniciés el procés d’una nova ampliació que donés a Caldes la fesomia territorial que avui te.

Durant els primers anys del segle XX, cada cop es feia més evident que la situació que suposava la persistència del barri arenyenc format pel carrer Santema (nomenat Passatge de Francesc Riera) enganxat a la trama urbana caldenca no es podia mantenir. 

Tant era així que els  veïns del carrer Santema, el 2 de setembre de 1916, després d’haver mantingut múltiples reunions entre ells, van decidir fer arribar un escrit, pràcticament idèntic, als ajuntaments de Caldes i d’Arenys de Mar, demanant la seva incorporació al  terme municipal de Caldes. Aquest és el text [1]

Los que suscriben, que constituyen la mayoría de los vecinos del Caserío “El Pasatje de’n Riera” y además, adscritos al término municipal de Arenys de Mar, pero enclavados en el de CALDAS DE ESTRACH y con éste confundido, a esa Corporación acuden y como mejor proceda, dicen:

 

Que las condiciones especiales y aún excepcionales en que se halla dicho Caserío y demás, en relación a la capital de Arenys de Mar, y a la de Caldas de Estrach, hacen necesaria y conveniente su separación del primero de dichos municipios y la agregación al segundo.

 

En efecto. Es sabido que la expresada barriada constituye la prolongación de la parte lateral derecha aguas arribas de la calle de la Riera de esta población, confundiéndose con el casco de la misma, formando una zona que tienen un límite natural que la separa de Arenys de Mar, cual es el torrente llamado “Titus” y distando de la citada villa dos kilómetros aproximadamente.

 

Los habitantes de la repetida barriada reciben de este pueblo de Caldas de Estrach, los servicios de vigilancia, alumbrado y lavaderos públicos.

 

Las aguas sucias procedentes de todas las casas en la parte de “El Pasatje de’n Riera” se aguan en los sumideros construidos exprofeso en la Riera de este pueblo. Las aguas para los usos domésticos derivan de los repartidores de este pueblo, teniendo instaladas en el mismo, las cañerías para su conducción.

 

Salvo rara excepción, los cadáveres de los fallecidos en dicha barriada son inhumados en el cementerio de Caldas de Estrach, precisando para ello la autorización del Excmo. Señor Gobernador Civil, los cual es una dificultad en los casos de urgencia. Los nacidos, a pesar de ser inscritos en el Registro Civil de Arenys de Mar, son bautizados en la parroquia de Caldas de Estrach, por la inconveniencia de serlo en la parroquia a cuya feligresía pertenecen.

 

No existe camino alguno que sea público que desde El Pasatje dicho, conduzca a la villa de Arenys de Mar. Hay un Colegio de Religiosas Dominicas, cuya matrícula se nutre exclusivamente de niñas de este pueblo. El reparto de la correspondencia lo hace la Estafeta de este pueblo, y del mismo se reciben los servicios de telégrafo y teléfono.

 

Los servicios municipales de policía urbana y rural, así como los de orden público, son prestados por el Ayuntamiento de Caldas de Estrach, por no ser posible que los preste el de Arenys de Mar.

 

La topografía y situación de la zona a que se refieren los recurrentes se demuestra gráficamente con el adjunto croquis autorizado por el arquitecto Don Julio M. Fossas.

 

Formado en la actualidad el Municipio de Arenys de Mar por 4.653 habitantes de derecho y en la zona descrita en el dicho plano, siete familias empadronadas, es indudable que aun segregándose estas, quedaran a aquel Municipio más de 2.000 habitantes, que es el número mínimo que cada municipio debe tener. El territorio que se le segregue es una ínfima parte de la mucha extensión del término, y la merma de ingresos por los recargos municipales del territorio cuya segregación interesa, carecen en absoluto de importancia.

 

Por todo lo expuesto, a este Ayuntamiento, SUPLICAN que, teniendo por presentado este escrito, con el plano que se une al mismo, ser sirva tramitarlo en la forma prevenida en las disposiciones vigentes, a fin de que en su día sea segregado el término municipal de Arenys de Mar y agregado al de Caldas de Estrach, el Caserío “El Pasatje de’n Riera”, juntamente con los edificios aislados y resto de la zona de terreno que en dicho croquis o plano se señala.

 

Caldas de Estrach, a dos de septiembre de mil novecientos diez y seis.

 

Firmas manuscritas: Francisco Freixas, Joaquín Soler, Mariano Cruañas, Carmen Freginals, Rosendo Grau, R.Ferrer, José Pucader; Constancia Miquel del Solá, Josefa Miquel del Solá, Concepción Riera, Josefa Montañá, Maria Ramilans, Enriqueta Traserras, Rosa Montasell y Dolores Ginesta.

Contràriament al que havia passat al segle XIX, l’ajuntament arenyenc no només s’hi va mostrar contrari, sinó que va endegar una campanya ferotge contra els veïns “traïdors” que volien sortir del seu terme.

Després de la petició inicial dels veïns de la Santema i de la subsegüent negativa de l’ajuntament arenyenc, tots dos consistoris van recopilar tots els arguments que van poder. El de Caldes, per exemple, adjuntà l’informe favorable del Rector de la Parròquia, el de Sanitat i algun més. El d’Arenys, afegí escrits de totes les entitats locals ( Ateneo Arenyenc, Casino Industrial, Centre Regionalista, Joventut Seràfica, Sindicat Agrícola, Centre Federal, Cercle Monàrquic, Centre Social i Societat Coral l’Esperança que amb fort ardor patriòtic local, s’oposaven a qualsevol cessió i, al contrari, demanaven la supressió del terme municipal caldenc, per petit i insignificant, i que el seu territori s’integrés al d’Arenys.

Naturalment, quan aquests escrits es conegueren, s’incrementà la tensió de tal manera, que no fou possible cap actuació. Durant anys el diàleg entre ambdós consistoris fou quasi nul i els enfrontaments, per aquesta i per altres qüestions, sovintejaren.

Mica en mica però, els ànims s’anaren tranquil·litzant, les circumstàncies polítiques canviaren i l’evidència s’acabà imposant. Va ser el nou alcalde caldenc, Josep Vives i Bes qui, després de no poques gestions, a Arenys i Caldes, va prendre la iniciativa de plantejar l’ampliació, aquest cop directament des de l’ajuntament caldenc. A finals d’agost de 1928, Vives es dirigí per escrit al seu homòleg arenyenc per comunicar-li la petició.

“Don José Vives Bes, Alcalde constitucional de esta villa, a V.S., con el mayor respeto acude y expone: que con Fecha 29 del actual mes, el Ayuntamiento Pleno de su presidencia, acordó por el voto de todos sus Componentes, aceptar en todo su integridad, los extremos de la propuesta de acuerdo formulada per la Comisión Consistorial nombrada al efecto, para la segregación parcial de este su término municipal y subsiguiente agregación al de esta villa, de la porción de terreno y edificaciones comprendidas en el plano aprobado por el Ayuntamiento en la propia sesión, que lindan: al Norte, con el camino del “Remey”, al Sur, con la carretera de Madrid a Francia; al Este, con los herederos de D. Pedro Gracia Faria y D. José Riera Roselló; y al Oeste con la riera de esta villa. También, D. Eulalia Nualart en la carretera de Madrid a Francia y el callejón de casa “Santarromana” [2]

 

Dadas las razones expuestas en el acta referida y hallándose comprendida la segregación y subsiguiente agregación de que se trata …. Suplica: de por presentada esta instancia, junto con los documentos que la acompañan y al efecto, se sirva dar cuenta de ella al Ayuntamiento de su digna presidencia, para que a su vista acuerde lo que viera procedente y, en definitiva, sea segregado de este término municipal para segregación al de esta villa, la porción de terreno y edificaciones comprendidas en los lindes anteriormente descritos, contribuyendo de esta suerte a una obra de verdadera equidad y justicia. Así lo espera merecer el suscrito Alcalde, de su rector proceder….” [3]

Finalment, el 23 de març de 1929, en sessió plenària i després de tramitar tot l’expedient i obtenir el permís de la superioritat, el consistori arenyenc accedí a la segregació i l’alcalde Vives aconseguí el que s’havia proposat. El nous límits es marcaren sobre el terreny amb les fites preceptives i aixecant la corresponent acta, el 19 de juliol de 1929. Són els que actualment encara perduren [4].

(Article publicat a la Revista de la Gent Gran de Caldes, abril 2024)

---

[1]  Arxiu Ajuntament Caldes d’Estrac – llibre d’actes i “Año 1916. Expediente de agregación del barrio de Pasatje de’n Riera y terrenos colindantes, pertenecientes al municipio de Arenys de Mar al municipio de Caldas de Estrach”  (Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar). No s’ha pogut reproduir el plànol que es cita al text, però comprenia el carrer Santema i la muntanya del seu darrere, sense incloure la Torre dels Encantats. També una part del Camí Ral i el carreró sense sortida contigu a la via del tren, costat mar, que moria contra el mur de pedra dels antics Banys Santaromana. Aquest carrer no tenia non propi i es considerava continuïtat del carrer de La Paz. Actualment és el Passeig de les Moreres que comunica amb el nou carrer d’Arenys de Mar que es va obrir a finals del segle XX, entre la via i les edificacions de nova construcció de “la Musclera”.

[2]  L’acord al que es refereix l’alcalde, és el d’una sessió plenària de 29 d’agost de 1928, per ell presidida i amb assistència dels regidors Jaume Grau, Francesc Saurí, Joan Grau, Josep Comas i Francesc Subirà en que es va fer referència a la situació geogràfica i assistencial de barri afectat a més de la que consideraven absoluta seva dependència dels serveis que es prestaven des de Caldes, per justificar la petició de modificació dels termes municipals.

[3] Arxiu Ajuntament Caldes d’Estrac – llibre d’actes i “Año 1916. Expediente de agregación del barrio de Pasatje de’n Riera y terrenos colindantes, pertenecientes al municipio de Arenys de Mar al municipio de Caldas de Estrach”  (Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar). 

[4] L’acta de la nova delimitació del termes, signada pels representants de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, alcalde, Joan Mollfulleda Congost, regidors, Joaquim Xicoy Majó, Alfons Costa Soler, Zenon Torras Jaures i els de l’Ajuntament de Caldes, alcalde, Josep Vives Bes i regidors, Francesc Subirà Clausell, Jaume Comas Manau, Josep Comas Miró, la va reproduir Albert Batlle (1984) “Caldes d’Estrac-Caldetes...” pag 185-187.

La primera ampliació de terme només dura dos anys (1821-1822)

A l’acabar la guerra del francès (1814), la realitat local ja apuntava les formes que després el temps i l’activitat humana han consolidat. Caldes creixia de manera imparable. Les dues parts del poble, l’antiga de dalt i la nova de baix, es tocaven. De fet, només un parell d’hortes i la riera les separaven. Eren un sol poble i una única Parroquia, però repartits en dos termes municipals.

La divisió jurisdiccional que marcava la riera, era font contínua de malentesos i discussions, derivades quasi totes de la desigual atenció pública, especialment desatesa la del sector arenyenc.  També, l’ambivalència dels qui hi vivien, que alhora que es queixaven de que ningú els feia cas, alhora gaudien d’una certa impunitat comercial i fiscal, òbviament mal vista pels seus competidors de l’altra banda de la riera.

No és estranys doncs que, l’alcalde de Caldes, Bonaventura Subirà, ho esmentés, a la petició d’agregació del barri arenyenc que, el 18 de juliol de 1820, va dirigir al Capità General de Catalunya i a la Reial Audiència de Barcelona. L’escrit parla sense embuts de contraban de mercaderies, queviures, i de tràfic mariner sense control a l’altre banda de la riera que, segons l’alcalde, fins i tot podia propagar la pesta per no haver-hi el control sanitari que si hi havia al costat caldenc. El text, que cal llegir,  és detallat i explica perfectament la situació, òbviament, des del seu punt de vista [1]

Muy Ilustre Señor:

El Alcalde y Ayuntamiento de la Parroquia de Santa Maria de Caldas Destrach, del Corregimiento de la ciudad de Mataró, con el muy debido respeto a Vuestra Señoría exponen:

Que todo su pueblo se halla unido a un vecindario perteneciente a la villa de Areñs de Mar, pero que todo forma una misma Parroquia en lo espiritual y reunión, conocido como el pueblo de CALDAS. Está dividido por medio de una pequeña Riera o grande torrente seco, a excepción del tiempo de mucha lluvia. Las casas de la otra parte de la Riera, o sea, de la parte oriental del Pueblo son las que pertenecen a la villa de Areñs, donde existen la mayor parte de los traficantes por ser mejor su localidad.

Los perjuicios que a la Nación se siguen y pueden seguirse de pertenecer a dos jurisdicciones esta reunión de casas son incalculables. El Alcalde de Caldas, que tiene a la vista las operaciones de todos estos vecinos, ha de mirarse como los de la otra parte del torrente están libres de los Servicios de Bagajes, Alojamientos y otros servicios a la tropa, sin que pueda remediarlo, por no tener jurisdicción sobre ellos, lo que le impide a obligarlos a contribuir con los Utensilios que por lo mismo, se hacen más pesados.

En aquella parte se hace, o puede hacerse impunemente el contrabando, sin que haya Autoridad que lo contenga, pues que si bien se elige un Regidor entre el vecindario, este no puede estar en continua vigilancia cuando no sea el motivo de no oponerse al que viendo, solo quedaría luego manifestado de donde dimanaba la denuncia. De aquí puede originarse la introducción de la Peste y otros males contagiosos, tanto más fácil cuando los navegantes que son allí en mucho número embarcan y desembarcan sin presentarse a Autoridad alguna por estar lejos y sin proceder los requisitos que la sabiduría y experiencia del Gobierno ha dictado para precaver a los pueblos de semejantes desastres.

Vive aquel vecindario tan libre y sin sujeción como si no perteneciere a jurisdicción alguna, en tales términos que, en estos últimos temores de próxima peste, se denegó a admitir las tropas destinadas para guarecer las costas, de manera que tuvieron que alojarla en las casas del monte donde está situado nuestro pueblo.

Tales inconvenientes, VIS, merecen tenerse en consideración cuando se trata de arreglar no solamente los Partidos, sino también los Pueblos que los han de componer, procurando que en lo que sea posible, que las órdenes del Gobierno sean prontamente circuladas y obedecidas, lo que no puede verificarse si un solo Pueblo está dividido y depende de distintas jurisdicciones.

Por lo que este Ayuntamiento Constitucional a beneficio de la Nación, suplica a VI se digne providencia y se segregue de la villa de Areñs de Mar el vecindario que está junto a este Pueblo, formando es este y aquel una sola población, por ser muy conforme a las órdenes  que rigen y la esperan de la justicia de VS.

Caldas Destrach, 18 de julio de 1820

Buenaventura Subirá, Alcalde Constitucional

Antonio Grau, Regidor Decano 

La resposta del consistori arenyenc no es feu esperar. Amb to indignat rebutjava les acusacions de l’alcalde caldenc i es resistia a qualsevol pèrdua territorial. Deia que controlava les activitats comercials, marineres i sanitàries, a mes d'altres consideracions que també cal llegir per entendre millor la situació d'aquells anys. [2]

Excelentísimo Señor:

El Ayuntamiento Constitucional de la Villa de Santa Maria de Areñs de Mar, en cumplimiento del informe que Vuestra Excelencia se sirve exigirle en fecha 12 del actual, sobre la solicitud propuesta por el de Caldas Destarach en 18 del pasado julio, al paso que no deja de ser muy desabrido el tenor de su exposición, debe hacer parte, que en la parte del caserío y vecindario de este lugar de Caldas, ha existido y permanece en este hábito, un individuo el cual funciona allí todo lo de su incumbencia y nuca ha faltado ni falta la vigilancia y el político y el sanitario servicio, y cuanto se le ofrece en el debido desempeño de las funciones de su atribución.

Ha sido muy desagradable el indicar la conducta y esmero de este Ayuntamiento en el equivocado presupuesto en que viene a tiznarle el Ayuntamiento de Caldes en el particular de embarco y desembarco o tráfico de contrabando y arbitrariedad contra la salud pública, pues que en ningún tiempo se ha experimentado el más mínimo arrojo ni fraudulencia, de manera que siempre se ha guardado toda la vigilancia perseverante, y todos los que se dedican en las operaciones del mar,  son pescadores en barcos pequeños a los que se habilitan con la correspondiente boleta de Sanidad visada por el Ayudante Militar de Marina.

Si algún barco fondea en la playa para cargar vino, que es el único fruto que lo facilita, se habilita en las Aduanas de esta Villa, destinándosele las Dependencias y la expedición de patrullas de la Milicia Nacional Local, para presenciar el embarque. Ningún tráfico se ejerce pues en Caldetas. El único punto donde aportan es el de la presente Villa.

En todas ocasiones que se ha ofrecido vigilancia sanitaria se ha desempeñado y actualmente se satisface por dicho Reglamento en comisión correlativa con este Magistrado y turnando con los individuos de la presente Villa en las guardias, habiéndose constantemente conseguido los más saludables efectos de sus disposiciones, y esté bien seguro, que en la presentes críticas circunstancias y en cualesquiera otras que sobrevengan, no ha desmerecido ni faltará en la exactitud que de si merece la importancia del Servicio y jamás podrá el Ayuntamiento de Caldes reconvenirles de la más mínima omisión, ni de que el contrabando se haya facilitado, ni que por respeto alguno, tanto en este como en el de Sanidad, deje el Reglamento de aplicar sus esmeros si ocurriese alguna infracción.

Estos motivos obligan al informante a exclamar ante Vuestra Excelencia de la inoportuna de tan arbitraria y contra toda justicia y razón que ha venido a mancillarle el predicho Ayuntamiento, y no puede menos de esperar de la rectitud de Vuestra Excelencia que providenciará lo correspondiente y permanecerá en el lleno de honor que bien acreditado.

En respeto a los demás motivos en que quiere afianzar el proyecto unitivo, le es preciso manifestar que, si bien la parte oriental y de la Riera de dicho lugar de Caldes se han edificado modernamente algunas casas, es aquel territorio en los límites de la Jurisdicción de esta Villa y extremo del Corregimiento y Obispado de Gerona.

Los dueños y moradores se surten de los artículos, víveres y demás de esta Villa, aunque hay un terreno intermedio, no seria extraño que si el Comercio marítimo no hubiera sufrido la paralización que tantos años hace nos aflige, fuesen aquellas casas una calle poblada cercana, o ya unida con el casco de la presente Villa.

La Jurisdicción general del Corregimiento y de esta Villa es única y hasta el citado punto divisorio de los dos obispados y corregimientos de Barcelona y Gerona. Las contribuciones, alojamientos y toda clase de servicios emanados de la cabeza de Corregimiento son comprensivos del citado territorio y este Ayuntamiento los distribuye también entre los habitantes de dichas casas sin extenderse a los que forman la población de Caldes. En ellas se alojan las tropas que vienen de la parte de Levante y los Militares que se trasladan para tomar los baños. Esto tan positivo que lo asegura el informante a la respetable Autoridad de Vuestra Excelencia, en confirmación de ser una notoria calumnia lo que les increpa el Ayuntamiento de Caldes, expresando sin rebozo que los tales vecinos están libres de pasajes, alojamientos y otros servicios a la tropa.

El censo local por el que se ha regulado este ayuntamiento constitucional y el número de sus componentes ha sido comprensivo de los vecinos de esta parte del caserío, y según su numero unitivo alcanzó para erigirse en el de la clase 5 de dos alcaldes, ocho regidores y dos Síndicos: Si se desmembraba aquella parte de moradores, precisamente declinaría inferior clasificación.

Por último. Los moradores viven bajo la mas sobria disciplina en todos los ramos de gobierno, así hacienda, salud pública y en toda clase constitutiva de unos verdaderos y leales constitucionales ciudadanos, teniendo el informante positiva inteligencia de que les seria muy sensible que se les variase su domicilio trasladándoles a la jurisdicción de Caldes, de la cual se contaron totalmente separados y por perpetuamente pertenecientes a esta Villa, cuya estable permanencia les inclinó a expandir sus caudales en la construcción de sus edificios, y por consiguiente, no dejaría de causarles mucha sensación, y tal vez influiría a ser presentativos a Vuestra Excelencia contra la desmembración intentada por el Ayuntamiento de Caldes, queriéndoles disgregar del cuerpo político del que constituyeron una apreciable integrante parte. En cuya consideración se persuade este Ayuntamiento que Vuestra Excelencia tendrá a bien desestimar la solicitud del Lugar de Caldes, y es cuánto puede y debe elevar al Superior conocimiento de Vuestra Excelencia, en desempeño del mandado informe.

Areñs de Mar, 24 Septiembre de 1820

Aquest intercanvi de retrets entre els dos ajuntaments, va ser suficient perquè la Reial Audiència fes cas al caldenc i dictés resolució d’agregació del barri arenyenc a Caldes, més o menys, els actuals carrer Sant Pere, d'Abaix (Sta.Teresa), Sant Josep i part del Camí Ral. Va ser a finals de 1820, però no es va comunicar als ajuntaments fins ben entrat el 1821, raó per la qual, aquests, de fet, quasi ni van tenir temps d’aplicar-la. Quan la restauració absolutista de la monarquia espanyola recuperà el control de l’estat, després de les eleccions a Corts de 1822, totes les disposicions dictades durant el trienni liberal precedent quedaren automàticament sense efecte, i per tant, també la separació de termes que restituí la seva anterior delimitació.

Així doncs, a la pràctica, l’intent només va tenir un efecte: el consistori arenyenc millorà la seva atenció a la barriada, ni que fos durant uns anys. Li atorgà el grau d’Entitat Local Menor i nomenà un Alcalde Pedani d’entre el veïnat, que resolia les qüestions administratives més immediates [3]

---

[1] Escrit de Bonaventura Subirà, alcalde de Caldes d’Estrac, dirigit al Capità General de Catalunya i a la real Audiència de Barcelona, denunciant abusos al barri de Caldetes d’Arenys i demanant la seva agregació a Caldes d’Estrac per a una millor administració. 18 de juliol de 1820 (Font: Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar).

[2] Escrit de l’ajuntament d’Arenys de Mar al Capità General de Catalunya i la Reial Audiència de Barcelona, de rèplica i resposta a la denuncia de l’ajuntament de Caldes d’Estrac, i de rebuig a la segregació del seu barri de Caldetes d’Arenys. 24 setembre 1820. (Font: Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar)

[3] Una Entitat Local Menor o Pedania, és una figura jurídica que la legislació defineix com aquell “agregat, parròquia, llogaret o caseria que, essent dins d'un municipi i constituint un nucli separat d'edificacions, forma un conjunt de persones i béns amb interessos col·lectius diferenciables dels generals del municipi”. La de Caldetes d’Arenys es regia per una junta veïnal i un alcalde pedani designat pel Governador Civil a proposta de l’alcalde d’Arenys. Les seves principals competències eren les de resoldre les qüestions que es plantejaven a la Junta Veïnal, aplicar el pressupost que li concedia l’ajuntament, tenir cura dels camins i vies públiques i auxiliar l’alcalde en el manteniment de l’ordre i la bona convivència veïnal.

 

Un poble, dos noms (2) - 1933 La Generalitat tria CALDETES

Després de la derrota monàrquica a les eleccions municipals espanyoles del 12 d’abril de 1931, Catalunya estava submergida dins l’efervescència republicana que s’havia escampat arreu. Els nombrosos partits polítics que s’havien constituït, pugnaven per allistar adeptes que els votessin en les successives consultes democràtiques, per la qual finalitat no vacil·laven en utilitzar totes les estratègies possibles. Mítings, festes, publicacions, ràdio i proclames diverses, bombardejaven a diari l’existència de la ciutadania que vivien així, anys de frenètica activitat.

Naturalment Caldes no fou cap excepció. En pocs anys hi hagué de tot, no en va, als vilatans que hi vivien tot l’any i votaven al poble, s’hi afegia la nombrosa colònia estiuenca que també protagonitzava la seva pròpia activitat, no sempre compartida, ni ben avinguda amb l’autòctona. De fet, la reputació del municipi com a lloc d’estiueig era un dels arguments més utilitzat, a l’hora d’intercanviar imputacions de servilisme, caciquisme o sectarisme, segons la ideologia de la formació política amb la qual simpatitzaven.

Immers també en aquesta voràgine, el Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per Francesc Macià, s’engrescà en dur a terme una nova distribució administrativa del territori, basada en una hipotètica divisió comarcal que fins llavors, no existia més enllà de la pràctica natural dels seus pobladors. Per aquest motiu, el 16 d’octubre de 1931, el Consell Executiu va aprovar la creació una Ponència d’Estudi de l’estructura comarcal del país. El seu impulsor principal fou el Conseller d’Instrucció i Cultura, Ventura Gassol, el qual, segons la majoria dels historiadors, sentia amb impaciència la necessitat d’una nova organització política i administrativa que superés la, segons ell, caduca i forastera divisió provincial [1]

D’entrada, el components de la Ponència foren vuit, però després, se n’hi afegiren dos mes, tots personalitats de reconeguda solvència en els seus respectius àmbits [2]. Ben aviat, el que en principi havia de ser una estudi teòric sobre la realitat comarcal, es convertí en un treball molt més complex que pretenia una nova divisió administrativa i d’organització del territori que fos possible d’implantar immediatament. No en va, un dels seus membres més il·lustres, el geògraf Pau Vila, al març de 1932 deixà dit que Ponència no tenia per objectiu només delimitar les comarques, sinó elaborar la nova, autèntica i pròpia organització administrativa de Catalunya [3]

D’acord doncs amb aquests objectius, la Ponència desenvolupà els seus estudis i treballs, moltes vegades a peu de carrer i trepitjant territori, al llarg de dos anys. Finalment aconseguí concretar un Projecte de divisió territorial amb la inclusió dins de cada sector del llistat dels seus municipis, tots amb la nomenclatura degudament revisada i corregida per l’Institut d’Estudis Catalans [4].

La permanent atenció que provocaren els treballs de les dues ponències, afegides a les filtracions, interessades o no, dels seus treballs, ocasionà no pocs debats públics i reaccions més o menys airades d’ajuntaments, institucions i polítics, algunes d’oficials, altres, emprant les pàgines dels diaris per expressar la seva opinió. Les polèmiques foren especialment intenses durant els primers mesos de 1933, fins el punt que es pot considerar que la qüestió de la divisió territorial esdevingué una de les més predilectes de l’opinió pública catalana.

