Comunicació presentada a la XVII
Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme, celebrada a Caldes
d’Estrac el 25 de maig de 2024
Prèvia.- Ho qualifiquem d'invent perquè aquesta Societat mai
arribà a funcionar per si mateixa durant tot el segle XIX. Ni el 1818, quan es
van construir els Banys actuals – la societat es va crear més tard -, ni
després, malgrat que aparegués a les argumentacions jurídiques de tots els
plets i discussions posteriors sobre la propietat del balneari. Tampoc té res a
veure amb una segona societat similar que es va constituir a l'època
republicana del segle XX, la denominada "Caps de Família", per molt
que aquesta argumentés que s'hi fonamentava i que recollia la seva suposada
herència per reclamar la propietat ciutadana de les aigües termals.
Antecedents
Des del moment de la
instauració de Caldes d’Estrac com a quadra el 9 de juliol de l’any 1219,
mitjançant la donació de la família dels Castellvell, senyors feudals
titulars del castell de Mata i de les terres compreses entre les rieres de
Caldes i d’Argentona; la possessió de la font d’aigua termal, el seu ús
i, especialment els seus rèdits, ha estat quasi sempre peça cobejada i molt
sovint, motiu de discussió, enfrontaments, plets judicials i fins i tot
incautació per part de la Guàrdia Civil i dels Mossos d’Esquadra en èpoques més
recents.
Durant els primers
segles, com sigui que la única autoritat era la del prior de la Casa
de Curació i després, del rector de la parròquia, no hi va haver
massa problema. El primer prior va ser el ciutadà i banquer barceloní Pere
Gruny, receptor de la donació dels Castellvell i veritable impulsor de
l’establiment d’acollida que es pretenia construir i que es pot dir que mai va
acabar d’existir en plenitud.
Les dades històriques
disponibles indiquen que el que fos, va tenir una durada molt efímera. Els
censos caldencs més antics de principis del segle XIV parlen de no més
de 3 focs i consta, per les primeres visites pastorals del bisbe Ponç
de Gualba (entre 1305 i 1310) que el
capellà que atenia les necessitats espirituals d’ aquestes escasses ànimes,
vivia i exercia a Sant Andreu de Llavaneres.
Era per tant el rector
qui exercia la jurisdicció civil i eclesiàstica i qui tenia cura dels Banys
Termals. I va ser un d’aquests rectors, en Bartomeu Segarra, més conegut
com a Bartomeu Bragat, qui va protagonitzar alguns episodis
jurisdiccionals, amb excomunions incloses, i qui va atendre les estades del rei
català Jaume II (1312), la seva segona esposa Maria de Lusignan
(1319) i el també rei Alfons III (1335) que vingueren a Caldes a prendre
les aigües, aprofitant la Casa del Rei que hi havien ordenat bastir a
principis del XIV.
Aquesta situació es va
mantenir fins que el 23 de febrer de 1396, el bisbe de Barcelona, Ramon
d’Escales va comunicar al rector de la Parroquia, Mossen Francesc Faver,
la venda de la Quadra d’Estrac – Banys Termals inclosos -, al Consell de Cent i per tant, la
incorporació de Caldes com a carrer fora ciutat de Barcelona. El traspàs
incorporava la jurisdicció civil i criminal i fixava un import de dos maravedís alfonsins d’or fi, cada any.
Aviat, la
convivència entre les dues institucions amb autoritat a Caldes, travessà no
pocs episodis de tensió. Consten diverses intervencions dels consellers
delegats del Consell de Cent barceloní al respecte, així com aventures diverses
protagonitzades o pel rector, o pel batlle, o per tots dos
Amb el pas dels
anys i en la mesura que s’anava
expandint el coneixement de l’existència de les aigües termals, de les seves
propietats curatives i per tant, de que la seva explotació podia ser rendible,
les dues parts començaren a pensar que valia la pena posar-se d’acord.
La Concòrdia de 1759
Ho van fer el 15 de
setembre de 1759, quan davant l’autoritat de Gabriel Arquer, notari
d’Arenys de Mar, l’alcalde Bonaventura Subirà, el capità general de
Catalunya, Jaime Miguel de Guzman, el rector de la Parroquia, Mossen
Francesc Sans i el Vicari General de la Diòcesi de Barcelona, Mossen
Damià Sumalla, van signar una CONCORDIA o pacte que, entre altres
qüestions, establia que els beneficis s’havien de repartir en tres
parts iguals, una per la Parròquia, una altra per sufragar els impostos
de l’Ajuntament i la tercera per pagar les obres de l’església
parroquial.
El text deia també que
els diners es guardarien dins un cofre amb dues claus, una pel rector i
l’altre per l’alcalde, perquè només es pogués obrir en presència de les dues
institucions
A la vista d’aquesta CONCORDIA,
podria semblar que la tradicional batalla l’estava guanyant l’Església, ja que
es podria dir que disposava de dues de les tres parts, i de fet era així. No en va, quan alguns dels viatgers
il·lustres que al segle XVIII van passar per Caldes, quasi sempre relaten
l’existència d’un o dos banys termals, i els citen com de l’església i
en alguns casos com “Banys del Rector”.
El nou Balneari Termal (1818)
Després de la guerra
del francès (1804-1814), quan Ferran VII ocupà el tron espanyol, va promulgar un decret sobre els balnearis termals espanyols - només
30, Caldes inclòs -, citant-los com a fonts de salut i riquesa i per tant,
obligant-los a ser regulats i regentats per un metge director que vetllés pel
seu bon ús.
Caldes, per tant, no te més remei que substituir les dependències termals per unes de noves, més
àmplies i modernes. El 3 de març de 1818, el rector Josep Baus i
l’alcalde, Francesc Subirà van demanar al Bisbat de Barcelona la cessió
dels terrenys necessaris i una cop rebut el permís, van comissionar Francesc
Milans, caldenc i obrer de la Parròquia, per a que formalitzés els crèdits
necessaris, i comencés les obres del Balneari
Nou a la tardor de 1818 i les acabés abans de la temporada de banys de
1819.
Contra la desamortització eclesiàstica: Els “Gefes de Família”
(1839)
Als anys següents, es segueix
aplicant la partió de tres que havia estipulat la Concòrdia, però quan al 1836,
l’Estat, dicta la llei de desamortització eclesiàstica, del ministre Mendizabal,
l’alarma s’apoderà dels caldencs que hi van veure, amb raó, l’amenaça de pèrdua
de la propietat del Banys Termals.
Per això, van convenir
que s’havia d’impedir i van pensar que la millor manera de fer-ho era desmentint
que fos una propietat eclesiàstica o d’origen religiós.
Dit i fet. Al maig de
1839, la idea es va convertir en realitat, apareixent en escena, per
primera vegada, la societat de “Gefes de Família”. Es van reunir una
vintena de veïns, inclosos l’alcalde, regidors i mossèn i van signar un
document, simulant que la dita societat s’havia constituït a l’abril de
1818, just abans de la construcció dels nou Balneari, per fer-la passar
com a propulsora i propietària de dit establiment.
El document, apòcrif,
que mai ha estat protocol·litzat (per impossible), però que ha estat
citat en múltiples ocasions a partir de la seva redacció, reprodueix uns suposats
Estatuts que com a premissa principal establien que la raó de ser de
la Societat era la construcció i
explotació d’un nou Balneari i que els seus integrants serien els titulars de
l’establiment perquè en serien els constructors i finançadors.
Tot i l’aparent formalitat del document – d’això es tractava -, un
informe dels Serveis Juridics del Bisbat de Barcelona (1868), explicava
així la seva existència i els motius que l’impulsaven:
“En el año 1839, para salvar los baños, hicieron una manifestación
simple, en papel común y con letra que figuraba antigua, firmada por
varios y con firmas de difuntos, pues para poder ponerlas se buscaron
recibos de ellos, y con sus firmas copiadas en ella. Consta de varias reglas y
ordenaciones, es titulada Sociedad Gefes de Familia y con la fecha de
quince de abril de 1918. Siempre se ha tenido por de ningún valor y en
1855, en tiempo del Bienio, firmó las cuentas el
Párroco Casacuberta y también el Párroco Auferil. Nunca ha regido y es
completamente falsa, apócrifa y de ningún valor, está completamente
destruida por la real, verdadera y pública de 11 de mayo de 1818, y todas las
demás escrituras hechas hasta 1864, como asimismo por las cuentas de la
Parroquia (y de los Baños), debidamente arregladas en el libro de cuentas
anuales, de tiempo inmemorial hasta el año 1863 inclusive”
Malgrat aquesta acció,
les coses no van anar del tot bé, ja que, a finals de 1855, l’Investigador
Provincial del Ministeri d’Hisenda, va incloure els Banys Termals com de
titularitat eclesiàstica i, per tant, susceptibles de ser expropiats. La
Junta Provincial però, en sentència del 12 d’abril de 1857, ho va
desestimar, en part, gracies a l’argument sobre la titularitat dels Gefes
de Família
Intervé la reina Isabel II (1860)
La felicitat va durar
poc, perquè una denúncia d’un suposat veí de nom Joan Reuma
(segurament inventat), va propiciar que dos anys després, la Hisenda Pública
reobrís el cas que s’embolicà de tal manera que finalment es resolgué amb una Reial
Ordre de la reina Isabel II, signada el 22 de maig de 1860, que fixava
que el domini directe dels Banys era de l’Església i que per tant, era
d’aplicació el Concordat signat entre la Santa Seu i la monarquia
espanyola.
La Reial Ordre,
també es referia a l’explotació de l’establiment, i fixava que el
Rector, Batlle, regidors i veïns en podien fer us lliurement i que dels
beneficis se’n farien tres parts tal establia la vella Concòrdia de 1759.
Hi afegia però una
novetat decisiva. Deia que si els Banys es desamortitzaven, el nou
propietari havia de respectar aquests acords, fet aquest que amb tota
probabilitat, va ser decisiu per frenar pretensions de compra i explotació
privada
Incautació dels Banys per la Guàrdia Civil (1871)
La cosa però no va
acabar aquí. Al 1869, la Hisenda Pública ho va tornar a intentar i va
demanar informació sobre l’estat del balneari a l’Ajuntament que no es va
facilitar i que va donar lloc a que l’1 d’octubre de 1870, la Junta
de Vendes de Barcelona va dictar acta d’expropiació que tampoc no
fou contestada.
Per això, només un mes
més tard, es dictà ordre d’incautació i es requerí a la Guardia Civil de Mataró per a que la
fes efectiva, com així fou, la tarda nit del 5 de novembre de 1870, no
sense aplicar una certa violència, davant la negativa municipal a permetre
l’acció.
El relat dels fets es
pot llegir a l’acta del Ple Extraordinari de l’Ajuntament que es celebrà
l’endemà, 6 de novembre:
El
Señor Alcalde Presidente da cuenta del acto material de la incautación del
Establecimiento de los Baños por la fuerza armada de la GUARDIA CIVIL, que
se le había presentado en este pueblo al anochecer del día de ayer, en virtud
de orden del Señor Gobernador Civil de la provincia : habiendo dado igualmente
cuenta de los varios oficios y sus contestaciones que se habían pasado entre
dicho Señor Gobernador y su Delegado D. Pelegrín Gallo y esta Alcaldía; y por
último, manifestó que habiéndole solicitado el Capitán Jefe de la Guardia Civil
la entrega de las llaves para apoderarse del mencionado Establecimiento, le
contestó que obraban ellas en poder del Señor Juez Municipal D. Joaquín Tió, en
calidad de Comisionado de la Sociedad de Cabezas de Familia, propietaria del
referido Establecimiento, del cual es Administrador nato el Municipio por
delegación y en representación de la misma Sociedad con arreglo a las bases de
su constitución.
Sigue
el Señor Alcalde diciendo que a la vista de la expresada contestación referente
al paradero de las llaves, el referido Gefe de la Guardia Civil se dirigió con
la fuerza armada a su mando al Establecimiento para derribar las puertas del
mismo, habiendo forzado la cerradura a fuerza de golpes dados a las puertas y
merced de las herramientas que se valió a dicho fin, facilitándole esta suerte
la entrada y llevando a cabo el acto material de INCAUTACIÓN en nada obstante
las reclamaciones y protestas de esta Alcaldía consignados en las
comunicaciones oficiales.
En
seguida se abrió discusión y después de larga y intensa deliberación se tomó
por unanimidad el siguiente acuerdo: Se acordó que se reclamase
inmediatamente a quien corresponda del mencionado acto de incautación a
cuyo fin el Señor Alcalde se personase con el Letrado consultor y defensor del
Municipio para que se sirviese formular la indicada reclamación.
La incautació durà poc, menys d’un any. No arribà més enllà del
final de la temporada de Banys de 1871. Mentrestant, Parròquia, Ajuntament i
veïns van reclamar per totes les bandes possible. El rector, Vicenç
Estadella i alcalde, Joan Pigrau van signar un conveni, podríem dir,
un armistici, per gestionar conjuntament els Banys en base els termes
establerts a la Concordia de 1759 i la situació es pot dir que es normalitzà en
base la gestió municipal, però amb participació de mossèn i veïns (es feien
dues o tres assemblees a l’any).
Segle XX. Època
Republicana (1931-1936). Els “Caps de Família”
Finalment i només a títol
enunciatiu – ja en parlarem en una altra ocasió -, dir que no
va ser fins ben entrat el segle XX, en plena època republicana (1931-1936),
quan de nou esclatà el conflicte per la titularitat dels Banys. Per
raons de la seves gestió, no exemptes d’interferències polítiques partidistes,
de nou es reivindicà la propietat popular, aquest cop mitjançant una
nova societat, ara dels “Caps de Família” i que s’autoproclamà com a
successora de la dels Gefes del segle anterior.
Finalment ho va
aconseguir, dos mesos abans de la revolta franquista del 1936, gracies a
una resolució de la Generalitat que, com totes les disposicions de
l’època, després van ser anul·lades per la Dictadura de Franco que va retornar
la titularitat dels Banys a l’Ajuntament a partir de 1939.
Segle XX. Any
1964. Reclamació del rector i dels “Cabezas de Família”
Des de llavors no hi ha
hagut més variacions. Consta una reivindicació de la Parroquia l’any 1964,
avalada davant notari de Mataró, per quasi tots els veïns del poble, només
homes i en aquest cas denominats Cabezas de Família, dient
- Los abajo firmanes, todos Cabezas de Familia
de esta Villa, le hacen saber que están de acuerdo con la solicitud del
Sr.Cura, Rector de la Parroquia, reclamando los derechos sobre los Baños
Termales en favor de la Parroquia y los Cabezas de Familia, y en consecuencia y
sin perjuicio de las acciones que correspondas y a efectos de que no puedan
prescribir en favor del Ayuntamiento los derechos citados de los Cabezas de
Familia del Pueblo, hacemos la notificación de forma fehaciente.
L’Ajuntament va respondre
formalment en sentit negatiu, després d’encarregar, aprovar i difondre per tots
els domicilis un Informe Jurídic exhaustiu que establia que tot estava bé, tal
com estava. Però de tot això ja en parlarem un altre dia.
De moment, i per ara,
així seguim. Moltes gracies.
Carreras i Candi, al seu opuscle “Caldetes o
l’antiga quadra d’Estrac” de 1883, ja en citava alguns, com el que a l’octubre
de 1515, obligà al rector de Caldes, Mossèn Armengol, a acudir davant els consellers delegats, ni
més ni menys perquè “pretenia usurpar-los les preeminències que tenien sobre
els Banys”.
Aquesta CONCORDIA apareix a tots els textos que s’han escrit des del segle
XVIII sobre els Banys Termals. Per ara, ningú ha estat capaç d’aportar el
document original i les cites que se’n fan sempre són de persones i/o
institucions que diuen haver-la vist i copiat. La més antiga és la de l’acta
notarial de 1791 sobre el repartiment dels beneficis dels Banys Termals, fins
ara inèdita, que publicarem properament, rescatada del 1º del “ libro Primero de Hipotecas
de la Ciudad de Mataró a primero de Enero de mil setecientos noventa y uno.
Joseph Antonio Simon”. Després d’aquest text, el primer que s’hi refereix extensament més enllà
d’una simple cita, és l’advocat mataroní Josep Bilbeny i Clausell que el
1913 redactà un extens informe jurídic, també inèdit, on explica el
detall de la concòrdia i les disputes posteriors dels segles XIX i XX. També es
cita a l’ “Estudio jurídico y dictamen
sobre la propiedad del establecimiento de Aguas Termo-Medicinales llamado Baños
de Caldetas” de l’advocat Juan Emilio
Luque Díaz (1966). A part, nombrosos historiadors esmenten la
Concòrdia: J.Salarich i F.Carreras Candi al segle XIX, i després Pons Guri,
Graupera, Grau, Humet i altres.
Arxiu Diocesà Barcelona, Fons de la
Parròquia de Santa Maria de Caldes d’Estrac, Carpeta B, Doc.126
