El 23 de febrer de 1396, el bisbe de Barcelona, Ramon d’Escales, amb el vistiplau del patró de la Parròquia, Berenguer de Cortils, va comunicar oficialment al rector caldenc, Francesc Faver, el Decret que formalitzava la venda de tota la Quadra d’Estrac a favor del Consell de Cent i, per tant, la incorporació de Caldes com a carrer de Barcelona fora ciutat [1]. El traspàs comportava la jurisdicció civil i criminal, “mer i mixt imperi” i fixava el preu de tot plegat en dos maravedís alfonsins d’or fi, cada any [2].
Igualment, també hi figurava l’administració de l’establiment dels banys termals, pel qual el Consell barceloní ja havia mostrat interès anteriorment. A la vista de la seva degradació, no és estrany que la Parròquia se’ls volgués treure de sobre, encara que això comportés la pèrdua de rendiment que podia obtenir pels quatre focs enregistrats que hi havia a la població.
A part de l’escassa rendibilitat que l’església obtenia pels quatre focs que hi havia, l’altre motiu pel qual es va acordar la venda van ser els banys termals. Clarament, la parròquia no els volia, pels maldecaps que li comportaven, mentre el Consell de Cent, encara sota els efectes de l’epidèmia de la pesta negra d’anys enrere, mantenia viu el seu interès per l’aigua termal i les seves virtuts guaridores, talment com els reis catalans de la primera meitat de segle.
Tots aquests extrems es poden deduir fàcilment només llegint el Decret bisbal, transcrit a continuació:
“Raymundus miseracione divina Episcopus barcinone discreto et vobis dilecto ffrancisco faver presbitero rectori parrochialis ecclesie Beate marie Calidarum Destarach nostre diocesis Salutem in domino ...(segueix text en llatí)
Traducció literal:
Raimon, per la misericòrdia divina, Bisbe de Barcelona, al reconegut i per Nos en Crist estimat, Francesc Faver, rector de l’església de Benaurada Maria de CALIDARUM DESTARACH en la nostra diòcesi, saludem en el Senyor i diem:
S’ha fet a Nos, relació íntegra del contingut de la informació pel venerable Pere Cesdeus, entès en resolucions, tal com li havíem manat, sobre certs afers del venerable Berenguer de Cortils, ciutadà de Barcelona, patró de dita vostra església. i Vos a Nos, per via d’ofrena implicada, de tal manera que estimem verdaderament ser més útil a Vos, Francesc Faver, rector de la l’església de la Benaurada Maria de Caldes d’Estrac (Calidarum Destarach), i a la vostra església i més convenient als seus interessos a
permutar o canviar o per qualsevol altre títol alienar els banys junt a dita vostra església constituïts, anomenats banys de Caldes d’Estrac (Caules Destarach), antigament edificats, com es diu, per la ciutat de Barcelona o pels Honorables Consellers, la seva total jurisdicció civil i criminal; la propietat exclusiva i tots els bens que li han de pertànyer per la donació dels nobles Guillem de Castellvell i Pere de Montgat, fill seu, que feren en altres temps als homes i dones que habitaven o habitarien dins la quadra o parròquia o muntanya de la Benaurada Maria de Caldes d’Estrac (Calidarum Destarach) on de moment quatre masos d’alguna manera habitats existeixen; i tot el que Vos i vostra dita església, per lliure i franc alou posseïu,
com consta per la informació sobre els predits banys, dels quals cap utilitat ni gratificació fins ara n’hem obtingut i que l’evident detriment en persona i béns que ens reporten ve de temps i que probablement reportarien més grans danys si no fos proveït el remei oportú per Nos
Per tot això, desitjant vetllar, com correspon a la nostra cura pastoral, pels interessos vostres i de la vostra església, decretem que els predits banys, la jurisdicció civil i criminal, la propietat exclusiva amb tots els seus drets i totes les pertinences per lliure i franc alou, han de ser permutats o venuts o per algun altre títol alienats a la Universitat de dita ciutat de Barcelona dels Honorables Consellers que els donaren i assignaren a Vos i a la dita vostra parròquia per pur i franc alou.
Han de ser cobrats per Vos i vostres successors i col·locats en lloc segur i apropiat dins la dita ciutat de Barcelona, cada any, dos maravedís alfonsins d’or fi i de bon pes com a pagament.
