(*) Consultar altres articles d’aquest Bloc
- 9 juliol 1219: Tot comença per voler construir un asil
- El Grony, fundadors de Caldes (de 1219 en endavant)
S’ha especulat força sobre la naturalesa dels servidors de l’asil esmentat en la fundació de Caldes (any 1219) que, tingué una existència força inestable i efímera de poques persones que pretenien cuidar els malalts d’una manera altruista seguint les directrius dels seus promotors, els Grony. Descartada completament la idea que aquests pertanyessin a algun orde religiós o militar de l’època, encara amb més convenciment s’ha d’abandonar la idea que ho fossin els hipotètics servidors de l’asil.
La majoria dels qui en els darrers anys ho han considerat, es basen en la suposada existència d’una fortalesa o construcció militar que serviria d’aixopluc a l’asil i l’altar caldenc, emparant-se en una deficient traducció del document primigeni de constitució del lloc – la donació del Castellvell de 1219 – que determina que cas de lluita contra els senyors del castell de Mata, els titulars del turó - Grony i els seus successors - es comprometien a defensar la fortificació que hi hagués. No diu que ja existís, sinó que es refereix a la que es construiria n cas de combat. Un supòsit que no s’ha donat. A Caldes, mai n'hi ha hagut.[1]
Altres erudits, com l’arenyenc Pons i Guri i el mateix Salarich, van apuntar en el seu moment l’opció que fossin cavallers de l’Orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, que també s’ha de descartar, ja que no s’adia gens amb els objectius que guiaven l’Orde de reconquerir els llocs de Terra Santa que havien caigut en mans sarraïnes i de protegir els pelegrins que hi acudien [2].
De fet, posteriorment, Pons i Guri fins i tot posa en dubte que l'asil s'arribés a construir “de ben segur que l’hospital o convent no arribà a existir, car, del contrari, en trobaríem rastre i esment en algun diploma, en una comarca com aquesta, tan rica en fons documentals”[3].
Tampoc resulta admissible l’adscripció dels servents a l’altre Orde d'Hospitalers, la de Sant Joan de Déu, pel caire assistència d’uns i altres. Els qui en algun moment ho han plantejat, sens dubte no hi han aplicat massa rigor, ja que aquest Orde va ser fundat, pel mateix Sant Joan a la ciutat de Granada i, després aprovat pel papa Pius V, el 1572, uns tres-cents anys més tard.
Finalment, només queda dir que, el fet que a l’església parroquial actual estigui sota l’advocació de la Verge del Remei o que a la decoració de l’altar principal, avui encara sigui visible una creu vermella (símbol molt estès, present a molts altars), no són arguments suficients per a suposar la presència d’aquests Ordes a Caldes en aquells temps, ja que ambdues circumstàncies obeeixen a motivacions molt més tardanes, la de la invocació a la Verge quan les plagues de la pesta negra van assolar Catalunya a partir del segle XVI i també, tota la llegenda popular que envolta la trobada de la imatge de la Verge, forjada també en anys molt posteriors.[4]
[1] Cap de les fonts consultades permet afirmar que la comunitat caldenca figurés adscrita a l’Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó (1118-1312), també conegut com a Orde del Temple i que, per tant, els seus membres fossin Templers o Cavallers Templers. El caràcter eminentment militar de l’orde i els seus objectius fundacionals, reconquesta de Terra Santa i protecció dels cristians que hi pelegrinessin, no sembla quadrar gens amb la seva suposada presència a Caldes. Igualment, també descartaria aquesta suposició el fet que les aigües termals de Caldes de seguida varen gaudir del favor dels reis catalans, els mateixos que van mantenir vius enfrontaments amb l’Orde durant els segles XII i XIII. Sense anar més lluny, el rei Jaume II que visità Caldes a l’estiu de 1312 va ser qui l’1 de desembre de 1307, seguint un mandat del papa, va ordenar la dissolució de l’Orde a tot Catalunya, la confiscació dels seus béns i l’arrest dels seus membres.
[2 L'Orde de Sant Joan de Jerusalem, fundat el 1408 i conegut també com l'Orde dels Germans Hospitalers, Orde Hospitaler o Orde de Malta, tenia com a principal missió la d'ajudar als pelegrins que viatjaven a Terra Santa a partir del segle X. Més tard es va convertir en un cos armat que va adquirir gran fama per les fetes bèl·liques en les quals va participar. El seu nom complet és "Sobirà Orde Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta". La Comanda dels Hospitalers a Catalunya va organitzar-se a partir de l'any 1150 i agrupava totes les comandes territorials menors formades per frares que podien ser cavallers, servents o sacerdots. Una part de les seves rendes les havien de transferir a Orient i podien ser materials (terres, castells, molins) o jurídiques (drets senyorials i jurisdiccionals). En poc temps, l'Orde va aconseguir una gran concentració de possessions i es va fer extremadament poderosa, tan socialment i econòmicament, com política.
[3] Josep Maria Pons i Guri “La Mare de Déu del Remei de Caldes”, “Arennios 10” (juliol 1990), pg.15. Per altra banda, l’autor Xavier Alarcon a “Per virtut e gràcia de l’Aygua” (Mataro, 2022) parla directament del “fracàs de l’establiment de la comunitat de religiosos” pg 47.
[4]A Catalunya, la devoció a la Verge del Remei va ser difosa especialment per l’orde dels Trinitaris i en molts casos, se l’ha vinculat a llocs amb font d’aigua termal. Va començar a Itàlia i després es va estendre per tot Europa arran de les epidèmies de la pesta negra del segle XIV. La creu que avui és visible a l’altar major de l’església de Caldes, es correspon al símbol d’aquesta Orde i també és propi de la devoció a la Verge, però tot indica que és d’aparició tardana. Potser ja era present al temple que es va ampliar a partir de l’any 1805, però la pintura actual data de la reforma posterior a la Guerra Civil, i figura com un dels símbols a incorporar a la memòria tècnica prèvia a les obres que va redactar el seu director Eduardo M. Balcells l'octubre de 1943.