Els GRONY, fundadors de Caldes (1219 en endavant)

Per molt que s’hi hagi especulat, no sembla cert que les persones que a partir de 1219 es van instal·lar a Caldes fossin membres d’algun dels ordes religiosos de l’època. Està del tot demostrat que principals impulsors de l’assentament, en PERE GRONY i els seus descendents, foren ciutadans principals barcelonins, de reconeguda i documentada trajectòria pública i privada [1]

A la nissaga, en pocs anys, hi apareixen fins a vuit parents diferents que es diuen Pere. Hi ha un primer PERE GRONY, que es pot considerar el patriarca de la família, a qui el batlle de Barcelona, Berenguer Ramon, concedí un obrador vora del Mercadal i que va morir el 1171. El succeí el seu fill, també Pere, i després, un tercer PERE, fill de Guillem Grony i net del primer. Casat, primer amb Sança i després amb Sibil·la, el 1219 demanà i aconseguí la donació dels Castellvell i gestionà les altres deixes que marcaren l’inici de l’assentament de CALDES, fins a la seva mort el 1227.

Per tant, se l'ha de considerar com el primer prior de l’asil i el seu fill, el quart PERE GRONY, com el seu successor, si bé en aquest cas, amb participació d'altres familiars, atès que el 1227 era menor d'edat. Casat amb Saurina i mort el 1264, va continuar l’obra del seu pare, rebent el 1230, del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, l’autorització eclesiàstica per a construir la capella de l’asil.

Del PERE GRONY que impulsà i fundà Caldes el 1219, es pot dir que tingué una intensa vida pública barcelonina que ha motivat que alguns autors l’hagin definit com un “aristòcrata del diner”. Banquer, armador de naus i negociant, va acumular poder, diners i propietats fins que al tram final de la seva vida, va voler fer-se mereixedor del perdó dels seus “pecats” o negocis, i es va dedicar a impulsar obres de caritat i d’ajut als més necessitats, com per exemple la de Caldes.

En algunes, la seva intervenció va ser decisiva, com a la construcció del Cementiri de Santa Maria del Mar de Barcelona i la de l’Hospici de la ciutat. El 1216 va fundar l’actual Hospital de Martorell que inicialment fou una casa de curació. També la torre Valldobina a Santa Coloma de Gramenet, i el castell de Sant Pere de Vilamajor. Sovint cedia les rendes de les propietats que comprava a les fundacions que havia engegat, independentment de quina fos la seva ubicació [2]

 Dona fe de la rellevància històrica de la família, i en concret la del fill PERE GRONY, segon prior de l’asil caldenc, la seva intervenció pública en nom de la ciutat de Barcelona a l’assemblea de braços del 23 de desembre de 1228 per tal d’oferir el suport i adhesió que demanava el rei Jaume I per a conquerir Mallorca als sarraïns. Intervingué després de l’abat de Sant Feliu de Guíxols i abans del Prebost de Tarragona, dient:

    “Senyor, a Déu agraïm tota la ciutat de Barcelona la bona voluntat que Déu vos ha donada, e havem fiança en Nostre Senyor que vos l’acabarets a vostra volentat: e proferim-vos primerament los corsos, e les naus i els llenys que en Barcelona són per fer serveii a vós en aquesta host honrada, a honor de Déu: e farem-ho en tal manera que en retenerem vostre grat er tostemps per lo servei que ara us farem. E per ço no hi volem pus metre de les ciutats, e car no n’hi ha plus sinó Barcelona...” [3]

Aquest PERE GRONY, va ser qui, el 1230, va obtenir l’autorització del bisbe per a la construcció de la capella de l’asil i qui fer front a les despeses que s’ocasionaren. També, exercí de segon prior del convent, en substitució del seu pare, fins que a la seva mort, fou nomenat, FRANCESC VIAPLANA, del qual, ben poc se sap. I és que tot indica que amb la desaparició dels Grony, l’activitat de l’asil va decaure notablement fins que, al cap de pocs anys, el que quedava de comunitat va desaparèixer i l’indret restà pràcticament abandonat.

 

---

[1] L'article és de redacció pròpia a partir de recerques i consultes de textos, alguns de genèrics, i altres de concrets sobre la família Grony. Per tant, està subjecte a modificacions en base noves investigacions.

[2] La FAMÍLIA GRONY tingué rellevància històrica a Barcelona durant uns quants anys. El seu origen és incert i el significat del nom, no hi ajuda gaire. “Grony” és el nom que rep el morro del porc i també és el d’un turó situat entre la Conca de Barberà i l’Anoia. Semblaria doncs que la família sigui de procedència camperola, probablement de la zona de Sant Pere de Vilamajor, on a finals del segle XI ja hi consta un Grony com a batlle reial. A mitjan segle XII regentaven una peixateria davant Santa Maria del Mar i el 1264, el rei Jaume I els concedí el monopoli del peix a tota la ciutat. Guillem Grony, germà del segon Pere i pare del tercer, fou ambaixador reial a Turquia. Un altre parent, Francesc Grony, formà part d’una comissió reial que es va desplaçar a Roma per a demanar un indult al Papa i encara un tercer, Guillem Grony, fou durant molts anys, alcalde de Barcelona i després Veguer. La presència de la família resta ben documentada fins a 1346 (segle XIV), data a partir de la qual no es troba cap més referència, la qual cosa fa pensar en la mort sobtada dels darrers membres, potser a causa de l’epidèmia de la pesta negra. Així ho expliquen Carme Batlle, A.Busquets i I.Navarro (1989) a “Aproximació a l’estudi d’una família barcelonina dels segles XIII i XIV: els Grony”, Maria Pont (1990) a “El testament de Pere Grony 1227” i C.Batlle (1983) “La Societat Catalana al segle XIII”. De l’hospital de Martorell en parla l’historiador Josep Baucells (2017) al recopilatori "Festes del Tiscar a Martorell".

[3] Aquest paràgraf de la intervenció de Pere Grony, el recull Maria Pont a l’obra citada, extraient-lo al seu torn del text de Ferran Soldevila, “Crònica o Llibre dels Feits” dedicat al regnat de Jaume I, el Conqueridor, dins de “Les Quatre Grans Cròniques” dels reis catalans (Barcelona, 1971). Tanmateix, hi ha autors que posen en dubte que sigui certa, perquè no es correspon amb l'edat de Pere Grony fill, llavors encara menor d'edat. Podria ser que fos una referència errònia al seu pare.

9 de juliol de 1219. Tot comença per voler construir un ASIL.

Costa molt determinar quan i quina fou la primera o primeres persones que en sentit estricte decidiren viure de manera estable a Caldes, però cal pensar que la puixança col·lectiva que es produí al territori català i maresmenc a finals del segle XII, juntament amb la presència de la font d’aigua termal, cridà l’atenció a més d’un.

Per això, a principis del segle XIII, un nombre indeterminat de devots que es qualificaven a si mateixos com a “servents de Deu”, comandats per un notable ciutadà barceloní, PERE GRONY (citat també com Grunini o Gruny) van escollir el turó de Caldes per a construir-hi un ASIL de pobres o CASA DE CURACIÓ [1], sens dubte atrets per les propietats guaridores de l’aigua termal.

La idea va quallar, i de seguida, els propietaris dels terrenys adjacents començaren a donar terres i béns per facilitar el seu assentament. Primer fou el cavaller Pere del Montnegre qui el 5 de febrer de 1219, va traspassar totes les seves possessions, a "l’altar de la Benaventurada Maria"que ja s’estava construint i a l’hospital que s’hi faria. El 5 de març, Guillem d’Ubertí fa el mateix i amb les mateixes paraules. Només deu dies després, el 15 de març, Na Saura, esposa del cavaller Bernat de Carianyo, també "dona a Déu Omnipotent, a l’altar de la Beata Maria, a l’hospital d’Estrac i als frares que hi resideixen", tot el que hi té a perpetuïtat, en franc i lliure alou.[2]

Faltava però la donació principal. La que havia de permetre oficialitzar l’existència de l’asil. I aquesta es va produir quan els Castellvell, en concret, Guillem de Montcada i la seva mare, Guilleuma de Castellvell, senyors de Mata i, per tant, també d'Estrac, varen decidir renunciar a la seva jurisdicció i cedir-la al qui havia de ser el primer prior de l’asil, el ja citat ciutadà barceloní, PERE GRONY, el dia 9 de juliol de 1219.

La renúncia dels Castellvell es pot considerar com la “carta fundacional” de Caldes, primer, pel detall i la magnitud de les seves disposicions, i segon, perquè són les que li concedeixen jurisdicció i vida pròpia. El document que acredita aquesta cessió, nomena el lloc com Turó de Caldes (“Pòdium de Calidis”) i expressa ben clarament els seus límits, així com les atribucions i obligacions dels nous titulars:  

“..Els seus límits o afrontacions són els següents a Llevant amb el terme del castell de Montpalau, a Migjorn amb el Mar, a Ponent on el turó toca amb la riera dels Gorgs, i a Tramuntana amb el torrent de les Corts, pujant per la serra fins una fita posada allà dalt i, des de la fita, baixant pel torrent de la Farnaca, torna a trobar la riera dels Gorgs.

 

...Per mitjà d’aquesta escriptura perpetualment valedora, posem a l’esmentat Hospital, a l’altar i als frares que habiten en aquell, en la possessió corporal de totes les coses donades per tal que en puguin gaudir i disposar lliurement, absoluta i en bona pau, en condició de franc i lliure alou.; i que els rectors de l’Hospital en disposin sense cap impediment nostre.

 

... Ens retenim però, en aquesta donació, que cap habitant del terme del castell de Mataró pugui donar, deixar, vendre, o en altra manera alienar els seus alous o feus que tinguin fora dels termes fixats a l’hospital sense consentiment dels senyors del Castell. Els habitants del terme del castell de Mataró no podran tenir les seves cases en territori de l’hospital, ni establir-hi els seus bens, ni refugiar-s’hi encara que fos per salvar la vida ni molt menys fent ús de la protecció de l’hospital per anar en contra del senyor del Castell. I si tal volta el senyor del castell de Mataró estigués en guerra, els rectors de l’hospital hauran de guardar i custodiar les fortificacions que es facin a l’esmentat hospital, per tal que per elles no es pugui pervenir cap perjudici al castell de Mataró i al seu terme...” [3]

Gràcies a aquesta donació, PERE GRONY i la seva comunitat de servents, obtingueren el permís que necessitaven per construir la casa de curació i alhora, el seu domini jurisdiccional, convertint-lo en una QUADRA o territori autònom dins la demarcació del castell mataroní [4].

Tanmateix, del text del document es desprèn que, a part d’ells, ben poca gent, - o ningú - hi habitava. Com a molt, algun pagès adscrit a les terres del voltant. Si més no, és el que es dedueix de les donacions posteriors d’altres propietaris.

Algunes són aquestes: el 18 d’agost del mateix any, Guillem d’Horta, castlà del Puig Castellar i, per tant, vassall dels Montcada de Montpalau (avui Pineda de Mar), cedí els terrenys de l’altre costat de la riera de Caldes, fins al turó dels Encantats, explicitant tot el que s’hi contenia: cases, homes i dones, arbres i conreus. Després, Pons de Montpalau, el 12 de març de 1221, pel dret que hi tenia, va ratificar la donació. El 21 d’agost de 1219 és Guillem de Palafolls qui dona terres. El 2 de març de 1220, ho fa Raimon de Plegamans i el 14 d’abril de 1224, Guillem Subirà, cedint algunes terres alodials que rendaven a favor del “temple de Santa Maria que es construiria a l’hospital de Caldes” [5].

Tot apunta que, un cop obtinguda la propietat del terreny, GRONY i els seus seguidors, es van esforçar a obtenir els recursos necessaris per poder fer realitat el seu propòsit. I no sembla pas que els fos molt fàcil, perquè trigaren onze anys a aconseguir l’altre permís que els hi faltava, el de l’autoritat eclesiàstica, per bastir una capella, i dins seu, un altar dedicat a la Mare de Déu.

---

[1] Per evitar males interpretacions i confusions, convé parlar sempre d'ASIL o CASA de Curació, perquè la funció i la idea d'aquestes iniciatives, que van proliferar als segles XII i XIII, estava més associada a l'ajuda als desvalguts, pelegrins i malalts, que no pas al concepte d'hospital actual, on la funció és la prestació del servei mèdic. Òbviament, també es volia la curació, però gairebé sempre entesa des de la fatalitat del desconeixement mèdic. Així, la sala, la taula i el llit eren els elements dominants i no es pot pensar en la presència de metges, ni de tractaments especialitzats. No obstant, és possible que al projecte caldenc s'hi contemplés alguna cosa més per poder gaudir dels beneficis de l'aigua termal (Nota de l'autor).

[2] És J.Salarich (1882) “Apuntes ..." pg.155, qui primer descriu aquestes donacions perquè les transcriu, segons diu, dels documents que es guardaven a la Parròquia de Caldes que s’han perdut. Si bé molts autors després n’han parlat i les han citat, quasi tots es fonamenten en la seva narració: E.Albert (1973) “D’Iluro a Mataró”, pg 70; Fortià Solà (1968) a “Sant Andreu de Llavaneres” pg 29-32 i més modernament Joaquim Graupera a tots els seus treballs de recerca i recopilació sobre Caldes (2000-2011).

[3] Fragments del text íntegre que va publicar J.Salarich (1892) “Apuntes..." traduït i adaptat per Pons i Guri a partir del document original que es conservava a l’Arxiu Parroquial, lamentablement desaparegut. Aquesta versió la publicà per primer cop, Ramon Mª Salvà (1981) a la “Veu de Caldes, nun 0”. Les diferències que s’aprecien entre ambdues versions sembla són degudes a la deficient transcripció de Salarich, que la va copiar d’una d’anterior, feta al segle XVI pel notari Gabriel Morera d’Arenys de Mar. A.Batlle (1984) “Caldes d’Estrac-Caldetes..." pg 164-166, ja va publicar els dos textos.   

[4] QUADRA era la denominació que rebia un districte amb jurisdicció especial dintre del terme d'un castell termenat o dins una demarcació reial. Una QUADRA tenia unes prerrogatives especials dintre del territori del castell al qual pertanyia, de manera que el seu senyor era lliure de tot domini superior per raó de la propietat i de qualsevol prestació i era exclòs, ben sovint, de la host, però havia de donar fermances, jurament i homenatge que en cas de guerra no pervindria cap dany al castell ni a la jurisdicció on radicava. El senyor d'una quadra era generalment un aloer, és a dir, la tenia en alou. En el cas de Caldes, des del primer moment, és el prior del convent i els seus successors els qui exerceixen aquesta funció. Així ho citen tots els autors que s’hi han referit. Els primers, com sempre van ser J.Salarich a “Apuntes...", F.Carreras i Candi a “Caldetas...", Josep Mª Pons i Guri (1984) a “Jurisdiccions compartides a la Catalunya Baix-Medieval”. També, Albert Batlle (1984).

[5] J.Salarich (1882) “Apuntes...", pg 37-42, cita aquestes deixes sense dir-ne la procedència. També en cita d’altres, d’indrets allunyats Caldes, de les quals cal entendre que el que s’obtenia era la seva renda. Després, altres autors s’hi han referit, com E.Albert (1973) “D’Iluro a Mataró” pg  70; F.Solà (1968) “Sant Andreu de Llavaneres”, pg 29-3. També Pons Guri a tots els seus treballs sobre Caldes i recentment J.Graupera (2012) a “Prendre les aigües en època medieval”. L’historiador vilassarenc Benet Oliva (2001) “La generació de Feliu de la Penya”, explica que el barri de Mas Lladó (Vilassar de Mar) pagava a la rectoria de Caldes d’Estrac un delme (la desena part de les seves collites) per raó de la venda que el 1215 els senyors del Castell de Sant Vicenç feren a Pere Grony que l’assignà a les possessions de l’asil del turó d’Estrac. Posteriorment, Xavier Alarcon (2022) “Per vitut e gràcia de l’Aygua – Història medieval de Caldes d’Estrac-” identifica els qui fan les donacions i els relaciona amb l’entorn familiar i cercle d’amistats de la família Grony, la majoria també integrants de la noblesa barcelonina de l’època o de l’entorn geogràfic de Caldes, tal com de fet ja deia Salarich.

La quadra d'Estrac

Dit ràpid, aquest nom sembla poca cosa, perquè avui en dia, quan algú pensa en una quadra, es creu que és el lloc on es guarden els cavalls, però a l’Edat Mitjana, al segle XIII, era una altra cosa ben diferent.

QUADRA era el nom que rebia un territori amb jurisdicció especial i pròpia situat dins les possessions d’un senyor feudal o dins d’una demarcació reial. L’amo o senyor de la Quadra no estava sotmès a cap altre superior per raó de la propietat. Pràcticament, no pagava impostos i l’únic compromís que mantenia amb el senyor o el rei era el d’obediència en qüestions generals i el de defensar-lo en cas de guerra. Si fos en l’actualitat diríem que una quadra era un territori autònom, quasi independent. De fet, en aquella època es deia que qui tenia un alou, no tenia més senyor que Déu i el rei.

En el cas de Caldes, fou així des de la seva fundació el 9 de juliol de 1219 quan el senyor feudal de Mata (Mataró), Guillem de Castellvell, amo del territori comprès entre les rieres de Caldes i Argentona, separà el tros de terra del turó d’Estrac que ara diem de Caldes (Dalt de Caldes) i el cedí al banquer barceloní PERE GRONY perquè pogués construir un ASIL o petita CASA de CURACIÓ, a prop de la font d’aigua termal que hi havia a tocar la riera.

Castellvell donà a GRONY tot el poder i autoritat. Per això era un alou o QUADRA. Va ser l’únic en tot el Maresme. La resta depenia del seu senyor corresponent. I es va dir d’ESTRAC i no de CALDES perquè en aquells temps tothom tenia clar que el lloc era l’Estrac i les caldes, només eren les aigües calentes (termals) que hi fluïen.

GRONY fou el primer aloer. Va construir l’asil, molt petit i senzill, i una capella. Hi vivia poca gent a part dels tres o quatre servidors de l’asil, barcelonins com Grony. Després el lloc quedà pràcticament desert i quan a principis del segle XIV comença el nou poblament, l’autoritat va recaure sobre el rector de l’Església que des del 1300 vivia a Llavaneres, fins que el 1379 ja es va instal·lar a Caldes, perquè havia crescut el nombre de vilatans. Després, l’any 1396 el rector es vengué els drets a la ciutat de Barcelona i el poble passà a ser un dels seus carrers fora muralles durant més de tres-cents anys (fins a 1714).

Abans però, mentre la QUADRA fou tal, hi hagué temps perquè els REIS catalans vinguessin expressament a prendre les aigües termals, però això ja és una altra història.

(Bibliografia: J.SALARICH "Apuntes para la historia de Caldas de Estrach" (1882); F.CARRERAS i CANDI “Caldetas o l’antiga quadra d’Estrac” (1893); JOSEP Mª PONS i GURI “Jurisdiccions compartides a la Catalunya Baix-Medieval” (1984). També, ALBERT BATLLE “Caldes d’Estrac-Caldetes, un vell plet” (1984) i més autors moderns).

(Imatge: Dalt de Caldes antic -FdC)

(article publicat a la Revista Gent Gran de Caldes - març 2022)