Segle XIV: Els primers batlles. Saig i corredor. El comerç de llenya

Després de la seva venda a Barcelona, l’any 1396, CALDES passà a ser un dels seus carrers externs. Ben aviat, a mitjans del segle XIV aquesta dependència l’exercia un batlle, escollit d’entre els seus habitants pels consellers barcelonins que, essencialment tenia dues atribucions bàsiques. Per una banda, era batlle de sac, és a dir, responsable de recaptar els impostos i les exaccions que pesaven als vassalls habitants del lloc. Per una altra, també tenia funcions delegades de govern administratiu i les penals més elementals, sempre en dependència directa del Conseller responsable del lloc.

El primer batlle de qui es té constància va ser Jaume Caldera que ocupà el càrrec des del 6 de juliol de 1459, si bé és possible que abans n’hi hagués d’altres. Després seu, sí que consta al registre del Consell de Cent, que el 14 de juny de 1488, Climent Oliver fou nomenat batlle en substitució de Miquel Batlle, difunt [1].

Val a dir, per fer-se una idea de com funcionava la quadra, que la participació dels habitants en l’administració i presa de decisions era molt precari, gairebé inexistent. Però en algunes -poques- ocasions, es podien reunir en assemblea, on participaven els caps de casa o família, titulars d’un foc o llar censal. Llavors, la reunió rebia el nom d’universitat que quasi sempre tractava afers  fiscals o responia a alguna qüestió singular que es considerava d’interès general [2].

Paral·lelament, i després de força insistència, l’any 1454, CALDES va rebre autorització del Consell de Cent per completar la seva administració amb un Saig o oficial encarregat de fer les citacions i avisos -pregons-, els embargaments i l’execució de les condemnes judicials, i un corredor o intermediari d’operacions mercantils a comissió, fixada, això sí, encara pel Consell de Cent. Serien els precursors dels agutzils i corredors de comerç moderns.

S’aconseguia així una millor estructura, suportada i emparada per l’administració barcelonina que seguia obtenint a canvi, el rèdit dels impostos i la preferència en el comerç. N’és una clara demostració el de la llenya, bé molt preuat que Barcelona no tenia i que rebia en quantitats ingents de les zones adjacents, com ara el Maresme i també, CALDES.

La llenya, principalment pi, fruiters i bruc, es serrava al bosc i es traslladava a la platja, des d’on, amb embarcacions mitjanes, tipus esquifs, góndoles i llaguts, es transportava al port de Barcelona.

Al segle XV, el 75% de la llenya cremada a la ciutat, venia del Maresme. Entre 1439 i 1446, consten entrades a port un mínim de 5 expedicions caldenques portant 135 bótes de llenya de les més de 30 mil que hi van arribar. Poca cosa si es vol, però prou significativa de l’activitat d’un poble petit que tampoc disposava de tanta matèria primera com d’altres. Això sí, gracies al carreratge pagava menys drets d’ancoratge al port barceloní [3]

És una altra demostració de com funcionaven les coses en aquella època, el seguit de conflictes competencials que a mitjan segle XV enfrontaren els batlles de CALDES i Mataró, pel fet que aquest darrer, amb més recursos, perseguís i finalment capturés alguns individus que s’havien refugiat a la quadra d’Estrac fugint per problemes derivats de deutes de joc. El batlle caldenc, impotent, no ho va poder impedir malgrat haver facilitat la seva protecció, però va recórrer a l’autoritat dels consellers barcelonins que, aquests sí, van requerir per escrit i en més d’una ocasió al batlle mataroní, Pere Seguí, el qual va haver de desistir de les seves pretensions [4]

---

[1]  Publicat per J.Salarich, “Apuntes...”, pg 48 i  Carreras i Candi “Caldetas...”, pg 98, extret de Institut Municipal d’Història de Barcelona (“Rubriques” de Bruniquer” i , “Deliberacions i Dietari del Consell de Cent”).  

[2] L’assemblea veïnal era coneguda com la ”universitat dels singulars habitadors de la quadra o parròquia” i els concurrents eren anomenats prohoms, homes bons, perquè els qui estaven esquitxats per alguna tatxa d’indignitat, no hi podien participar. Les vídues que eren caps de casa, no hi eren admeses, però podien delegar en un fill convivent. Finada la reunió, el notari o escrivent que havia pres nota, passava a domicili per recollir el seu assentiment o dissensió. A vegades, en aquestes universitats s’escollien síndics que eren els encarregats de dur a terme els acords, mitjançant un mandat precís que nom podien canviar pel seu compte. Aquests síndics cessaven quan havien acomplert la seva encomana, de la mateixa manera que cada assemblea, acabava la seva funció al finalitzar la sessió.

[3]  La bóta era una mesura de volum equivalent a mitja tona. Les barques esperaven a la platja per omplir la seva càrrega. Les més petites, esquifs, admetien menys de 10 bótes les góndoles, a vela i els llaguts a vela i rems, tenien major capacitat. Alguns fins a 55 bótes. Això sí tots eren descoberts perquè no importava que la llenya es mullés. A l’arribar al port de Barcelona, havien de pagar la taxa d’entrada o “dret d’ancoratge” que normalment pagava el majorista receptor que després venia la llenya als consumidors. (Mikel Soberón “La relació marítima entre el Maresme i Barcelona a mitjan segle XV”).

[4] Carreras i Candi “Caldetes o l'antiga quadra d'Estrac” pàg.99, explica amb més detall aquests incidents i reprodueix algun dels escrits que els Consellers van intercanviar per cridar a l’ordre al batlle de Mataró

 

Torres de Caldes (3): la de Can Busquets o de l’olivera

En contraposició a la de les heures,  aquesta torre, situada també en zona que es pot considerar com urbana, sempre ha estat de titularitat privada, i per tant el seu ús, més o menys, segons l’època, també. El 25 de febrer de 1586, el Consell de Cent barceloní, l’autoritat del moment, concedí permís per a construir-la a un veí del poble, de nom Joan Busquets, per a defensar la masia adjunta i els conreus adjacents de les incursions dels pirates [1]. 

 

De característiques similars a la Torre Verda, el seu aspecte actual és una mica diferent de l'original, ja que se li van escapçar els merlets superiors, deixant només a la vista, les cartel·les de suport i l’olivera de grans dimensions que la presideix i també li dona nom.

 

És una torre de planta circular, de sòlida estructura, amb parets de més d’un metre de gruix. Consta de planta baixa i dos pisos, comunicats per una escala de caragol de pedra. Unes espitlleres o segeteres i una finestra permeten l'observació, la defensa i la ventilació de l'edificació. La seva peculiaritat més destacada, com és obvi, és la d’estar adossada a una casa o masia, des de la qual es podia, i es pot, accedir directament al primer pis de la torre. Si bé la mansió és de construcció més tardana, en conjunt formen un dels nuclis arquitectònics més antics de Caldes [2].

---

[1] El permís va ser atorgat a un “pagès de Caldas Destarach de nom joan busquets” per edificar una “torre rodona per poderse defensar dels moros y altres enemichs”, segons consta a les “Rúbriques de Bruniquer” Vol III, pag 240 que es conserva a l’Institut Municipal d'Història de Barcelona.

 [2] Per la seva construcció, posterior a la torre, la masia es pot datar a finals del segle XVII.  Consta de planta baixa i pis que es troba repartit per un sostre que deixa a la vista unes golfes que alhora priven la visió completa de la teulada, distribució aquesta molt usual en construccions d’aquesta època. La façana principal, orientada en sentit sud, dona al carrer Major, amb arc de mig punt i dovella de pedra. La coberta és de teulada a dues aigües. El carener perpendicular a la porta principal. Es pot accedir a la finca per un accés de vianants des del carrer Major, amb una porta de ferro i uns marges de pedra i també una altra tocant al carrer Mercè i Lluís Companys que permet accés amb vehicle.En conjunt, es tracta d’una finca protegida, catalogada com a BCIN dins l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. També la protegeix el PEPPA de Caldes d’Estrac (fitxa 55). Recopilació textos: Lluís Bonet, “Les Masies del Maresme, pag 316) i Octavi Mallorquí, Catàleg Béns Patrimonials de Caldes d’Estrac (DIBA, 2006) - Imatge d'arxiu de principis segle XX.

 

El Combat de Caldes - 11 d'agost de 1713

 El síndic caldenc, Francesc Busquets, protagonista destacat.

A la vista del resultat de la Junta de Braços de Barcelona [1], el rei espanyol encomanà primer al Duc de Populi i després al de Berwick que sotmetessin la capital catalana al preu que fos. El 25 de juliol de 1713, l’exèrcit francoespanyol de més de vint mil homes, encerclà Barcelona, que amb només mil cinc-cents soldats i quatre mil voluntaris, aguantà el setge fins a la derrota final de l’11 de setembre de 1714.

Si els barcelonins van aconseguir resistir tant de temps, en bona part va ser gràcies a les provisions i armes, que amb més o menys regularitat els hi arribaven, via marítima, quasi sempre des de les platges maresmenques, si bé de no totes, perquè, per exemple Mataró, de seguida va prestar jurament de fidelitat al rei Felip V, el 31 de juliol de 1713, només quatre dies després de l’inici del setge barceloní i de seguida es va convertir en el centre de comandament de la rereguarda filipista i un dels seus principals subministradors de queviures i farratges. 

Al mateix temps, Arenys de Mar i per extensió, els municipis de l'Alt Maresme, van passar a ser proveïdors principals dels assetjats barcelonins, sense oblidar que des del Baix Maresme, també hi formaven expedicions. 

És en aquest context que des de Barcelona es planteja la conveniència d’intentar que adeptes a la seva causa puguin fustigar les tropes espanyoles per la seva rereguarda i també la necessitat d’obtenir i assegurar com més provisions millor. És amb aquestes pretensions que s’organitza l’expedició del Braç Militar, comandada pel diputat Antoni Francesc de Berenguer i Novell i pel general Rafael Nebot,  formada per pocs més de 400 cavallers de dos regiments, el de la Fe i el de Sant Jordi, i un destacament d’uns 300 fusellers, que a bord d’una quarantena de vaixells desembarca a la platja d’Arenys de Mar el 9 d’agost de 1713 [2]

Val a dir que l’expedició fou acollida amb notable entusiasme pels arenyencs i per gent vinguda del seu entorn més immediat, també des de CALDES. Aquesta eufòria després es pagaria, amb les temudes represàlies de l’exèrcit espanyol amb seu a Mataró. Consta que quatre dies després, aprofitant que el gruix de l’expedició s’havia traslladat terra endins, Arenys de Munt fou saquejada, assassinades algunes persones i empresonades unes quantes més, entre elles, membres del seu Consell, el rector de Canet de Mar i un jurat de Caldes. [3]

Ja desembarcats i durant els dies més immediats, nombrosos voluntaris s’afegiren a l’expedició, uns quants també de CALDES. El més destacat, perquè havia estat el síndic del poble a la Junta de Braços de mesos abans, fou Francesc Busquets, al qual, pel seu coneixement del terreny, se li concedí un lloc de rellevància a les ordres directes del general Nebot.

L’endemà mateix ja hi hagué el primer enfrontament entre els desembarcats i la tropa filipista amb seu a Mataró. Un destacament de 150 cavalls i 40 infants n’havia sortit per anar a buscar un carregament de palla a Llavaneres, quan el general Nebot amb uns quants dels seus soldats, entre ells, Francesc Busquets, els atacà i els feu tornar a Mataró, no sense deixar catorze morts i una vintena de ferits.

Animats per la victòria, els expedicionaris van avaluar l’opció d’atacar Mataró que la consideraven poc i mal defensada. A més, els constava que s’hi emmagatzemava més de 65mil quarteres de blat que haguessin anat molt bé pels assetjats de Barcelona. No obstant, Nebot va rebre ordres explícites de no fer-ho, per por a provocar massa aldarull per part de la població mataronina. Temia el Consell que aquests es revoltessin en excés.

Per aquesta raó o per una altra, Nebot i els seus van optar per enfrontar-se amb els francoespanyols, però fora la població. Ho van preparar bé. El caldenc Busquets els va fer veure que la platja i els contraforts del turó de Caldes -de fet els primers que es troben venint de Mataró-, i el congost i la vall de la riera caldenca, podien ser adients per una encalçada i així ho van disposar. Tot va passar a la matinada de l’11 d’agost de 1713. 

 

Primer, un petit destacament, amb Busquets al davant, s’acostà a Mataró. Eren només 30 cavalls. 25 es varen quedar a les portes i cinc van entrar, provocant l’alarma generalitzada dins la ciutat. Mentrestant, el general Nebot va disposar que al turó de Caldes, una mica endins i aprofitant els desnivells, s’hi despleguessin tres companyies del regiment de Sebastià Dalmau, comandades per ell mateix i pels capitans Ignasi Torres de Bages i Ventura Peguera. Alhora, ordenà altres tres companyies, sota les ordres dels capitans Miquel Montserrat, Francesc Baixeres i Josep d’Aguilar, que es fessin visibles a peu de la riera i de la platja.

Els francoespanyols de seguida sortiren de Mataró perseguint Busquets i els seus, els quals, un cop passat Llavaneres i arribant ja prop de Caldes, es van dividir en dos grups: un per la costa i l’altra s’endinsà cap al turó caldenc. Els perseguidors, que són més de tres-cents, també es van repartir. Els que segueixen al grup que s’enfila per la muntanya, no s’adonen que els estan esperant. Quan ho fan és perquè ja han rebut la descàrrega dels amagats al bosc i la vinya. Moren 80 soldats i la resta marxa a la fuga.

Pel que fa els que van per la costa, quan arriben al congost caldenc, veuen un petit escamot dels perseguits, amb els seus capitans al capdavant, que sembla els està esperant. Pels uniformes que porten, s'adonen que són tropa regular i no pas voluntaris reclutats, per tant, actuen amb prudència, però també amb suficiència perquè es veuen superiors en nombre. L’escamot no passa de trenta unitats, mentre que ells, són uns dos-cents.

Com era costum a l’època quan s’albiraven dos exèrcits, els capitans respectius es saluden des de la distància amb els seus capells. Aguilar, Baixeres i Montserrat ordenen als seus que s’esperin i concedeixen als rivals el privilegi de disparar els seus mosquets primer. 

Ho fan. Però és just en aquest moment quan, a un senyal dels capitans, la resta de les companyies catalanes que es mantenia oculta, apareix a l’escena, a regna batuda, amb els sabres desembeinats, sense donar temps als altres ni a la recàrrega dels mosquets, ni a canviar-los pels sabres. La sorpresa és absoluta i la victòria també. Moren 117 francoespanyols. Els catalans, només 4 morts i 10 ferits [4]

(Imatges: 1-2: Gazeta Barcelona (9 agost 1713) i Carta del Diputat Militar al general Villaroel , extretes del Bloc Històries de Mar, 2023; 3-4: recreació Combat (Caldes 2015)).

---

[1] La Junta de Braços del 30 de juliol de 1713 a Barcelona es pot dir que només tenia un punt al seu ordre del dia: decidir si es capitulava o si es seguia la lluita. La discussió fou llarga i amb forts  enfrontaments. El Braç Eclesiàstic es decantava cap a la rendició. El Braç Militar estava molt dividit, però finalment es decantà per la rendició. On hi va haver més baralla va ser en el Braç Popular o reial. El síndic enviat per Barcelona, Manuel Valls, defensava la rendició perquè no albirava cap possibilitat de victòria, mentre que la majoria es decantava per l’enfrontament. Sense unanimitat, finalment es va votar: 78 síndics favorables a la lluita, 45 partidaris de la rendició. En total 110, dels quals, 15 eren del Maresme i un, Francesc Busquets, de Caldes. Tots aquests van votar a favor de la resistència i van aconseguir que els altres dos braços els seguissin en la decisió.

[2] A part dels objectius citats, l’expedició perseguia conquerir Hostalric, en poder francès, per la seva ubicació estratègica, però sobretot volia – i va aconseguir – comprar 600 cavalls que el comte de Vallis, de l’exèrcit imperial, no es podia emportar en la retirada de les seves tropes. A l’expedició, a més dels comandaments citats, també hi figuraven Jeroni de Salvador de la noblesa, el jutge Ignasi Maranyosa i sobretot, el guerriller Ermengol Amill, Antoni Desvalls, marquès de Poal i el comerciant maresmenc Sebastià Dalmau que la finançà bona part (Santiago Albertí “l’Onze de setembre” i A.Capdevila “David contra Goliat, l’expedició militar de Rafael Nebot per terres maresmenques”)

[3] F. Bellsolell de la Torre, a “La guerra de successió viscuda des d’Arenys de Munt” ho explica: “saquejaren diferents casas y en particular la casa de’n Sallés de la gatosa, ahont féran molt mal y mataren en Pruna del barracà i durant la retirada van segrestar dos jurats, tres o cuatre del concell, Jaume Arquer, lo Dr.Bieta y de Canet, lo rector y un jurat, y de Caldes, un jurat  (citat també per A.Capdevila “David contra Goliat…”)

[4] Relat extret de la recopilació de dades de diferents autors que s’hi han referit: Francesc Castellví “Narraciones històricas desde el año 1700 al 1725, Volum III, 1710-1714”, Santiago Albertí “L’Onze de setembre” i “El Maresme durant la guerra de Successió”, Alexandra Capdevila  “David contra Goliat, l’expedició militar de Rafael Nebot per terres maresmenques” i més (Nota de l'autor).

La Guerra de Successió (1702-1714) també afecta Caldes

A principis del segle XVIII, Barcelona passava dels 40mil habitants, Mataró en tenia més de 5mil i Vic les seguia amb poc més de 4mil. E Barcelonès, el Maresme i Osona eren els eixos vertebradors del redreçament general de tot el país. Molt més modestament, CALDES va viure també l’onada.

Per simple vitalitat urbana, la platja maresmenca, i en especial Mataró, esdevingué punt d’embarcament de la creixent producció agrícola de la zona, cada cop més diversificada, en especial llenya, vi i aiguardent, amb destinació Barcelona, però també cap altres indrets.

En aquest context és quan es produí la successió del rei espanyol Carles II, mort sense fills, per Felip de Borbó, net de Lluis XV de França, el 16 de novembre de 1700 a Versalles. Les primeres actuacions del monarca mostraren la seva versió més absolutista, només amb un breu parèntesi – interessat – de les Corts Catalanes de 1701 i 1702, a les que el nou rei acudí,  obligat, perquè li aprovessin els subsidis necessaris pel seu exèrcit.  

Felip V jurà les constitucions catalanes perquè, en contrapartida, les Corts, li juressin fidelitat. Par això va fer concessions concretes, com que Barcelona fos ser port franc i Mataró, ciutat, previ pagament de 20.537 lliures i superant l’oposició barcelonina, que la veia com rival, marítim i comercial.[1]

De seguida però, el despotisme i la repressió s’instal·laren de nou, alhora que a nivell europeu esclatà la guerra, ja que l’altre pretendent al tro espanyol, l’arxiduc Carles d’Habsburg no s’hi va conformar, igual com tampoc ho van fer les potències europees que el recolzaven, Gran Bretanya, Holanda, Portugal i l’Imperi austríac, que al 1702 van declarar la guerra a França i Espanya, abans enemics, ara aliats. 

A Catalunya, també hi hagué combats. Malgrat la repressió de l’aparell militar i administratiu borbònic, Carles d’Àustria tenia molts partidaris, alguns dels quals, principalment del Maresme, col·laboraren activament en que a l’any 1704, una esquadra anglo-holandesa es presentés davant Barcelona, pendent d’una conjura interna que els obrís les portes. La trama no funcionà i l’expedició va partir sense desembarcar, afegint però dos vaixells d'Arenys i un de Mataró. A bord, gent del Maresme, alguns, dos o tres segons les fonts, de Caldes [2]

Des del primer moment, el Maresme fou més austriacista que borbònic. Són molts els personatges identificats que protagonitzaren accions favorables a la causa de Carles. Els pobles que d’entrada van mostrar més fidelitat al rei Felip van ser Alella, Dosrius, Premià de Dalt. Mataró va participar a les Corts Generals de 1701 que li van jurar fidelitat, però després, al 1705, quan els aliats es van presentar per mar a la costa barcelonina amb un exèrcit de més de deu mil soldats i sis mil voluntaris, va canviar i es passà al bàndol austríac.[3]

A l’octubre de 1705, Barcelona es rendí i el 7 de novembre, l’arxiduc, ara ja rei Carles III, jurà les constitucions catalanes i convocà unes noves Corts Generals que, bàsicament van aprovar les mateixes disposicions de 1701 amb Felip V. Altra cop Mataró rebé el títol de ciutat, pagant, de nou 1.652 lliures [4]

A partir de 1707, els borbònics comencen a recuperar el territori català perdut després de la seva victòria a la batalla d’Almansa comandats pel duc de Berwick i després que al 1706, intentessin reconquerir Barcelona que resistí el setge amb l’ajut de quasi dos mil voluntaris maresmencs i algunes naus de subministrament que feren possible rebutjar l’assalt [5]

El 25 de juliol de 1708, la princesa Elisabet Cristina de Brunswick, que s’havia casat per poders amb el rei Carles III, va desembarcar a Mataró provinent de la seva Àustria natal i s’hi va quedar fins al 30, en que va marxar a Barcelona per casar-se a l’església de Santa Maria del Mar. Durant tres anys la situació es mantingué relativament estable, amb lluita permanent al front de guerra situat més enllà del Llobregat. 

 

La mort de l’emperador Josep I d’Àustria, germà de Carles, sense descendència al 1711 ho capgirà tot. L’arxiduc passa a ser l’hereu de l’imperi i es dibuixà un nou escenari, ja que els aliats de cap manera acceptaven que regnés arreu. De seguida van començar les negociacions i Carles abandonà Barcelona el 27 de setembre de 1711, deixant però la seva esposa Elisabet-Cristina com a regent i mantenint l’exèrcit i l’administració, fins que el 19 de març de 1713 van marxar tots, després de pactar l’entrega del territori al rei Felip V [6].

Malgrat que només quedaren lliures dels borbònics, Barcelona, Cardona i poc més, la realitat fou que al Maresme les fidelitats es van fragmentar molt, sobretot després de la Junta de Braços del 30 de juny de 1713, celebrada a Barcelona, que prengué l’acord de resistir fins el final. En aquesta Junta, hi participà de manera activa el síndic enviat per Caldes, Francesc Busquets [7]

(Imatges: setge de Barcelona (gravat de l'epoca) i pintura "Onze de Setembre" d'Antoni Estruch (1909). Aquesta obra va ser revistada per iniciativa de l'ajuntament de Caldes, fent-ne una "visió fragmentada" per part de 50 artistes catalans amb motiu de la commemoració del Tricentenari -2014-).

---

[1] La Cort General de Catalunya o Corts Generals, eren l’òrgan legislatiu català des del segle XIII. Convocades pel Rei d’Aragó i Comte de Barcelona , han estat considerades pels historiadors com el model per excel·lència dels parlaments medievals europeus. Provenien de la tradició de les assemblees de Pau i Treva del segle XI i es caracteritzaven perquè el rei que les convocava i presidia, hi acudia obligatòriament per obtenir aprovació a les seves decisions més importants. També servien per elaborar i promulgar lleis – les constitucions – que tenien un rang superior als edictes reials i per tant, obligaven també al propi rei. Quan es convocaven simultàniament amb les d'Aragó i València conformavles Corts Generals de la Corona d’Aragó que treballaven com a corts separades i generaven legislació pels seus propis reialmes. Les Corts estaven constituïdes en tres braços, l’eclesiàstic escollit entre el clergat, el militar, designat per la noblesa i el popular en representació de les viles i ciutats, mitjançant els síndics, persones delegades escollides pels respectius governs municipals o comuns. Els Síndics disposaven de credencials i acudien amb instruccions ben concretes, havien de mantenir informats els seus govern i no podien prendre decisions -votar-  per iniciativa pròpia. No tots els pobles tenien el mateix nombre de síndics, però cada vila només tenia un vot. A les Corts de 1701 hi van acudir síndics de 28 llocs: Barcelona, Lleida, Girona, Tortosa, Vic, Cervera, Balaguer, Vilafranca del Penedès, Puigcerdà, Tàrrega, Granollers, Mataró,  Besalú, Prats de Rei, Cubelles, Pals, Camprodon, Torroella de Montgrí, L’Arbós, Caldes de Montbui, Figueres, Talarn, Cruïlles, Santpedor, Cardedeu i Agramunt (Recull de textos i “El Maresme en la línia del temps de la Guerra de Successió” de diversos autors)

[2] Aquesta esquadra, de tornada a la seva base de Lisboa, va aprofitar per conquerir Gibraltar, en  una acció no prevista, però que els maresmencs embarcats van promoure i protagonitzar, conjuntament amb una improvisada companyia de mariners anglesos de l’esquadra original. Els catalans van ser la força principal i després seran els qui defensaran la plaça del infructuós setge espanyol per recuperar-la i també els qui mantindran, amb les seves naus, el contacte entre el Gibraltar assetjat i Lisboa. L’aportació catalana va ser decisiva per la incorporació de la roca a l’imperi britànic, ja que hi veien l’enllaç ideal per comerciar amb Amèrica, com es demostrarà anys després amb la creació de la Companyia Nova de Gibraltar que tindrà com a socis principals a Salvador Feliu de la Penya i la família Feu de Mataró (Santiago Albertí “El Maresme durant la Guerra de Successió).

[3] L’acció armada aliada era la conseqüència del que es coneix com a Pacte de Gènova, signat el 20 de juny de 1705 entre els representants catalans Antoni de Peguera i Domènec Perera, i el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe que segellava la seva aliança i el compromís anglès de desembarcar tropes per secundar l’alçament català a favor del rei arxiduc Carles III o, en tot cas, a fer respectar les constitucions i les lleis de Catalunya. Quan la flota arribà a la costa catalana, una de les primeres barques que se li acostà per retre homenatge al llavors pretendent al tro, provenia de Mataró amb dos síndics del seu consell municipal, Josep Feu i Salvador Feliu de la Penya al front (Recull de textos i Santiago Albertí “El Maresme durant la Guerra de Successió).

[4] Les Corts de 1705-06 van tenir lloc a Barcelona, a la Casa de la Diputació (avui Palau de la Generalitat) i comptaren amb la participació de 40 comuns o municipis, 12 més que al 1701: Barcelona, Lleida, Girona, Tortosa, Vic, Cervera, Balaguer, Vilafranca del Penedès, Puigcerdà, Tàrrega, Granollers, Mataró,  Besalú, Prats de Rei, Cubelles, Pals, Camprodon, Torroella de Montgrí, L’Arbós, Caldes de Montbui, Figueres, Talarn, Cruïlles, Santpedor, Agramunt, Moià, Sabadell, Vall de Ribes, Verges, Castellterçol, Sant Feliu de Pallerols, Sant Feliu de Guíxols, Cambrils, Montblanc, Montbrió i la Vicaria de Ripoll (Recull de textos)

[5] Mentre va durar el setge borbònic ha estat documentada la presència de milícies al Maresme a les que el rei Carles demanava formessin sometents i controlessin muntanyes i congosts. El 9 d’abril de 1706, per la part de Gràcia, entraven milícies a defensar Barcelona, amb els veguers del Masnou i Barcelona al front. A l’hora, els anglesos desembarcaven dos mil homes a Arenys per controlar el territori i ajudar a la resistència. Entre tots van aconseguir que les tropes de Felip V finalment es retiressin. Després i a mesura que els borbònics van anar recuperant territoris catalans, són nombrosos els incidents bèl·lics registrats al Maresme durant el període 1706-1713, sempre en petit format o relacionats amb l’aprovisionament de Barcelona.  (Recull de textos i Alexandra Capdevila “Més enllà de Barcelona, el Maresme al 1714”, Santiago Albertí “El Maresme durant la Guerra de Successió)

[6] El tractat d’Utrech de l’11 de juny de 1713, signat entre els aliats i els borbònics francesos i espanyols, es pot considerar un autèntic tractat d’evacuació de Catalunya per part dels primers, que van pactar l’entrega de tot el territori pràcticament sense lluita i, en la majoria dels casos, sense consulta ni coneixement previ dels ciutadans que hi vivien. El Conveni d’Hospitalet del 21 de juny, signat pocs dies després, pel marqués de Grimaldi en nom de Felip V i pel conte Konigsegg per part aliada, en fixava els calendari i els detalls.

[7] La Junta de Braços era, per entendre’ns, com una mena de les diputacions permanents dels parlaments moderns. La convocava en situacions d’emergència la Diputació del General i hi assitien tots els membres de les Corts i tots els síndics que poguessin. A la del 30 de juliol de 1713, a més dels representant de les zones que havien quedat fora del control borbònic, també hi van acudir alguns dels territoris ja dominats per l’exèrcit franc-espanyol. L’objecte de la Junta gairebé és pot considerar únic: decidir si es capitulava o si es seguia la lluita, malgrat la desafecció ja constatada dels aliats. La discussió fou llarga i no exempta d’enfrontaments. El Braç Eclesiàstic, amb Anton de Solanell de portaveu, es decantava cap a la rendició, si bé supeditava la decisió a la que prenguessin els altres braços. Per la seva banda, el Braç Militar o de la noblesa estava molt dividit. Manel Ferrer encapçalava els partidaris de la resistència i Nicolau de Sant Joan els de rendició. Finalment, aquests es van imposar. On hi va haver més baralla va ser en el Braç Popular o reial. El síndic enviat per Barcelona, Manuel Valls, defensava la rendició perquè no albirava cap possibilitat de victòria, mentre que la majoria es decantava per l’enfrontament. No hi va haver unanimitat i finalment es va votar: 78 síndics favorables a la lluita, 45 partidaris de la rendició. En total 110, dels quals, 15 eren del Maresme i un, Francesc Busquets, de Caldes. Tots aquests van votar a favor de la resistència i van aconseguir que els altres dos braços els seguissin en la decisió