Torres de Caldes (3): la de Can Busquets o de l’olivera

En contraposició a la de les heures,  aquesta torre, situada també en zona que es pot considerar com urbana, sempre ha estat de titularitat privada, i per tant el seu ús, més o menys, segons l’època, també. El 25 de febrer de 1586, el Consell de Cent barceloní, l’autoritat del moment, concedí permís per a construir-la a un veí del poble, de nom Joan Busquets, per a defensar la masia adjunta i els conreus adjacents de les incursions dels pirates [1]. 

 

De característiques similars a la Torre Verda, el seu aspecte actual és una mica diferent de l'original, ja que se li van escapçar els merlets superiors, deixant només a la vista, les cartel·les de suport i l’olivera de grans dimensions que la presideix i també li dona nom.

 

És una torre de planta circular, de sòlida estructura, amb parets de més d’un metre de gruix. Consta de planta baixa i dos pisos, comunicats per una escala de caragol de pedra. Unes espitlleres o segeteres i una finestra permeten l'observació, la defensa i la ventilació de l'edificació. La seva peculiaritat més destacada, com és obvi, és la d’estar adossada a una casa o masia, des de la qual es podia, i es pot, accedir directament al primer pis de la torre. Si bé la mansió és de construcció més tardana, en conjunt formen un dels nuclis arquitectònics més antics de Caldes [2].

---

[1] El permís va ser atorgat a un “pagès de Caldas Destarach de nom joan busquets” per edificar una “torre rodona per poderse defensar dels moros y altres enemichs”, segons consta a les “Rúbriques de Bruniquer” Vol III, pag 240 que es conserva a l’Institut Municipal d'Història de Barcelona.

 [2] Per la seva construcció, posterior a la torre, la masia es pot datar a finals del segle XVII.  Consta de planta baixa i pis que es troba repartit per un sostre que deixa a la vista unes golfes que alhora priven la visió completa de la teulada, distribució aquesta molt usual en construccions d’aquesta època. La façana principal, orientada en sentit sud, dona al carrer Major, amb arc de mig punt i dovella de pedra. La coberta és de teulada a dues aigües. El carener perpendicular a la porta principal. Es pot accedir a la finca per un accés de vianants des del carrer Major, amb una porta de ferro i uns marges de pedra i també una altra tocant al carrer Mercè i Lluís Companys que permet accés amb vehicle.En conjunt, es tracta d’una finca protegida, catalogada com a BCIN dins l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. També la protegeix el PEPPA de Caldes d’Estrac (fitxa 55). Recopilació textos: Lluís Bonet, “Les Masies del Maresme, pag 316) i Octavi Mallorquí, Catàleg Béns Patrimonials de Caldes d’Estrac (DIBA, 2006) - Imatge d'arxiu de principis segle XX.

 

Torres de Caldes (2): la Verda, de Guàrdia o de les Heures

Tal vegada sigui la torre que des de sempre ha tingut més vinculació amb el poble, per molt que en l’actualitat i des de fa força anys, sigui de titularitat privada. La seva ubicació la delata, ja que estava situada entre el nucli de població de llavors (el que avui es coneix com Dalt de Caldes, o plaça Sant Antoni, on hi havia la Casa de la Vila) i l’església parroquial que s’aixecava, més o menys, en el seu emplaçament actual. 

Presidia la confluència entre el que es nomenava i era, “carrer Major” amb la seva continuació o “Baixada a l’església” que facilitava la connexió amb la parròquia situada un xic més avall.

No hi ha massa dades sobre el quan i el com de la seva construcció, però pels indicis trobats, cal situar-la a principis del segle XVI. La referència documental més antiga que en parla, és la d’una carta que el batlle d’Estrac va enviar als seus superiors jeràrquics, els consellers del Consell de Cent barceloní,  l’any 1549, en la qual demanava llicència per instal·lar al poble, locals de taverna i fleca, per així costejar les despeses ocasionades per la reparació d’una torre que, segons deia, s’havia aixecat per a defensar Caldes dels atacs pirates [1] 

Actualment, la torre es presenta isolada annexada a una casa molt més moderna. És de planta circular, amb alçària de tres plantes. L’accés es realitza mitjançant una porta que està situada al primer pis. A l’interior, la comunicació té lloc per una escala de caragol. L'única part que presenta ornamentació és una finestra, que es conserva al pis superior i està orientada al mar. La decoració es tracta d’un senzill arc apuntat gòtic a la llinda superior. La torre és coronada per merlets fets amb maons. Algunes mènsules evidencien l’existència de matacans per protegir els seus accessos, si bé també podrien ser part d’una corsera. El mur, inicialment arrebossat, es troba construït amb pedres informes sense formar, filades i unides amb morter de calç. El nom de les heures es deu a la coberta vegetal que l’ha presidit des de fa mot de temps [2]

 (Imatges actuals de la Torre)

---

[1] La cita era: "...per tenir taverna i flequa per a les despeses fahedores en lo reparo e construccio de torre fahedora en dita Baronia per defensio de tota la universitat en temps de moros ...". La taverna i fleca era un dels principals recursos que utilitzaven els batlles de l’època per a procurar ingressos pel comú (Carreras i Candi, “Caldetes a l’antiga ...” pag 109)

[2] Extret de Joaquim Graupera (2006) “Fibrilejada, Butlletí del Grup d’Història del Casal, Any XIII, núm.79.

Segle XVI: Corsaris i pirates a la costa. Les Torres de Caldes (1)

Malgrat s’hagi dit  que en el context català el segle XVI va ser de recuperació, pel que fa la costa, també va ser l’època en què va generalitzar la pirateria, entesa tant com la que abordava naus de tota mena per usurpar-ne i revendre el seu contingut material i/o de persones, com la que feia el mateix però als assentaments més propers a la costa.

Al Maresme es pot dir que en aquells anys, de pobles a “primera línia de mar” com es diria en llenguatge modern, no n’hi havia. Tots eren en terrenys elevats o a l’abrigall de valls de complicat accés des del litoral, precisament per intentar evitar les temudes ràtzies de pirates i corsaris[1].

I és que de seguida, l’atreviment d’uns i altres adquirí tanta intensitat que el rei Ferran II, disposà que totes les poblacions de la costa prenguessin mesures per defensar-se’n. Acomplint l’ordre o per iniciativa pròpia, la majoria varen fortificar les esglésies acabades d'ampliar, organitzaren serveis de vigilància als turons, armaren veïns i, també, bastiren torres fortificades als nuclis de població.

Aquestes torres, també conegudes popularment com de “moros” o de “guaita” aviat poblaren tot el territori maresmenc amb tanta profusió que anys després s’anomenà “costa torrejada” tota la franja que va des de Montgat fins a Malgrat. Se n'han comptabilitzat una trentena de diversa estructura i funció, si bé no totes van ser estrictament contemporànies. Algunes, en ple segle XXI, encara resten dempeus, altres ja han desaparegut minades pel pes de la història i del pas del temps [2] 

A Caldes en queden tres: la Torre Verda, la de Can Busquets i la dels Encantats, encara que aquesta, és dins el municipi veí d’Arenys de Mar, però el fet que estigui a tocar Caldes i que sempre hi hagi estat lligada, justifica la seva inclusió en aquest apartat.

Totes tres presenten característiques originals similars. Són de planta circular, de les conegudes com a “torres rodones” per a diferenciar-les de les de planta rectangular o quadrada. Són d’estructura sòlida, gràcies a les parets de més d’un metre que les aguanten, fetes amb palets de pedra granítica unida amb morter de calç i sorra. Consten de planta baixa i dos pisos, comunicats per una escala de caragol de pedra i coronats per una mena de terrat emmerlat que els dona el seu aspecte singular. 

Les petites finestres i les nombroses espitlleres que s’hi observen, alhora que facilitaven la ventilació de l’espai interior, també permetien una millor defensa de l’enemic exterior. Quan s’utilitzaven com a refugi de veïns, s’hi accedia per una petita porteta, situada a l’alçada del primer pis, a la qual s’hi accedia per una escala de mà exterior que es retirava tot seguit. Així s’intentava l’aïllament dels ocupants i es dificultaven els intents d’assetjar-los.

 

Imatges: les torres del turó de Caldes i la dels Encantats (1940).

---

[1] Un pirata saquejava, robava i actuava pel seu compte al marge de la llei, mentre que un corsari feia les mateixes accions però amb “patent de cors” o sigui, autorització reial per atacar persones i territoris enemics. Al segle XVI va ser pràctica habitual que els reis francesos concedissin aquestes “patents” a pirates del nord d’Àfrica perquè actuessin contra vaixells i interessos espanyols, catalans i d’altres països, i que aquests, també contractessin pirates, principalment turcs,  per actuar contra la monarquia francesa. Normalment, els atacs es produïen a la primavera i l’estiu, aprofitant la bona mar. Quan les naus dels pirates, conegudes com a “llenys” o “fustes” eren descobertes des dels miradors corresponents (turons i torres) el més comú era alertar la població amb tocs de campana i senyals de fum durant el dia, i amb senyals de foc si era de nit. En aquesta època es feu popular la frase “Via fora ! Moros a la costa !” amb què s’acompanyava l’alerta i posterior evacuació de la població, que normalment es refugiava a la muntanya o dins les torres. Malauradament, sovint el dispositiu no era suficient per evitar els danys materials ni els personals, ja que l’objectiu principal de les incursions era l’obtenció del botí i d’esclaus. (Recull publicacions i Sebastià Romero a “Retalls d’història local i comarcal” (2012))

[2] L’historiador Pere Català i Roca a “Els castells catalans” (1979), vol I, pags 733-734 comptabilitzà més de 30 torres. Recentment, el Consell Comarcal i el Consorci de Promoció Turística del Maresme han publicat la  “Guia de Torres de Guaita i Castells del Maresme” (2010) amb abundant material gràfic i detalls històrics de les que es conserven, moltes de les quals s’han reconvertit en punts d’interès turístic.