Igualment, donem permís i plenes facultats a Vos, dit rector, d’aixecar els instruments oportuns i necessaris, amb totes les obligacions, renunciaments, juraments, clàusules i cauteles que calgui fer signar, i totes les altres coses necessàries de ser ben fetes i de tota execució i oportunes de gestionar, de forma que si els diners i altres drets d’alguna manera pertanyents als predits Banys i jurisdicció per Vos alienats no venen a Vos i a dita vostra Església i als corresponents homes vostres, pròpies o donats per l’Església, per cert, continuaran amb tot dret de Vos i de vostra dita església i dels vostres successors en ella (.... segueix)
En fe i testimoniatge de totes i cada una d’aquestes coses, hem manat escriure aquestes presents lletres, legalitzades amb el nostre segell major. Donat a Barcelona, el dia 23 de febrer de l’any del naixement del Senyor, mil tres-cents noranta-sis (1396)” [3]
Un cop efectuada la venda i durant els anys següents, el Consell de Cent va integrar Caldes dins el conjunt de quadres, pobles i altres carrers externs que eren governants per dos procuradors membres del Consell, administrant-hi justícia i cobrant els impostos pertinents. Posteriorment, un sol procurador es cuidava de tots, fins que a meitats del segle XV, Caldes començà a regir-se per un batlle propi, escollit pels consellers d’entre els seus habitants [4].
[1] Carreratge.- A la Catalunya als segles XIII, XIV i XV, aquesta va ser la fórmula jurídica segons la qual un territori poblat passava a formar part («carrer i cos») d’una població reial i n’adquiria el veïnatge i el dret als seus privilegis. Calia però que primer es redimís del seu senyor i després pactés la durada i el preu, així com la resta d’obligacions, tals com les de prendre part en hosts i cavalcades, la franquesa en mercats i el dret d’ésser defensada. El primer poble que s’incorporà com a carrer de Barcelona va ser Igualada (1381). Després, una vuitantena seguiren el mateix camí, la majoria situats a les comarques del Vallès, Baix Llobregat i Maresme, però algunes més lluny, tal com Palamós, Corçà, Tona, Moià, Ripoll, Vilanova, Cambrils i Montbrió entre d’altres. En el cas concret del Maresme, Mataró, Vilassar i Argentona esdevingueren carrers de Barcelona al 1419, força més tard que no pas Caldes.
[2] Mir i Mixt Imperi.- Antigament era nomenada “mir imperi” l’administració de justícia que afectava els procediments que portaven associada sentència de pena de mort, pèrdua o mutilació de membres, bandejament i altres penes. Per contra, s’anomenava “mixt imperi” la facultat d’administrar justícia en causes civils, contencioses, governatives i criminals subjectes però a penes lleus. Quan la jurisdicció era completa es considerava com de “mir i mixt imperi”, tal com passava a Caldes.
[3] Traducció a càrrec de Mn.Pere Matamala, rector Parròquia Canet de Mar (1980). La transcripció completa del document ja va ser publicada a l’Apèndix H, pag 172-175, del nostre treball “Caldes d’Estrac-Caldetes, un vell plet”, copiant-la del document original que es guarda a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona, “Llibre Bermell”, tom III, fol 276, que Carreras i Candi a “Caldetes o l’antiga quadra d’Estrac” pag 96, ja havia publicat per primera vegada, si bé amb una traducció forca imperfecta.
[4] Batlle/Alcalde: Sovint s’argumenta que el costum de referir-se als alcaldes actuals com a batlles es fonamenta en el fet que aquest era el títol que ostentava la primera autoritat d’un poble abans del Decret de Nova Planta, dictat pel Felip V després del 1714. La realitat però, és força diferent. El batlle en realitat, era un ofici públic que tenia a veure amb el senyoriu jurisdiccional, que en el cas de Caldes era amb el Consell de Cent barceloní. Les seves atribucions abastaven els àmbits legislatiu, executiu i judicial. Podia dictar bans, és a dir, disposicions amb rang de llei, amb penes pels infractors, que ell mateix jutjava i feia executar. Alhora, vetllava el cobrament dels drets econòmics del Consell, tals com censos, tasques, primícies, lloçols, mals usos, jornades de treball gratuït o d’altres. També gestionava la concessió dels monopolis locals: la taverna, el forn de pa, l’hostal o la ferreria. Durant l’edat moderna, l’esfera d’actuació del batlle es limità a les causes civils, ja que la jurisdicció criminal es trobava en mans del rei. Quant a les punicions físiques, tampoc podia imposar mutilacions de membres o la pena de mort, però a partir de la segona meitat del segle XVIII sovintejaren les penes d’assots, que s’executaven a la plaça pública, on el reu també podia ser condemnat a la vergonya i escarni de restar lligat al costell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada