Costa molt determinar quan i quina fou la primera o primeres persones que en sentit estricte decidiren viure de manera estable a Caldes, però cal pensar que la puixança col·lectiva que es produí al territori català i maresmenc a finals del segle XII, juntament amb la presència de la font d’aigua termal, cridà l’atenció a més d’un.
Per això, a principis del segle XIII, un nombre indeterminat de devots que es qualificaven a si mateixos com a “servents de Deu”, comandats per un notable ciutadà barceloní, PERE GRONY (citat també com Grunini o Gruny) van escollir el turó de Caldes per a construir-hi un ASIL de pobres o CASA DE CURACIÓ [1], sens dubte atrets per les propietats guaridores de l’aigua termal.
La idea va quallar, i de seguida, els propietaris dels terrenys adjacents començaren a donar terres i béns per facilitar el seu assentament. Primer fou el cavaller Pere del Montnegre qui el 5 de febrer de 1219, va traspassar totes les seves possessions, a "l’altar de la Benaventurada Maria"que ja s’estava construint i a l’hospital que s’hi faria. El 5 de març, Guillem d’Ubertí fa el mateix i amb les mateixes paraules. Només deu dies després, el 15 de març, Na Saura, esposa del cavaller Bernat de Carianyo, també "dona a Déu Omnipotent, a l’altar de la Beata Maria, a l’hospital d’Estrac i als frares que hi resideixen", tot el que hi té a perpetuïtat, en franc i lliure alou.[2]
Faltava però la donació principal. La que havia de permetre oficialitzar l’existència de l’asil. I aquesta es va produir quan els Castellvell, en concret, Guillem de Montcada i la seva mare, Guilleuma de Castellvell, senyors de Mata i, per tant, també d'Estrac, varen decidir renunciar a la seva jurisdicció i cedir-la al qui havia de ser el primer prior de l’asil, el ja citat ciutadà barceloní, PERE GRONY, el dia 9 de juliol de 1219.
La renúncia dels
Castellvell es pot considerar com la “carta fundacional” de Caldes,
primer, pel detall i la magnitud de les seves disposicions, i segon, perquè són
les que li concedeixen jurisdicció i vida pròpia. El document que acredita aquesta
cessió, nomena el lloc com Turó de Caldes (“Pòdium de Calidis”) i expressa ben clarament els seus límits, així com les atribucions i obligacions dels nous titulars:
“..Els seus límits o afrontacions són els següents a Llevant amb el terme del castell de Montpalau, a Migjorn amb el Mar, a Ponent on el turó toca amb la riera dels Gorgs, i a Tramuntana amb el torrent de les Corts, pujant per la serra fins una fita posada allà dalt i, des de la fita, baixant pel torrent de la Farnaca, torna a trobar la riera dels Gorgs.
...Per mitjà d’aquesta escriptura perpetualment valedora, posem a l’esmentat Hospital, a l’altar i als frares que habiten en aquell, en la possessió corporal de totes les coses donades per tal que en puguin gaudir i disposar lliurement, absoluta i en bona pau, en condició de franc i lliure alou.; i que els rectors de l’Hospital en disposin sense cap impediment nostre.
... Ens retenim però, en aquesta donació, que cap habitant del terme del castell de Mataró pugui donar, deixar, vendre, o en altra manera alienar els seus alous o feus que tinguin fora dels termes fixats a l’hospital sense consentiment dels senyors del Castell. Els habitants del terme del castell de Mataró no podran tenir les seves cases en territori de l’hospital, ni establir-hi els seus bens, ni refugiar-s’hi encara que fos per salvar la vida ni molt menys fent ús de la protecció de l’hospital per anar en contra del senyor del Castell. I si tal volta el senyor del castell de Mataró estigués en guerra, els rectors de l’hospital hauran de guardar i custodiar les fortificacions que es facin a l’esmentat hospital, per tal que per elles no es pugui pervenir cap perjudici al castell de Mataró i al seu terme...” [3]
Gràcies a aquesta donació, PERE GRONY i la seva comunitat de servents, obtingueren el permís que necessitaven per construir la casa de curació i alhora, el seu domini jurisdiccional, convertint-lo en una QUADRA o territori autònom dins la demarcació del castell mataroní [4].
Tanmateix, del text del document es desprèn que, a part d’ells, ben poca gent, - o ningú - hi habitava. Com a molt, algun pagès adscrit a les terres del voltant. Si més no, és el que es dedueix de les donacions posteriors d’altres propietaris.
Algunes són aquestes: el 18 d’agost del mateix any, Guillem d’Horta, castlà del Puig Castellar i, per tant, vassall dels Montcada de Montpalau (avui Pineda de Mar), cedí els terrenys de l’altre costat de la riera de Caldes, fins al turó dels Encantats, explicitant tot el que s’hi contenia: cases, homes i dones, arbres i conreus. Després, Pons de Montpalau, el 12 de març de 1221, pel dret que hi tenia, va ratificar la donació. El 21 d’agost de 1219 és Guillem de Palafolls qui dona terres. El 2 de març de 1220, ho fa Raimon de Plegamans i el 14 d’abril de 1224, Guillem Subirà, cedint algunes terres alodials que rendaven a favor del “temple de Santa Maria que es construiria a l’hospital de Caldes” [5].
Tot apunta que, un cop obtinguda la propietat del terreny, GRONY i els seus seguidors, es van esforçar a obtenir els recursos necessaris per poder fer realitat el seu propòsit. I no sembla pas que els fos molt fàcil, perquè trigaren onze anys a aconseguir l’altre permís que els hi faltava, el de l’autoritat eclesiàstica, per bastir una capella, i dins seu, un altar dedicat a la Mare de Déu.
[1] Per
evitar males interpretacions i confusions, convé parlar sempre d'ASIL o CASA de Curació, perquè la funció i la idea d'aquestes iniciatives, que van proliferar als segles XII i XIII, estava més associada a l'ajuda als desvalguts, pelegrins i malalts, que no pas al concepte d'hospital actual, on la funció és la prestació del servei mèdic. Òbviament, també es volia la curació, però gairebé sempre entesa des de la fatalitat del desconeixement mèdic. Així, la sala, la taula i el llit eren els elements dominants i no es pot pensar en la presència de metges, ni de tractaments especialitzats. No obstant, és possible que al projecte caldenc s'hi contemplés alguna cosa més per poder gaudir dels beneficis de l'aigua termal (Nota de l'autor).
[2] És J.Salarich (1882) “Apuntes ..." pg.155, qui primer descriu aquestes donacions perquè les transcriu, segons diu, dels documents que es guardaven a la Parròquia de Caldes que s’han perdut. Si bé molts autors després n’han parlat i les han citat, quasi tots es fonamenten en la seva narració: E.Albert (1973) “D’Iluro a Mataró”, pg 70; Fortià Solà (1968) a “Sant Andreu de Llavaneres” pg 29-32 i més modernament Joaquim Graupera a tots els seus treballs de recerca i recopilació sobre Caldes (2000-2011).
[3] Fragments del text íntegre que va publicar J.Salarich (1892) “Apuntes..." traduït i adaptat per Pons i Guri a partir del document original que es conservava a l’Arxiu Parroquial, lamentablement desaparegut. Aquesta versió la publicà per primer cop, Ramon Mª Salvà (1981) a la “Veu de Caldes, nun 0”. Les diferències que s’aprecien entre ambdues versions sembla són degudes a la deficient transcripció de Salarich, que la va copiar d’una d’anterior, feta al segle XVI pel notari Gabriel Morera d’Arenys de Mar. A.Batlle (1984) “Caldes d’Estrac-Caldetes..." pg 164-166, ja va publicar els dos textos.
[4] QUADRA era la denominació que rebia un districte amb jurisdicció especial dintre del terme d'un castell termenat o dins una demarcació reial. Una QUADRA tenia unes prerrogatives especials dintre del territori del castell al qual pertanyia, de manera que el seu senyor era lliure de tot domini superior per raó de la propietat i de qualsevol prestació i era exclòs, ben sovint, de la host, però havia de donar fermances, jurament i homenatge que en cas de guerra no pervindria cap dany al castell ni a la jurisdicció on radicava. El senyor d'una quadra era generalment un aloer, és a dir, la tenia en alou. En el cas de Caldes, des del primer moment, és el prior del convent i els seus successors els qui exerceixen aquesta funció. Així ho citen tots els autors que s’hi han referit. Els primers, com sempre van ser J.Salarich a “Apuntes...", F.Carreras i Candi a “Caldetas...", Josep Mª Pons i Guri (1984) a “Jurisdiccions compartides a la Catalunya Baix-Medieval”. També, Albert Batlle (1984).
[5] J.Salarich (1882) “Apuntes...", pg 37-42, cita aquestes deixes sense dir-ne la procedència. També en cita d’altres, d’indrets allunyats Caldes, de les quals cal entendre que el que s’obtenia era la seva renda. Després, altres autors s’hi han referit, com E.Albert (1973) “D’Iluro a Mataró” pg 70; F.Solà (1968) “Sant Andreu de Llavaneres”, pg 29-3. També Pons Guri a tots els seus treballs sobre Caldes i recentment J.Graupera (2012) a “Prendre les aigües en època medieval”. L’historiador vilassarenc Benet Oliva (2001) “La generació de Feliu de la Penya”, explica que el barri de Mas Lladó (Vilassar de Mar) pagava a la rectoria de Caldes d’Estrac un delme (la desena part de les seves collites) per raó de la venda que el 1215 els senyors del Castell de Sant Vicenç feren a Pere Grony que l’assignà a les possessions de l’asil del turó d’Estrac. Posteriorment, Xavier Alarcon (2022) “Per vitut e gràcia de l’Aygua – Història medieval de Caldes d’Estrac-” identifica els qui fan les donacions i els relaciona amb l’entorn familiar i cercle d’amistats de la família Grony, la majoria també integrants de la noblesa barcelonina de l’època o de l’entorn geogràfic de Caldes, tal com de fet ja deia Salarich.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada