Al Maresme es pot dir que en aquells anys, de pobles a “primera línia de mar” com es diria en llenguatge modern, no n’hi havia. Tots eren en terrenys elevats o a l’abrigall de valls de complicat accés des del litoral, precisament per intentar evitar les temudes ràtzies de pirates i corsaris[1].
I és que de seguida, l’atreviment d’uns i altres adquirí tanta intensitat que el rei Ferran II, disposà que totes les poblacions de la costa prenguessin mesures per defensar-se’n. Acomplint l’ordre o per iniciativa pròpia, la majoria varen fortificar les esglésies acabades d'ampliar, organitzaren serveis de vigilància als turons, armaren veïns i, també, bastiren torres fortificades als nuclis de població.
Aquestes torres, també conegudes popularment com de “moros” o de “guaita” aviat poblaren tot el territori maresmenc amb tanta profusió que anys després s’anomenà “costa torrejada” tota la franja que va des de Montgat fins a Malgrat. Se n'han comptabilitzat una trentena de diversa estructura i funció, si bé no totes van ser estrictament contemporànies. Algunes, en ple segle XXI, encara resten dempeus, altres ja han desaparegut minades pel pes de la història i del pas del temps [2]
Totes tres presenten característiques originals similars. Són de planta circular, de les conegudes com a “torres rodones” per a diferenciar-les de les de planta rectangular o quadrada. Són d’estructura sòlida, gràcies a les parets de més d’un metre que les aguanten, fetes amb palets de pedra granítica unida amb morter de calç i sorra. Consten de planta baixa i dos pisos, comunicats per una escala de caragol de pedra i coronats per una mena de terrat emmerlat que els dona el seu aspecte singular.
Les petites finestres i les nombroses espitlleres que s’hi observen, alhora que facilitaven la ventilació de l’espai interior, també permetien una millor defensa de l’enemic exterior. Quan s’utilitzaven com a refugi de veïns, s’hi accedia per una petita porteta, situada a l’alçada del primer pis, a la qual s’hi accedia per una escala de mà exterior que es retirava tot seguit. Així s’intentava l’aïllament dels ocupants i es dificultaven els intents d’assetjar-los.
Imatges: les torres del turó de Caldes i la dels Encantats (1940).
[1] Un pirata saquejava, robava i actuava pel seu compte al marge de la llei, mentre que un corsari feia les mateixes accions però amb “patent de cors” o sigui, autorització reial per atacar persones i territoris enemics. Al segle XVI va ser pràctica habitual que els reis francesos concedissin aquestes “patents” a pirates del nord d’Àfrica perquè actuessin contra vaixells i interessos espanyols, catalans i d’altres països, i que aquests, també contractessin pirates, principalment turcs, per actuar contra la monarquia francesa. Normalment, els atacs es produïen a la primavera i l’estiu, aprofitant la bona mar. Quan les naus dels pirates, conegudes com a “llenys” o “fustes” eren descobertes des dels miradors corresponents (turons i torres) el més comú era alertar la població amb tocs de campana i senyals de fum durant el dia, i amb senyals de foc si era de nit. En aquesta època es feu popular la frase “Via fora ! Moros a la costa !” amb què s’acompanyava l’alerta i posterior evacuació de la població, que normalment es refugiava a la muntanya o dins les torres. Malauradament, sovint el dispositiu no era suficient per evitar els danys materials ni els personals, ja que l’objectiu principal de les incursions era l’obtenció del botí i d’esclaus. (Recull publicacions i Sebastià Romero a “Retalls d’història local i comarcal” (2012))
[2] L’historiador Pere Català i Roca a “Els castells catalans” (1979), vol I, pags 733-734 comptabilitzà més de 30 torres. Recentment, el Consell Comarcal i el Consorci de Promoció Turística del Maresme han publicat la “Guia de Torres de Guaita i Castells del Maresme” (2010) amb abundant material gràfic i detalls històrics de les que es conserven, moltes de les quals s’han reconvertit en punts d’interès turístic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada