Monument a Joan Maragall i Salvament de Nàufrags
- Relat original d'ANTONI GRAUPERA, cronista de Caldes.
Un dels actes que va revestir més importància de Caldes d’Estrac durant la Festa Major de l’any 1912, en el seu últim dia, el 10 de setembre, fou la col·locació de la Primera Pedra al Monument de l’excels i gloriós poeta, en JOAN MARAGALL que tant l’hi deu el poble per les seves poesies, moltes d’elles signades a Caldes, on passava totes les temporades estivals, en la seva torre davant del mar que tan amorosament versara.
L’acte va tenir lloc en aquell bosquet de pins que ell mateix va donar forma poètica a les seves visions, bosc que està tocant a les Ànimes (les Ànimes és una barriada de Sant Vicenç que molts es pensen que pertany a Caldes). El bosc de pins encara existeix, però una bona part dels pins no poden veure avui el mar, perquè en aquella avinguda avui és completament edificat i els pins han quedat darrere les torretes o torrasses, doncs totes són molt grans i boniques.
Don Marcel·lí Coll, ric propietari, és qui ha costejat el projecte de monument i passeig marítim. En aquest homenatge de tribut al poeta s’hi associà tot Caldes d’Estrac i colònia estiuenca.
Aquest homenatge va començar de bon matí d’un dia gris, a l’indret conegut com “Els Pins” o “Sota Riba”, lloc frondós i prop de la platja. La comitiva oficial sortí de la Casa de la Vila, obrint la marxa la Banda del Regiment de Vergara i presidint la Comissió, l’alcalde Florentí Tió, el fill del plorat poeta, en Josep Maragall, tots els regidors de la Corporació, el fiscal, Ferran Umbert, el jutge, Jaume Comas (mestre d’obres), el reverend Pere Vallés que portava la representació del bisbe senyor Laguarda, el vici-president de la Diputació Provincial de Barcelona, senyor Bartrina, el beneficiat de la Nostra Dama del Carme, reverend Sebastià Canals; el rector de Sant Vicenç de Montalt, reverend Ramon Badia, el rector de Caldes d’Estrac, reverend Ramon Vilardell, el benemèrit don Marcel·lí Coll, propietari dels terrers de tot el llarg de la costa i que n’és donador i alhora impulsor de la col·locació de la Primera Pedra al Monument d'en Joan Maragall i del Passeig dels Anglesos que en aquell moment s’inaugurava i després havien d’ocupar riquíssims xalets, torres i veritables palaus.
També hi van assistir, el metge senyor Peinado, el secretari de l’Ajuntament, en Joaquim Rogés; l’incansable Antoni Vidal i Roca, que en aquell temps era President del Salvament de Nàufrags. També hi eren tots els fills del poeta menys la seva muller que estava absent del poble; l’alcalde de Sant Vicenç de Llavaneres (avui Sant Vicenç del Montalt), el representant de l’alcalde de Llavaneres, el senyor Jaume Brillas, el Jutge de Sant Vicenç, el senyor Climent Guardia; el secretari de Sant Vicenç, el senyor Joan Torras; el secretari de Llavaneres, el senyor Antoni Borràs; el contractista Pere Riera, l’arquitecte Antoni Coll i moltes altres persones.
Com s’ha dit al principi, obria la marxa la Banda del Regiment de Vergara, seguint tots els nois i noies de les escoles de la població. Quan es va arribar al lloc destinat, la gent del poble i de la colònia estiuenca que ja havien pres posicions, varen aplaudir fortament la comitiva. Va ser un moment de gran emoció, amb la Banda amb una airós “pasdoble” obrint camí. Com sigui que tothom volia estar a primera fila per veure-hi bé, va ser necessari que els Mossos d’Esquadra fessin rotllana.
El primer a parlar fou el representant del Bisbe, el doctor Vallés que feu un elogi de la personalitat del poeta Maragall. Seguidament, el jove i distingit escriptor, Vicenç Soler del Sojo, va llegir un preciós treball d’una de les millors poesies d'en Maragall, la coneguda “La Vaca cega”.
Seguidament va venir el grandiós moment de col·locar la primera pedra. El representant del prelat, vestit amb els Sagrats Ornaments i assistit pel Beneficiat de Nostra Dama del Carme, Mossèn Canals, va fer la benedicció de la primera pedra del monument, col·locant dins la seva obertura, una urna o ampolla, amb l’Acta i monedes, cobrint-ho de seguida amb argamassa i acabant-ho d’ajustar amb noves paletades de coment el fill major del gloriós poeta, en Josep Maragall. La paleta que va servir per tal acte, va ser entregada en record, a la família del poeta, embolicada dins un preciós estoig. Es finalitzà l’acte amb un nou “pasdoble” dels músics del Regiment de Vergara titulat “Quita Pesares”, reprenent alhora tothom el retorn, amb el mateix espectacle d’abans, però de tornada, o sigui al revés, cap al poble.
La maqueta del monument que ja estava preparada, era del gran escultor català, en Llimona. Per causes desconegudes no es va aixecar mai el monument a Maragall fins passats molts anys i no va ser en aquest lloc, i sí al Parc Municipal.
A les dotze del migdia, la comitiva arribava al poble i es dirigí cap al Salvament de Nàufrags per celebrar la inauguració d’una “boia” d’oli, que es posà a tres-cents metres mar endins, perquè en cas de temporal, des de terra tocant un timbre elèctric que està unit per un cable a la boia, desborda l’oli que hi ha a l’interior per sobre l’aigua en un ampli espai, perquè així, la part tocada per l’oli escampat, calma les ones i les embarcacions, seguint la taca d’oli, poden desembarcar fàcilment.
La benedicció va anar a càrrec del Beneficiat de Nostra Dama del Carme, assistí pel mateix doctor Vallés, representant del Bisbe. Acabada dita benedicció, el President de la Societat de Nàufrags, ca agrair amb poques paraules el donatiu fet per l’Estat.
Tot seguit, i com de costum, va arribar l’hora del dinar (això no s’ho deixen perdre mai!), que va tenir lloc dins l’Envelat, aixecat com cada any a la platja, enfront del Casino Clon, en una taula parada en forma d’U, o sigui, taules enganxades pels costats i per una de fons, de manera que la presidència pogués veure tothom i, tothom, els pogués veure a l’hora dels discursos.
Presideix l’alcalde, senyor Tió. Li fa costat el diputat provincial senyor Bartrina, que era vice-president de la Diputació, els senyors Marcel·lí Coll, el senyor Pau Bosch, el senyor Antoni Vidal, el senyor Bilbeny, el reverend doctor Vallés, el jutge de Caldes d’Estrac, senyor Jaume Comas, el senyor Ferran Umbert, els regidors, senyors Agustí Miró i Bonaventura Batlle, essent més de setanta els comensals. El “menú” fou servit pel conegut fondista Esteve Torras.
A l’hora del brindis, van aixecar la copa, com sempre en aquesta mena d’actes, l’alcalde de Caldes, el senyor Ensenyat, Ajudant de Marina de Mataró, en Ricard Sagalà, el senyor Dalmases, de “La Tribuna” en representació dels periodistes assistents, el senyor Vidal, president del Salvament de Nàufrags i en Pau Bosch. Durant l’àpat, l’orquestra encarregada del ball de Festa Major, va amenitzar l’ambient durant els dos primers plats en què tothom anava per feina, amb unes peces de Concert, fins que la cosa es va animar i tothom començà a xerrar i animar-se.
El ball de tarda es feu a continuació. Era l’orquestra encarregada de la Festa Major, “Els Nois d’Olesa”. Cap al final, un fort aiguat va acabar bruscament amb el ball i tothom es va dispersar fins que va passar la tronada i aprofitant per anar a sopar. Va ses un comiat “campi qui pugui”. No pas de molta cerimònia. Sort que durant el dia hi va haver tems de fer tots els comentaris.
A totes les Festes Majors, el temps n’ha de fer alguna, si no és el primer dia, és el segon i tercer. La Boia d’Oli que fou la protagonista de la tarda, va seguir la mateixa sort del projecte de monument de Maragall. Potser en va tenir una mica més, doncs va estar al seu lloc alguns dies. Després els temporals varen tallar les amarres, la boia varà a la platja i no es tornà a posar mai més.
Va ser un dia carregat de bones intencions, però de pocs resultats, fora dels pràctics dels músics i tec. De totes maneres, les intencions de les Autoritats eren bones [1]
[1] Sens
dubte, Graupera es refereix al fet que ni el monument s’arribà a construir (anys més
tard se n'erigí un altre a l’actual Parc Maragall que, en diferents versions, encara
es conserva), ni la boia va durar gaire, tal com de fet, ell mateix relata.
La transcripció d'aquest text, s'ha copiat, lletra a lletra, de l'original, escrit a mà en quartilles quadriculades pel mateix Antoni Graupera, que es conservava a l’Arxiu Miró. Es tracta, sens dubte, d'un preciós i precís document que val la pena llegir i recordar.(Nota de l'autor, en aquest cas, transcriptor)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada