Després de la seva venda a Barcelona, l’any 1396, CALDES passà a ser un dels seus carrers externs. Ben aviat, a mitjans del segle XIV aquesta dependència l’exercia un batlle, escollit d’entre els seus habitants pels consellers barcelonins que, essencialment tenia dues atribucions bàsiques. Per una banda, era batlle de sac, és a dir, responsable de recaptar els impostos i les exaccions que pesaven als vassalls habitants del lloc. Per una altra, també tenia funcions delegades de govern administratiu i les penals més elementals, sempre en dependència directa del Conseller responsable del lloc.
El primer batlle de qui es té constància va ser Jaume Caldera que ocupà el càrrec des del 6 de juliol de 1459, si bé és possible que abans n’hi hagués d’altres. Després seu, sí que consta al registre del Consell de Cent, que el 14 de juny de 1488, Climent Oliver fou nomenat batlle en substitució de Miquel Batlle, difunt [1].
Val a dir, per fer-se una idea de com funcionava la quadra, que la participació dels habitants en l’administració i presa de decisions era molt precari, gairebé inexistent. Però en algunes -poques- ocasions, es podien reunir en assemblea, on participaven els caps de casa o família, titulars d’un foc o llar censal. Llavors, la reunió rebia el nom d’universitat que quasi sempre tractava afers fiscals o responia a alguna qüestió singular que es considerava d’interès general [2].
Paral·lelament, i després de força insistència, l’any 1454, CALDES va rebre autorització del Consell de Cent per completar la seva administració amb un Saig o oficial encarregat de fer les citacions i avisos -pregons-, els embargaments i l’execució de les condemnes judicials, i un corredor o intermediari d’operacions mercantils a comissió, fixada, això sí, encara pel Consell de Cent. Serien els precursors dels agutzils i corredors de comerç moderns.
S’aconseguia així una millor estructura, suportada i emparada per l’administració barcelonina que seguia obtenint a canvi, el rèdit dels impostos i la preferència en el comerç. N’és una clara demostració el de la llenya, bé molt preuat que Barcelona no tenia i que rebia en quantitats ingents de les zones adjacents, com ara el Maresme i també, CALDES.
La llenya, principalment pi, fruiters i bruc, es serrava al bosc i es traslladava a la platja, des d’on, amb embarcacions mitjanes, tipus esquifs, góndoles i llaguts, es transportava al port de Barcelona.
Al segle XV, el 75% de la llenya cremada a la ciutat, venia del Maresme. Entre 1439 i 1446, consten entrades a port un mínim de 5 expedicions caldenques portant 135 bótes de llenya de les més de 30 mil que hi van arribar. Poca cosa si es vol, però prou significativa de l’activitat d’un poble petit que tampoc disposava de tanta matèria primera com d’altres. Això sí, gracies al carreratge pagava menys drets d’ancoratge al port barceloní [3]
És una altra demostració de com funcionaven les coses en aquella època, el seguit de conflictes competencials que a mitjan segle XV enfrontaren els batlles de CALDES i Mataró, pel fet que aquest darrer, amb més recursos, perseguís i finalment capturés alguns individus que s’havien refugiat a la quadra d’Estrac fugint per problemes derivats de deutes de joc. El batlle caldenc, impotent, no ho va poder impedir malgrat haver facilitat la seva protecció, però va recórrer a l’autoritat dels consellers barcelonins que, aquests sí, van requerir per escrit i en més d’una ocasió al batlle mataroní, Pere Seguí, el qual va haver de desistir de les seves pretensions [4]
[1] Publicat per J.Salarich, “Apuntes...”, pg 48 i Carreras i Candi “Caldetas...”, pg 98, extret de Institut Municipal d’Història de Barcelona (“Rubriques” de Bruniquer” i , “Deliberacions i Dietari del Consell de Cent”).
[2] L’assemblea veïnal era coneguda com la ”universitat dels singulars habitadors de la quadra o parròquia” i els concurrents eren anomenats prohoms, homes bons, perquè els qui estaven esquitxats per alguna tatxa d’indignitat, no hi podien participar. Les vídues que eren caps de casa, no hi eren admeses, però podien delegar en un fill convivent. Finada la reunió, el notari o escrivent que havia pres nota, passava a domicili per recollir el seu assentiment o dissensió. A vegades, en aquestes universitats s’escollien síndics que eren els encarregats de dur a terme els acords, mitjançant un mandat precís que nom podien canviar pel seu compte. Aquests síndics cessaven quan havien acomplert la seva encomana, de la mateixa manera que cada assemblea, acabava la seva funció al finalitzar la sessió.
[3] La bóta era una mesura de volum equivalent a mitja tona. Les barques esperaven a la platja per omplir la seva càrrega. Les més petites, esquifs, admetien menys de 10 bótes les góndoles, a vela i els llaguts a vela i rems, tenien major capacitat. Alguns fins a 55 bótes. Això sí tots eren descoberts perquè no importava que la llenya es mullés. A l’arribar al port de Barcelona, havien de pagar la taxa d’entrada o “dret d’ancoratge” que normalment pagava el majorista receptor que després venia la llenya als consumidors. (Mikel Soberón “La relació marítima entre el Maresme i Barcelona a mitjan segle XV”).
[4] Carreras i Candi “Caldetes o l'antiga quadra d'Estrac” pàg.99, explica amb més detall aquests incidents i reprodueix algun dels escrits que els Consellers van intercanviar per cridar a l’ordre al batlle de Mataró
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada