Comunicació presentada a la XVII Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme, celebrada a Caldes d’Estrac el 25 de maig de 2024
Prèvia.- Ho qualifiquem d'invent perquè aquesta Societat mai arribà a funcionar per si mateixa durant tot el segle XIX. Ni el 1818, quan es van construir els Banys actuals – la societat es va crear més tard -, ni després, malgrat que aparegués a les argumentacions jurídiques de tots els plets i discussions posteriors sobre la propietat del balneari. Tampoc té res a veure amb una segona societat similar que es va constituir a l'època republicana del segle XX, la denominada "Caps de Família", per molt que aquesta argumentés que s'hi fonamentava i que recollia la seva suposada herència per reclamar la propietat ciutadana de les aigües termals.
Antecedents
Des del moment de la instauració de Caldes d’Estrac com a quadra el 9 de juliol de l’any 1219, mitjançant la donació de la família dels Castellvell, senyors feudals titulars del castell de Mata i de les terres compreses entre les rieres de Caldes i d’Argentona; la possessió de la font d’aigua termal, el seu ús i, especialment els seus rèdits, ha estat quasi sempre peça cobejada i molt sovint, motiu de discussió, enfrontaments, plets judicials i fins i tot incautació per part de la Guàrdia Civil i dels Mossos d’Esquadra en èpoques més recents.
Durant els primers
segles, com sigui que la única autoritat era la del prior de la Casa
de Curació i després, del rector de la parròquia, no hi va haver
massa problema. El primer prior va ser el ciutadà i banquer barceloní Pere
Gruny, receptor de la donació dels Castellvell i veritable impulsor de
l’establiment d’acollida que es pretenia construir i que es pot dir que mai va
acabar d’existir en plenitud.
Les dades històriques
disponibles indiquen que el que fos, va tenir una durada molt efímera. Els
censos caldencs més antics de principis del segle XIV parlen de no més
de 3 focs i consta, per les primeres visites pastorals del bisbe Ponç
de Gualba (entre 1305 i 1310) que el
capellà que atenia les necessitats espirituals d’ aquestes escasses ànimes,
vivia i exercia a Sant Andreu de Llavaneres.
Era per tant el rector qui exercia la jurisdicció civil i eclesiàstica i qui tenia cura dels Banys Termals. I va ser un d’aquests rectors, en Bartomeu Segarra, més conegut com a Bartomeu Bragat, qui va protagonitzar alguns episodis jurisdiccionals, amb excomunions incloses, i qui va atendre les estades del rei català Jaume II (1312), la seva segona esposa Maria de Lusignan (1319) i el també rei Alfons III (1335) que vingueren a Caldes a prendre les aigües, aprofitant la Casa del Rei que hi havien ordenat bastir a principis del XIV.
Aquesta situació es va mantenir fins que el 23 de febrer de 1396, el bisbe de Barcelona, Ramon d’Escales va comunicar al rector de la Parroquia, Mossen Francesc Faver, la venda de la Quadra d’Estrac – Banys Termals inclosos -, al Consell de Cent i per tant, la incorporació de Caldes com a carrer fora ciutat de Barcelona. El traspàs incorporava la jurisdicció civil i criminal i fixava un import de dos maravedís alfonsins d’or fi, cada any.
Aviat, la convivència entre les dues institucions amb autoritat a Caldes, travessà no pocs episodis de tensió. Consten diverses intervencions dels consellers delegats del Consell de Cent barceloní al respecte, així com aventures diverses protagonitzades o pel rector, o pel batlle, o per tots dos [1]
Amb el pas dels anys i en la mesura que s’anava expandint el coneixement de l’existència de les aigües termals, de les seves propietats curatives i per tant, de que la seva explotació podia ser rendible, les dues parts començaren a pensar que valia la pena posar-se d’acord.
La Concòrdia de 1759
Ho van fer el 15 de
setembre de 1759, quan davant l’autoritat de Gabriel Arquer, notari
d’Arenys de Mar, l’alcalde Bonaventura Subirà, el capità general de
Catalunya, Jaime Miguel de Guzman, el rector de la Parroquia, Mossen
Francesc Sans i el Vicari General de la Diòcesi de Barcelona, Mossen
Damià Sumalla, van signar una CONCORDIA o pacte que, entre altres
qüestions, establia que els beneficis s’havien de repartir en tres
parts iguals, una per la Parròquia, una altra per sufragar els impostos
de l’Ajuntament i la tercera per pagar les obres de l’església
parroquial.
El text deia també que
els diners es guardarien dins un cofre amb dues claus, una pel rector i
l’altre per l’alcalde, perquè només es pogués obrir en presència de les dues
institucions [2]
A la vista d’aquesta CONCORDIA, podria semblar que la tradicional batalla l’estava guanyant l’Església, ja que es podria dir que disposava de dues de les tres parts, i de fet era així. No en va, quan alguns dels viatgers il·lustres que al segle XVIII van passar per Caldes, quasi sempre relaten l’existència d’un o dos banys termals, i els citen com de l’església i en alguns casos com “Banys del Rector”.
El nou Balneari Termal (1818)
Després de la guerra
del francès (1804-1814), quan Ferran VII ocupà el tron espanyol, va promulgar un decret sobre els balnearis termals espanyols - només
30, Caldes inclòs -, citant-los com a fonts de salut i riquesa i per tant,
obligant-los a ser regulats i regentats per un metge director que vetllés pel
seu bon ús.
Caldes, per tant, no te més remei que substituir les dependències termals per unes de noves, més àmplies i modernes. El 3 de març de 1818, el rector Josep Baus i l’alcalde, Francesc Subirà van demanar al Bisbat de Barcelona la cessió dels terrenys necessaris i una cop rebut el permís, van comissionar Francesc Milans, caldenc i obrer de la Parròquia, per a que formalitzés els crèdits necessaris, i comencés les obres del Balneari Nou a la tardor de 1818 i les acabés abans de la temporada de banys de 1819.
Contra la desamortització eclesiàstica: Els “Gefes de Família” (1839)
Als anys següents, es segueix aplicant la partió de tres que havia estipulat la Concòrdia, però quan al 1836, l’Estat, dicta la llei de desamortització eclesiàstica, del ministre Mendizabal, l’alarma s’apoderà dels caldencs que hi van veure, amb raó, l’amenaça de pèrdua de la propietat del Banys Termals.
Per això, van convenir
que s’havia d’impedir i van pensar que la millor manera de fer-ho era desmentint
que fos una propietat eclesiàstica o d’origen religiós.
Dit i fet. Al maig de
1839, la idea es va convertir en realitat, apareixent en escena, per
primera vegada, la societat de “Gefes de Família”. Es van reunir una
vintena de veïns, inclosos l’alcalde, regidors i mossèn i van signar un
document, simulant que la dita societat s’havia constituït a l’abril de
1818, just abans de la construcció dels nou Balneari, per fer-la passar
com a propulsora i propietària de dit establiment.
El document, apòcrif,
que mai ha estat protocol·litzat (per impossible), però que ha estat
citat en múltiples ocasions a partir de la seva redacció, reprodueix uns suposats
Estatuts que com a premissa principal establien que la raó de ser de
la Societat era la construcció i
explotació d’un nou Balneari i que els seus integrants serien els titulars de
l’establiment perquè en serien els constructors i finançadors.
Tot i l’aparent formalitat del document – d’això es tractava -, un
informe dels Serveis Juridics del Bisbat de Barcelona (1868), explicava
així la seva existència i els motius que l’impulsaven:
“En el año 1839, para salvar los baños, hicieron una manifestación
simple, en papel común y con letra que figuraba antigua, firmada por
varios y con firmas de difuntos, pues para poder ponerlas se buscaron
recibos de ellos, y con sus firmas copiadas en ella. Consta de varias reglas y
ordenaciones, es titulada Sociedad Gefes de Familia y con la fecha de
quince de abril de 1918. Siempre se ha tenido por de ningún valor y en
1855, en tiempo del Bienio, firmó las cuentas el
Párroco Casacuberta y también el Párroco Auferil. Nunca ha regido y es
completamente falsa, apócrifa y de ningún valor, está completamente
destruida por la real, verdadera y pública de 11 de mayo de 1818, y todas las
demás escrituras hechas hasta 1864, como asimismo por las cuentas de la
Parroquia (y de los Baños), debidamente arregladas en el libro de cuentas
anuales, de tiempo inmemorial hasta el año 1863 inclusive” [3]
Malgrat aquesta acció, les coses no van anar del tot bé, ja que, a finals de 1855, l’Investigador Provincial del Ministeri d’Hisenda, va incloure els Banys Termals com de titularitat eclesiàstica i, per tant, susceptibles de ser expropiats. La Junta Provincial però, en sentència del 12 d’abril de 1857, ho va desestimar, en part, gracies a l’argument sobre la titularitat dels Gefes de Família [4]
Intervé la reina Isabel II (1860)
La felicitat va durar poc, perquè una denúncia d’un suposat veí de nom Joan Reuma (segurament inventat), va propiciar que dos anys després, la Hisenda Pública reobrís el cas que s’embolicà de tal manera que finalment es resolgué amb una Reial Ordre de la reina Isabel II, signada el 22 de maig de 1860, que fixava que el domini directe dels Banys era de l’Església i que per tant, era d’aplicació el Concordat signat entre la Santa Seu i la monarquia espanyola.
La Reial Ordre, també es referia a l’explotació de l’establiment, i fixava que el Rector, Batlle, regidors i veïns en podien fer us lliurement i que dels beneficis se’n farien tres parts tal establia la vella Concòrdia de 1759.
Hi afegia però una
novetat decisiva. Deia que si els Banys es desamortitzaven, el nou
propietari havia de respectar aquests acords, fet aquest que amb tota
probabilitat, va ser decisiu per frenar pretensions de compra i explotació
privada [5]
Incautació dels Banys per la Guàrdia Civil (1871)
La cosa però no va
acabar aquí. Al 1869, la Hisenda Pública ho va tornar a intentar i va
demanar informació sobre l’estat del balneari a l’Ajuntament que no es va
facilitar i que va donar lloc a que l’1 d’octubre de 1870, la Junta
de Vendes de Barcelona va dictar acta d’expropiació que tampoc no
fou contestada.
Per això, només un mes
més tard, es dictà ordre d’incautació i es requerí a la Guardia Civil de Mataró per a que la
fes efectiva, com així fou, la tarda nit del 5 de novembre de 1870, no
sense aplicar una certa violència, davant la negativa municipal a permetre
l’acció.
El relat dels fets es
pot llegir a l’acta del Ple Extraordinari de l’Ajuntament que es celebrà
l’endemà, 6 de novembre:
El Señor Alcalde Presidente da cuenta del acto material de la incautación del Establecimiento de los Baños por la fuerza armada de la GUARDIA CIVIL, que se le había presentado en este pueblo al anochecer del día de ayer, en virtud de orden del Señor Gobernador Civil de la provincia : habiendo dado igualmente cuenta de los varios oficios y sus contestaciones que se habían pasado entre dicho Señor Gobernador y su Delegado D. Pelegrín Gallo y esta Alcaldía; y por último, manifestó que habiéndole solicitado el Capitán Jefe de la Guardia Civil la entrega de las llaves para apoderarse del mencionado Establecimiento, le contestó que obraban ellas en poder del Señor Juez Municipal D. Joaquín Tió, en calidad de Comisionado de la Sociedad de Cabezas de Familia, propietaria del referido Establecimiento, del cual es Administrador nato el Municipio por delegación y en representación de la misma Sociedad con arreglo a las bases de su constitución.
Sigue el Señor Alcalde diciendo que a la vista de la expresada contestación referente al paradero de las llaves, el referido Gefe de la Guardia Civil se dirigió con la fuerza armada a su mando al Establecimiento para derribar las puertas del mismo, habiendo forzado la cerradura a fuerza de golpes dados a las puertas y merced de las herramientas que se valió a dicho fin, facilitándole esta suerte la entrada y llevando a cabo el acto material de INCAUTACIÓN en nada obstante las reclamaciones y protestas de esta Alcaldía consignados en las comunicaciones oficiales.
En seguida se abrió discusión y después de larga y intensa deliberación se tomó por unanimidad el siguiente acuerdo: Se acordó que se reclamase inmediatamente a quien corresponda del mencionado acto de incautación a cuyo fin el Señor Alcalde se personase con el Letrado consultor y defensor del Municipio para que se sirviese formular la indicada reclamación.
Segle XX. Època Republicana (1931-1936). Els “Caps de Família”
Finalment i només a títol enunciatiu – ja en parlarem en una altra ocasió -, dir que no va ser fins ben entrat el segle XX, en plena època republicana (1931-1936), quan de nou esclatà el conflicte per la titularitat dels Banys. Per raons de la seves gestió, no exemptes d’interferències polítiques partidistes, de nou es reivindicà la propietat popular, aquest cop mitjançant una nova societat, ara dels “Caps de Família” i que s’autoproclamà com a successora de la dels Gefes del segle anterior.
Finalment ho va aconseguir, dos mesos abans de la revolta franquista del 1936, gracies a una resolució de la Generalitat que, com totes les disposicions de l’època, després van ser anul·lades per la Dictadura de Franco que va retornar la titularitat dels Banys a l’Ajuntament a partir de 1939.
Segle XX. Any 1964. Reclamació del rector i dels “Cabezas de Família”
Des de llavors no hi ha
hagut més variacions. Consta una reivindicació de la Parroquia l’any 1964,
avalada davant notari de Mataró, per quasi tots els veïns del poble, només
homes i en aquest cas denominats Cabezas de Família, dient
- Los abajo firmanes, todos Cabezas de Familia de esta Villa, le hacen saber que están de acuerdo con la solicitud del Sr.Cura, Rector de la Parroquia, reclamando los derechos sobre los Baños Termales en favor de la Parroquia y los Cabezas de Familia, y en consecuencia y sin perjuicio de las acciones que correspondas y a efectos de que no puedan prescribir en favor del Ayuntamiento los derechos citados de los Cabezas de Familia del Pueblo, hacemos la notificación de forma fehaciente.
L’Ajuntament va respondre formalment en sentit negatiu, després d’encarregar, aprovar i difondre per tots els domicilis un Informe Jurídic exhaustiu que establia que tot estava bé, tal com estava. Però de tot això ja en parlarem un altre dia.
De moment, i per ara,
així seguim. Moltes gracies.
[1] Carreras i Candi, al seu opuscle “Caldetes o
l’antiga quadra d’Estrac” de 1883, ja en citava alguns, com el que a l’octubre
de 1515, obligà al rector de Caldes, Mossèn Armengol, a acudir davant els consellers delegats, ni
més ni menys perquè “pretenia usurpar-los les preeminències que tenien sobre
els Banys”.
[2] Aquesta CONCORDIA apareix a tots els textos que s’han escrit des del segle XVIII sobre els Banys Termals. Per ara, ningú ha estat capaç d’aportar el document original i les cites que se’n fan sempre són de persones i/o institucions que diuen haver-la vist i copiat. La més antiga és la de l’acta notarial de 1791 sobre el repartiment dels beneficis dels Banys Termals, fins ara inèdita, que publicarem properament, rescatada del 1º del “ libro Primero de Hipotecas de la Ciudad de Mataró a primero de Enero de mil setecientos noventa y uno. Joseph Antonio Simon”. Després d’aquest text, el primer que s’hi refereix extensament més enllà d’una simple cita, és l’advocat mataroní Josep Bilbeny i Clausell que el 1913 redactà un extens informe jurídic, també inèdit, on explica el detall de la concòrdia i les disputes posteriors dels segles XIX i XX. També es cita a l’ “Estudio jurídico y dictamen sobre la propiedad del establecimiento de Aguas Termo-Medicinales llamado Baños de Caldetas” de l’advocat Juan Emilio Luque Díaz (1966). A part, nombrosos historiadors esmenten la Concòrdia: J.Salarich i F.Carreras Candi al segle XIX, i després Pons Guri, Graupera, Grau, Humet i altres.
[3] Arxiu Diocesà Barcelona, Fons de la Parròquia de Santa Maria de Caldes d’Estrac, Carpeta B, Doc.126
[4] L’any 1965, en ple segle XX, l’advocat de l’Ajuntament abans citat, esmenta el concepte de simulació de titularitat per part de la societat de “Gefes de Família” del segle XIX, com una estratègia seguida per l’Ajuntament de l’època per evitar la seva expropiació. Luque diu que l'única manera d’evitar l’embarg era demostrant que la Societat era la propietària i que, per tant, disposava de llibertat d’acció per administrar, gestionar i fins i tot, alienar, en contraposició de la figura de “ma morta” (o inoperant) que la Llei al·ludia per a justificar les expropiacions. Ho resumeix així: “Dignos de encomio fueron aquellos munícipes de Caldas de Estrach que salvaron para su pueblo la posesión del Balneario, valiéndose de armas legales. Una actividad sin desaliento, regida por inteligente celo y llevada a cabo con esmerada y tesonera constancia, les hizo valerse de una apariencia legal sabiamente montada por la personalidad jurídica de una Asociación de vecinos que, de ninguna manera en puridad legal, podían decirse verdaderos propietarios de los baños termales”. L'informe juridic d'aquest advocat fou aprovat pel Ple de l’Ajuntament de 4 d’octubre de 1965, essent alcalde Josep Mª Tió Dalmau i regidors Jordi Vives Teixidó, Josep Mª Xampeny Saurí, Bonaventura Clariana Grau, Lluís Bosch Carbó, Ramon Cabot Bitlloch i Jaume Terradas Albareda, com a resposta a la petició que uns mesos abans havia presentat el rector de la Parroquia, Mn. Joaquim Monasterio, recolzada per cinquanta-tres signatures de veïns, sobre la titularitat dels Banys Termals)
[5] Fons Històric de Caldes d’Estrac de l’Arxiu Comarcal del Maresme i Fons de l’Arxiu Diocesà de Barcelona.
.jpg)