La Flama del Canigó, va venir de Montserrat (1974)

- Article publicat a fcbk el 23.06.2017 

Érem pocs, però érem tossuts!

Corria l’any 1974. Alguns, com diu en Serrat “tot just despertàvem dels somnis d’infants” (més o menys) i ens adonàvem que moltes coses no eren com havien de ser. El General Franco encara era viu i manava molt, o feia manar a d’altres, que pel cas era el mateix. A Caldes, de la democràcia que avui coneixem, se’n sabia ben poc. Alguns la citaven, altres l’evitaven i pocs, menys dels que ara sembla, la lluitaven

Feia un parell d’anys que joves es reunien i deien i feien coses que hi apuntaven. Eren els de l’Associació d’Ex-Alumnes de l’Escola Parroquial. Inquiets, tossuts i perquè no dir-ho, un xic babaus, però amb ganes de capgirar un poble subsumit des de feia massa anys, en el que podríem nomenar tardo-franquisme complaent.

Ramon Mª Salvà, Pep Arenas, Jordi Salvà i jo mateix, vam ser els de la primera Junta Directiva que, entre altres dèries, teniala d’eixamplar el substrat cultural del poble. Volíem fer moltes activitats, diferents de les habituals, que tinguessin el denominador comú de la participació, la democràcia, la llibertat i la catalanitat. Paraules aquestes molt fàcils de dir avui, però molt difícils d’exercir als anys setanta.

Conferències, col·loquis, música (Lluís Llach, el primer, Pi de la Serra, Ramon Muntaner i la Dharma després) i sí, també l’encesa de la foguera de Sant Joan amb la Flama del Canigó. El 1974 es va fer a alguns municipis del Maresme, bé, de fet només a tres. A saber: Arenys de Munt, Premià de Mar i Caldes.

D’aquell any ve la meva relació d’amistat amb el que després seria alcalde d’Arenys de Munt, l’Andreu Majó i amb la Teresa Missé. De fet, ens vam conèixer en una reunió d’aquelles que se’n deien “clandestines” a la sagristia de l’abadia de Santa Cecília a la muntanya de Montserrat. La presidia la gent de l’entitat “Tradicions i Costums” que eren els qui coordinaven el recorregut de la Flama pel centenar i mig de pobles que hi participàvem. De Caldes n'hi vam anar dos, en Ramon Mª Salvà (conduint) i jo, protagonitzant un viatge èpic, etern, que a nosaltres ens va semblar heroic, pels sobresalts provocats per les parelles vigilants de grisos i guàrdies civils que no van aconseguir advertir l’objectiu del nostre viatge, tot i que ens ens semblava que ho portàvem escrit a la cara (i a l’equipatge, amb dues senyeres ben camuflades entremig de roba i objectes varis ..)

En aquella reunió es va decidir com s’havia de fer tot i es van facilitar contactes i material publicitari. I si us dic que el 23 de juny de 1974 vam encendre les fogueres del poble (n’hi havia més d’una) amb la Flama que vam anar a buscar a Arenys de Munt que l’havia recollit a Hostalric, potser no us ho creureu, però així va ser.

Val a dir que la majoria dels qui aquell dia contemplaven els focs potser no van saber ben bé què era això de la Flama del Canigó. Estaven més pendents dels petards i la coca, segur, però va ser la primera de les moltes vegades que després ha arribat a Caldes, certament amb èxit divers i participació no sempre reeixida.

Érem pocs però tossuts. Llavors no parlàvem d’independència com ara, en teníem prou amb voler llibertat. Dèiem que era la Flama de la Llengua Catalana, però acabàvem les reunions cantant els Segadors i desplegant quatribarrades. D’estelades encara no se’n veien. Sens dubte eren altres temps, però deixeu que digui que crec que sense aquells, potser els d’avui serien diferents.  

(FT1 Portada llibret Focs St. Joan 1974 / FT2 targetó commemoratius)