Segle XIV: Els primers batlles. Saig i corredor. El comerç de llenya

Després de la seva venda a Barcelona, l’any 1396, CALDES passà a ser un dels seus carrers externs. Ben aviat, a mitjans del segle XIV aquesta dependència l’exercia un batlle, escollit d’entre els seus habitants pels consellers barcelonins que, essencialment tenia dues atribucions bàsiques. Per una banda, era batlle de sac, és a dir, responsable de recaptar els impostos i les exaccions que pesaven als vassalls habitants del lloc. Per una altra, també tenia funcions delegades de govern administratiu i les penals més elementals, sempre en dependència directa del Conseller responsable del lloc.

El primer batlle de qui es té constància va ser Jaume Caldera que ocupà el càrrec des del 6 de juliol de 1459, si bé és possible que abans n’hi hagués d’altres. Després seu, sí que consta al registre del Consell de Cent, que el 14 de juny de 1488, Climent Oliver fou nomenat batlle en substitució de Miquel Batlle, difunt [1].

Val a dir, per fer-se una idea de com funcionava la quadra, que la participació dels habitants en l’administració i presa de decisions era molt precari, gairebé inexistent. Però en algunes -poques- ocasions, es podien reunir en assemblea, on participaven els caps de casa o família, titulars d’un foc o llar censal. Llavors, la reunió rebia el nom d’universitat que quasi sempre tractava afers  fiscals o responia a alguna qüestió singular que es considerava d’interès general [2].

Paral·lelament, i després de força insistència, l’any 1454, CALDES va rebre autorització del Consell de Cent per completar la seva administració amb un Saig o oficial encarregat de fer les citacions i avisos -pregons-, els embargaments i l’execució de les condemnes judicials, i un corredor o intermediari d’operacions mercantils a comissió, fixada, això sí, encara pel Consell de Cent. Serien els precursors dels agutzils i corredors de comerç moderns.

S’aconseguia així una millor estructura, suportada i emparada per l’administració barcelonina que seguia obtenint a canvi, el rèdit dels impostos i la preferència en el comerç. N’és una clara demostració el de la llenya, bé molt preuat que Barcelona no tenia i que rebia en quantitats ingents de les zones adjacents, com ara el Maresme i també, CALDES.

La llenya, principalment pi, fruiters i bruc, es serrava al bosc i es traslladava a la platja, des d’on, amb embarcacions mitjanes, tipus esquifs, góndoles i llaguts, es transportava al port de Barcelona.

Al segle XV, el 75% de la llenya cremada a la ciutat, venia del Maresme. Entre 1439 i 1446, consten entrades a port un mínim de 5 expedicions caldenques portant 135 bótes de llenya de les més de 30 mil que hi van arribar. Poca cosa si es vol, però prou significativa de l’activitat d’un poble petit que tampoc disposava de tanta matèria primera com d’altres. Això sí, gracies al carreratge pagava menys drets d’ancoratge al port barceloní [3]

És una altra demostració de com funcionaven les coses en aquella època, el seguit de conflictes competencials que a mitjan segle XV enfrontaren els batlles de CALDES i Mataró, pel fet que aquest darrer, amb més recursos, perseguís i finalment capturés alguns individus que s’havien refugiat a la quadra d’Estrac fugint per problemes derivats de deutes de joc. El batlle caldenc, impotent, no ho va poder impedir malgrat haver facilitat la seva protecció, però va recórrer a l’autoritat dels consellers barcelonins que, aquests sí, van requerir per escrit i en més d’una ocasió al batlle mataroní, Pere Seguí, el qual va haver de desistir de les seves pretensions [4]

---

[1]  Publicat per J.Salarich, “Apuntes...”, pg 48 i  Carreras i Candi “Caldetas...”, pg 98, extret de Institut Municipal d’Història de Barcelona (“Rubriques” de Bruniquer” i , “Deliberacions i Dietari del Consell de Cent”).  

[2] L’assemblea veïnal era coneguda com la ”universitat dels singulars habitadors de la quadra o parròquia” i els concurrents eren anomenats prohoms, homes bons, perquè els qui estaven esquitxats per alguna tatxa d’indignitat, no hi podien participar. Les vídues que eren caps de casa, no hi eren admeses, però podien delegar en un fill convivent. Finada la reunió, el notari o escrivent que havia pres nota, passava a domicili per recollir el seu assentiment o dissensió. A vegades, en aquestes universitats s’escollien síndics que eren els encarregats de dur a terme els acords, mitjançant un mandat precís que nom podien canviar pel seu compte. Aquests síndics cessaven quan havien acomplert la seva encomana, de la mateixa manera que cada assemblea, acabava la seva funció al finalitzar la sessió.

[3]  La bóta era una mesura de volum equivalent a mitja tona. Les barques esperaven a la platja per omplir la seva càrrega. Les més petites, esquifs, admetien menys de 10 bótes les góndoles, a vela i els llaguts a vela i rems, tenien major capacitat. Alguns fins a 55 bótes. Això sí tots eren descoberts perquè no importava que la llenya es mullés. A l’arribar al port de Barcelona, havien de pagar la taxa d’entrada o “dret d’ancoratge” que normalment pagava el majorista receptor que després venia la llenya als consumidors. (Mikel Soberón “La relació marítima entre el Maresme i Barcelona a mitjan segle XV”).

[4] Carreras i Candi “Caldetes o l'antiga quadra d'Estrac” pàg.99, explica amb més detall aquests incidents i reprodueix algun dels escrits que els Consellers van intercanviar per cridar a l’ordre al batlle de Mataró

 

Sobre els servidors de l'asil o Casa de Curació (segle XIII) *

(*) Consultar altres articles d’aquest Bloc

   -  9 juliol 1219: Tot comença per voler construir un asil

   -  El Grony, fundadors de Caldes (de 1219 en endavant)

S’ha especulat força sobre la naturalesa dels servidors de l’asil esmentat en la fundació de Caldes (any 1219) que, tingué una existència força inestable i efímera de poques persones que pretenien cuidar els malalts d’una manera altruista seguint les directrius dels seus promotors, els Grony. Descartada completament la idea que aquests pertanyessin a algun orde religiós o militar de l’època, encara amb més convenciment s’ha d’abandonar la idea que ho fossin els hipotètics servidors de l’asil.

La majoria dels qui en els darrers anys ho han considerat, es basen en la suposada existència d’una fortalesa o construcció militar que serviria d’aixopluc a l’asil i l’altar caldenc, emparant-se en una deficient traducció del document primigeni de constitució del lloc – la donació del Castellvell de 1219 – que determina que cas de lluita contra els senyors del castell de Mata, els titulars del turó - Grony i els seus successors - es comprometien a defensar la fortificació que hi hagués.  No diu que ja existís, sinó que es refereix a la que es construiria n cas de combat. Un supòsit que no s’ha donat. A Caldes, mai n'hi ha hagut.[1]

Altres erudits, com l’arenyenc Pons i Guri i el mateix Salarich, van apuntar en el seu moment l’opció que fossin cavallers de l’Orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, que també s’ha de descartar, ja que no s’adia gens amb els objectius que guiaven l’Orde de reconquerir els llocs de Terra Santa que havien caigut en mans sarraïnes i de protegir els pelegrins que hi acudien [2].

De fet, posteriorment, Pons i Guri fins i tot posa en dubte que l'asil s'arribés a construir “de ben segur que l’hospital o convent no arribà a existir, car, del contrari, en trobaríem rastre i esment en algun diploma, en una comarca com aquesta, tan rica en fons documentals”[3].

Tampoc resulta admissible l’adscripció dels servents a l’altre Orde d'Hospitalers, la de Sant Joan de Déu, pel caire assistència d’uns i altres. Els qui en algun moment ho han plantejat, sens dubte no hi han aplicat massa rigor, ja que aquest Orde va ser fundat, pel mateix Sant Joan a la ciutat de Granada i, després aprovat pel papa Pius V, el 1572, uns tres-cents anys més tard. 

Finalment, només queda dir que, el fet que a l’església parroquial actual estigui sota l’advocació de la Verge del Remei o que a la decoració de l’altar principal, avui encara sigui visible una creu vermella (símbol molt estès, present a molts altars), no són arguments suficients per a suposar la presència d’aquests Ordes a Caldes en aquells temps, ja que ambdues circumstàncies obeeixen a motivacions molt més tardanes, la de la invocació a la Verge quan les plagues de la pesta negra van assolar Catalunya a partir del segle XVI i també, tota la llegenda popular que envolta la trobada de la imatge de la Verge, forjada també en anys molt posteriors.[4] 

---

[1] Cap de les fonts consultades permet afirmar que la comunitat caldenca figurés adscrita a l’Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó (1118-1312), també conegut com a Orde del Temple i que, per tant, els seus membres fossin Templers o Cavallers Templers. El caràcter eminentment militar de l’orde i els seus objectius fundacionals, reconquesta de Terra Santa i protecció dels cristians que hi pelegrinessin, no sembla quadrar gens amb la seva suposada presència a Caldes. Igualment, també descartaria aquesta suposició el fet que les aigües termals de Caldes de seguida varen gaudir del favor dels reis catalans, els mateixos que van mantenir vius enfrontaments amb l’Orde durant els segles XII i XIII. Sense anar més lluny, el rei Jaume II que visità Caldes a l’estiu de 1312 va ser qui  l’1 de desembre de 1307, seguint un mandat del papa, va ordenar la dissolució de l’Orde a tot Catalunya, la confiscació dels seus béns i l’arrest dels seus membres.

[2  L'Orde de Sant Joan de Jerusalem, fundat el 1408 i conegut també com l'Orde dels Germans Hospitalers, Orde Hospitaler o Orde de Malta, tenia com a principal missió la d'ajudar als pelegrins que viatjaven a Terra Santa a partir del segle X. Més tard es va convertir en un cos armat que va adquirir gran fama per les fetes bèl·liques en les quals va participar. El seu nom complet és "Sobirà Orde Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta". La Comanda dels Hospitalers a Catalunya va organitzar-se a partir de l'any 1150 i agrupava totes les comandes territorials menors formades per frares que podien ser cavallers, servents o sacerdots. Una part de les seves rendes les havien de transferir a Orient i podien ser materials (terres, castells, molins) o jurídiques (drets senyorials i jurisdiccionals). En poc temps, l'Orde va aconseguir una gran concentració de possessions i es va fer extremadament poderosa, tan socialment i econòmicament, com política.

[3] Josep Maria Pons i Guri “La Mare de Déu del Remei de Caldes”, “Arennios 10” (juliol 1990), pg.15. Per altra banda, l’autor Xavier Alarcon a “Per virtut e gràcia de l’Aygua” (Mataro, 2022) parla directament del “fracàs de l’establiment de la comunitat de religiosos” pg 47.

[4]A Catalunya, la devoció a la Verge del Remei va ser difosa especialment per l’orde dels Trinitaris i en molts casos, se l’ha vinculat a llocs amb font d’aigua termal. Va començar a Itàlia i després es va estendre per tot Europa arran de les epidèmies de la pesta negra del segle XIV. La creu que avui és visible a l’altar major de l’església de Caldes, es correspon al símbol d’aquesta Orde i també és propi de la devoció a la Verge, però tot indica que és d’aparició tardana. Potser ja era present al temple que es va ampliar a partir de l’any 1805, però la pintura actual data de la reforma posterior a la Guerra Civil, i figura com un dels símbols a incorporar a la memòria tècnica prèvia a les obres que va redactar el seu director Eduardo M. Balcells l'octubre de 1943.

 

Segle XIV: els reis catalans prenen les aigües. La Casa del Rei.

Jaume II, Alfons III i la reina Maria de Lusignan van fer estades a Caldes

Malgrat la poca gent que hi vivia, a principis del segle XIV, la quadra d’Estrac va viure alguns episodis destacats relacionats amb l’aigua termal, especialment quan la pandèmia de la pesta negra i altres malalties similars, es van senyorejar del panorama català.

Els més destacats corresponen a les periòdiques estades de reis catalans que, juntament amb la seva cort, de tant en tant sojornaven a Caldes per a prendre les aigües, seguint les prescripcions dels seus metges, ja fos per curar alguna malaltia o senzillament com a prevenció del contagi de la pesta.

Els reis, però, no van venir de qualsevol manera. Abans es van fer construir una casa, a mig camí de la font termal i separada del petit nucli urbà de Dalt de Caldes. Hi tenien servidors permanents que procuraven que tot estigués a punt per a quan el rei decidís allotjar-s’hi. De seguida fou batejada pels vilatans com a CASA DEL REI.

No hi ha cap prova que certifiqui la ubicació exacta de la casa, com tampoc n’hi cap que la situï a l’actual carrer de Baixada de l’Església 5, per molt que la conservació dels seus dos finestrals gòtics a la façana, hagi inclinat algú a pensar-ho. No sembla que la casa reial fos molt sumptuosa perquè no s’ha trobat cap rastre documental que la descrigui, com segur correspondria si ho fos.  

Cal, doncs, suposar-li una certa senzillesa, no renyida amb el condicionament especial que segur requerien els seus estadants, la comitiva reial, sinó tota, si la dels seus membres principals. La resta, cavallers, soldats, servents i tot l’aparador necessari, si és que efectivament vingueren a Caldes, s’haurien quedat als afores, en campaments provisionals, dimensionats a l’efecte, tal com era habitual a l’època.

Jaume II (1267-1327) va ser el primer rei a allotjar-s’hi a l’estiu de 1312, en dues tongades. La primera, del  20 al 24 d’agost i la segona, del 12 al 14 de setembre. No hi ha massa detalls sobre la seva activitat durant aquests dies, però cal pensar que no diferiria gaire de la seva habitual, amb l’afegit, això sí, dels banys i uncions amb l’aigua termal. Si més no, això és el que es desprèn dels decrets que va signar a Caldes.[1].   

Un, el 20 d’agost, dirigit al justícia d’Aragó, Jiménez de Salanova. Tres, durant els dies 21, 22 i 23 enviats al tresorer de la cancelleria, Pere Marc, referint assumptes financers, i un altre, signat el 24 d’agost, adreçat al seu escrivà major i guarda segell reial Bernat d’Averso. Després, a la segona visita, del 12 al 14 de setembre, en va signar un el mateix dia 12, pel procurador del regne de València, Bernat de Cruylles, i un altre, el dia 14, dirigit, ni més ni menys que al rei de Castella, Fernando IX i a la seva esposa Constança de Portugal [2]

Després d’aquestes visites, no hi ha constància documental que acrediti que el rei tornés, però tampoc es pot descartar que ho fes, de manera fugaç, per a seguir gaudint de les aigües, ja que a finals de 1318 es contagià de paludisme, amb episodis de febre alta i enllitament que van fer témer per la seva vida. No obstant, mesos després, va millorar força i se’n va sortir, fins al punt que va regnar pràcticament deu anys més, tal vegada gràcies a les virtuts de l’aigua caldenca.

Òbviament, no està provat que fos així, però hi ha una data que permet suposar-s’ho, si més no als ulls del monarca. La de què Jaume II, en agraïment pels serveis prestats per la gent de Caldes i en especial pel seu rector, Bartomeu Bragat, el 18 d’agost de 1319 va fer donació d’una capa de cor per l’altar de la Verge Maria de l’església, segons consta a la relació d’entrades i sortides d’objectes artístics de la Cambra Reial [3] 

És clar que també és possible que aquesta donació estigués més relacionada amb les estades que va fer la seva tercera esposa, la reina Maria de Lusignan (1279-1322). Se sap que la reina, a l’hivern de 1319 estava enfebrada a Tortosa quan els metges li van aconsellar de prendre els banys de Caldes, tal com el rei, anys abans, havia fet. [4]

Com era obligat en aquella època, la reina abans de fer cas dels metges, primer va sol·licitar el permís reial, que se li va concedir en forma de Decret del 29 de març de 1319:

“A la distingida Na Maria, per gràcia de Déu, Reina d’Aragó, caríssima muller nostra, Jaume, per la mateixa gràcia de Déu, Rei d’Aragó, salut i estimació sincera. Rebuda vostra carta per la qual ens informeu que per la vostra salut desitgeu anar als banys de Caldes, us contestem que ens plau que des que us assabentàreu pel consell dels terapèutics que els tals banys us serien útils, hi accedim. I feu qualsevol altra cosa útil a la vostra salut. A Barcelona a IV calendes d’abril (març) de l’any del senyor 1319” [5].

No hi ha cap testimoni que certifiqui l’estada, però, un cop concedit el permís marital, cal suposar-la. Després, l’agreujament de la malaltia va provocar que la reina no pogués desplaçar-se a Caldes i s’acordés portar-li directament l’aigua al Palau Reial de Barcelona.

Per fer-ho possible, es va encarregar al mestre de cases Pere Muntanyola, la construcció d’una sala de banys on poder prendre les aigües. El constructor també va intervenir en tapar les goteres “en lo terrat sobre la cambra de la senyora, ja que’s plovia”, i en reformar la cuina i un safareig. Malauradament, la cura no va servir de gaire, i la reina va morir el 10 de setembre de 1322.[6]

Van haver de passar uns quants anys fins que un altre rei català, Alfons III el Benigne (1299-1336), tornés a visitar Caldes i els seus banys termals. Va ser el 1335, un any abans de la seva mort, realitzant diverses estades al febrer, a l’abril i al juny. La raó inicial va ser la prescripció mèdica per haver contret una malura al peu en el decurs d’un dels seus viatges a València i cal suposar que novament va fer ús de la “Casa del Rei” caldenca.

El 19 de juny ja sojornava a Caldes perquè va emetre un document que porta aquesta localització. El 21 de juny, dictà noves resolucions des de Barcelona, però el 26 de juny van tornar a ser redactades i signades a Caldes d’Estrac. Després ja totes les següents les va emetre des de Barcelona, fins a la seva mort, el 24 de gener de 1336 [7.

Imatges: Jaume II, el Just; sepulcre Maria Lusignan (catedral Barcelona): Alfons III, el Benigne. 

 

---

[1] El rei Jaume II acostumava a viatjar pels seus dominis, allotjant-se ara aquí, ara allà. Naturalment, no anava sol, tot un seguit de nobles, metges, funcionaris i criats l’acompanyava, ocasionant seriosos problemes al lloc que escollia per a passar-hi la nit. Normalment, l’arribada de la cort reial s’anunciava amb temps suficient per a preparar estança i menjuc adequat. Dos eren els motius que expliquen tan inusitada mobilitat: el desig de conèixer de prop els seus súbdits i la por a contraure la pesta (E.Martínez Ferrando  (1956) “Biografia de Jaume II, rei de la corona d’Aragó”.

[2] Juan Manuel del Estal (2009) a “Itinerario de Jaime II de Aragón 1291-1327” (Diputació Zaragoza, 2009) recull tots els viatges del rei i cita els decrets signats a Caldes. (Nota de l’autor: El del 22 d’agost, adreçat a Pere Marc es el que es va divulgar per primera vegada a l’Apèndix F (pag 171) d’A.Batlle (1984) “Caldes d’Estrac-Caldetes, un vell plet”, després d’haver-lo localitzat i transcrit directament de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (registre 251, foli 60).

[3] “.. Ecclesie Sancte Marie Balneorum Calidarum d’Estarach, prope mare, unam cap amb de coro de purpra, cum signis aquilarum et avium, forratam de panno croceo ..”. segons reprodueixen  Martínez Ferrando i Joaquim Graupera en els seus respectius treballs, ja citats.

[4] Maria de Lusignan, “la davallada”, coneguda també com Maria de Xipre, es casà amb Jaume II, primer, a l’estiu de 1315, per poders a Nicòsia (Xipre) i després, el 15 de desembre, a la catedral de Girona. La relació

[5] A l’apèndix G, pg.172, de A.Batlle (1984) “Caldes d’Estrac-Caldetes ...” es reprodueix el Decret original, en llatí, que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (registre 245, foli 108) i la seva traducció.

[6] Dades obtingudes d’ E.Martínez Ferrando (1956) “Biografia de Jaume II, rei de la corona d’Aragó”, A.Batlle (1984) “Caldes d’Estrac-Caldetes ...” i també de Joaquim Graupera (2009) “Prendre les aigües en època medieval, les visites reials a Caldes d’Estrac” que, igualment com fan els anteriors, cita fonts de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Registre de la Cancelleria Reial, 245, 246 i 280..

[7] Extret del treball de Joaquim Graupera “Prendre les aigües en època medieval, les visites reials a Caldes d’Estrac (Mataró, 2009) ja citat anteriorment.