El llibre que les Ponències van publicar com a resultat del seus treballs, coincidint amb la diada de Sant Jordi de 1933, fou un esdeveniment de primera magnitud. Amb el títol “Divisió Territorial de Catalunya. Estudis i Projectes, Nomenclàtor de Municipis” es recollien, no només el projecte de divisió, sinó una extensa referència històrica actualitzada que la justificava.

La publicació, com aquell qui diu, no deixà indiferent ningú i generà no poques discussions i polèmiques, que a Caldes s’activaren d’immediat, perquè al Nomenclàtor es citava la població només amb el nom CALDETES en substitució del de CALDES D’ESTRAC que fins llavors, sempre havia estat la seva única denominació oficial. Els ponents s’havien decantat pel nom més popular i conegut. Per això, consideraven calia donar-li la categoria toponomàstica que, creien, mereixia

---

[1] El 28 d’abril de 1931 es constituí el primer govern de la Generalitat provisional presidit per Francesc Macià (ERC). Un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia a Madrid (9 de setembre de 1932), el 20 de novembre es celebraren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya que significaren una aclaparadora majoria d’ERC (62 diputats d’un total de 85). El 14 de desembre, Francesc Macià va ser escollit President de la Generalitat i el dia 20 del mateix mes, es va presentar el primer govern d’aquest període, integrat exclusivament per membres d’ERC. L’impuls de Ventura Gassol es cita també a Lluch-Nel·lo “La gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya, pag 12.

[2] Dels ponents inicials, quatre eren geògrafs: Pau Vila i Dinarés, Pere Blasi i Maranges, Miquel Santaló i Parvorell i Josep Iglésies i Fort. Dos es dedicaven a la docència: Felip Solé i Olivé i Manuel Galés i Martínez i dels dos restants, un era advocat, Antoni Bergós i Massó i l’altre historiador i arxiver, Ferran Valls i Taberner. En designar els ponents, a part de la seva vàlua personal, es va ponderar la representació territorial. N’hi havia dos de cada una de les demarcacions provincials existents. També, i per donar-li el caràcter institucional, no partidista, que la qüestió demanava, s’escolliren persones de totes les tendències polítiques. Santaló, Blasi i Galés, eren dirigents assenyalats d’ERC, Iglésies i Vila d’Acció Catalana Republicana (ACC), Bergós pertanyia al Partit Catalanista Republicà (PCR) i Valls era de la Lliga Regionalista. Precisament Valls, potser sentint-se aïllat políticament, aviat presentà la dimissió i el 9 de novembre de 1931, la Generalitat va ampliar la Ponència amb dos membre nous: Antoni Esteve i Subirana (en el lloc de Valls) i Antoni Rovira i Virgili, eminent historiador. Fou aquesta la composició definitiva que enllestí l’encàrrec uns anys després (Lluch-Nel·lo, “La Gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya” pags 11-12).

[3] Pren especial rellevància l’afirmació de Pau Vila, per deixar constància  de les  intencions que els guiaven i també per justificar, si calia, el fet que alguna divisòria no coincidís amb els límits comarcals estrictes, tal com és el cas del Maresme. (Lluch-Nel·lo, “La Gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya” pag 13).

[4] El Nomenclàtor o llistat dels municipis de Catalunya s’encarregà a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, per un Decret de la Generalitat de 20 d’abril de 1934. La Ponència que la portà a terme estava formada per Pompeu Fabra, Josep Mª Casacuberta i Joan Coromines, personalitat de notori prestigi en el camp de la filologia que no cal descobrir. Per indicació del Govern, aquesta Ponència contactà amb la de la Divisió Territorial per tal de resoldre els conflictes que es plantejaven amb localitats homònimes o en els casos en què hi havia diferències entre el nom popular i l’oficial (Lluch-Nel·lo, “La Gènesi de la Divisió Territorial de Catalunya” pag 35).