- Per la seva redacció brillant i per ser de qui és, transcrivim la magnífica, sorneguera i personalíssima definició de Caldes d'Estrac, de l'estiueig i de tot el que l'envoltava, que Josep Pla va incloure al seu llibre “De l’Empordanet a Barcelona”. És còpia de l’original.
El ferrocarril de Barcelona a Mataró, una vegada que fou perllongat fins a Arenys, contribuí a crear la forma inicial, la més primitiva, del turisme: l’estiueig. El fenomen es produí a Caldetes, que és la població que té la paternitat de l’estiueig en aquest país.
El dret a estiuejar, que avui és imprescriptible, és modern, de quatre dies. Durant mil·lennis, l’única sortida de casa que es sedentaris es permeteren fou per anar a prendre les aigües o els banys en un altre lloc del país o de l’estranger. La hidroteràpia és antiquíssima, i gairebé tots els nostres establiments termals porten noms romans.
Hom hi accedí utilitzant totes les formes històriques del desplaçament: a peu, a cavall, en llitera, en diligència. Els viatges, pesats, neutralitzaven generalment els efectes de les aigües. Hom hi arribava en pitjor estat que en sortir de casa, i si es produïa una certa millora, el viatge de retorn feia perdre la recuperació aconseguida.
El ferrocarril resolgué el problema. Al Maresme hi ha un antic establiment termal: Caldes d’Estrac. Com que les virtuts de les seves aigües han passat totalment de moda – cosa que no és cap singularitat justament -, jo no he aconseguit saber la composició d’aquests líquids. Fa cent anys però, eren famosos en l’empirisme mèdic barceloní. Hi anava gent de diners. La burgesia del nostre pais ha tingut dos monopolis: la intel·ligència de les seves criatures i les aigües saludables.
La perllongació del ferrocarril fins a Arenys fou un imperatiu de la gent de diners interessada en les aigües de Caldes d’Estrac. La concessió fou ràpidament obtinguda i les obres començaren de seguida. Hauria estat contrari a l’esperit del 48 – lleugerament pedantesc i cientificista – perllongar un camí de ferro per raons terapèutiques i lacrimògenes. El 48 tingué la frescor dels adolescents. La societat es limità a canviar de nom i s’anomenà “Camino de Hierro del Este de Barcelona y de Barcelona a Mataró y a Arenys de Mar”.
Els banys de Caldes eren inclosos en la línia. El cas és que el 1852 la gent pogué anar a prendre les aigües en tren. Així, el ferrocarril fou defensat per tots els matisos de l’opinió pública; fins a Mataró fou exaltat per les forces vives i la joventut; fins a Caldes, per les persones d’edat afectades per alguna respectable dolència. L’èxit fou complet.
L’acceptació general que tingué llavors Caldes d’Estrac inicià a Catalunya la història de l’estiueig. Quan es pogué anar en aquell poble amb comoditat, la gent considerà que si els malalts hi estaven bé, també era possible que els qui estaven bons hi gaudissin els mateixos efectes. Els barcelonins benestants passaven llavors els rigors de la canícula en les cases de pagès del Pla de Barcelona, i un dels primers llocs de desplaçament estival fou Sant Gervasi de Cassoles, lluny de la ciutat.
Arribà un moment en què fou infinitament més còmode i factible fer en ferrocarril els treta-tres quilòmetres que hi ha fins a Caldes que els deu o dotze de camins horribles que separaven Barcelona de les masies o pobles del rodal. La gent es dirigí, doncs, a Caldes d’Estrac, tant per prendre les aigües com per no prendre-les. L’estiueig havia començat.
S’inicià la construcció de torres, xalets i residències. La novetat de les construccions i els noms de les famílies conegudes adherides a elles, obligà a donar al poble – més acostat al mar que el vell – un nom més fi. Així Caldes d’Estrac fou una mica obscurit pel nom nou, que, amb aquell punt de cursileria de l’època esdevingué Caldetes. La seva creixença i la seva esplendor seguiren les vicissituds econòmiques i polítiques, les convulsions de la primera República i les follies de la segona guerra civil. Quan es produí la Restauració i vingué la prosperitat “boba”, Caldetes prosperà. Gràcies al ferrocarril, Caldetes ha estat la primera població d’estiueig de Catalunya. Durant tot el període de la Restauració, la política del país (a l’estiu) es feu a Caldetes.
Com a població d’estiueig, Caldetes ha tingut una elaboració molt llarga, que ha durat més de noranta anys. El fet converteix Caldetes en una espècie de museu d’arquitectura burgesa en què hi ha representació de tots els gustos i de totes les tendències que han imperat durant tot aquest temps, en la mentalitat de la gent de diners, sempre canviant, capriciosa i individualista, d’una receptivitat amorfa i tovíssima.
Caldetes és un cafarnaüm arquitectònic. És impossible d’establir l’estil en què ha estat construïda. Veig un casa d’estil moro. Una mica més enllà, una altra d’estil gòtic, o neogòtic, per dir-ho més exactament. Apareix amb això, un xalet d’estil suís alemany d’alta muntanya, un espècimen de Davos o de Zermatt, amb uns teulats de vessant agudíssims, coberts de rajols divinament planxats, perfectament lluents. Aquests angles tan forts, aquests rajols tan ben planxats – penso -, cobreixen la baluerna perquè la neu hi rellisqui còmodament i no es produeixin desgràcies tristíssimes. Si es presentés un bon hivern de neu, aquests teulats farien molt bon paper i un considerable efecte. Passen, però, els hiverns i els anys i la neu és raríssima. Són teulats que demanen neu, i el sol cada dia crema més.
I aquesta casa, que representa ?. Representa, a escala reduïda, un castell escocès amb fantasma i tot. Al costat del mar, aquest edifici fa un efecte estranyíssim. I aquests altres edificis ?. Els teulats de vessants agudíssims abunden. Quina classe de forma arribaren a tenir les persones obligades a viure sota d’aquests sostres angulosos i afuats ?. Tindran alguna misteriosa casualitat final ? Estaran destinats a crear una humanitat nova, una mena d’espàrrecs humans, oscil·lants i esvelts?
Aquesta torre està destinada a demostrar-nos que és considerablement funcional i que en el seu interior tot s’arregla tocant botons. Movent palanques i obrint llaunes de conserves. Els seus propietaris saben probablement el que volen. Volen viure a dins de casa seva de la millor manera possible i que els que hi passin per davant es facin la santíssima. És un punt de vista respectable però escassament caritatiu. A Caldetes hi ha de tot, i perquè no hi falti res, hi ha àdhuc cases d’estil Renaixement espanyol, de maó de cantell, pur Herrera.
Afirmar que a Caldetes domina aquest o aquell estil, aquella o aquesta forma arquitectònica, ultrapassa les possibilitats humanes, I ja se sap que a Europa, el que no té estil, és d’estil liberty. que jo m’atreviria a traduir per estil burgès o llibertari. I on, a Caldetes – i no diguem a Barcelona – s’observa més aquesta nota és en el remat dels edificis, en els teulats, per entendre’ns.
Quan amb els anys, el Maresme sigui una successió de barris residencials de Barcelona, pràcticament afegits, Caldetes oferirà una tradició i una obertura que no tenen pas gaires pobles, pobres d’urbanització generalment.
De vegades, trobant-me al Maresme, vaig a donar una volta per la població. El mes de maig és excel·lent per a acostar-s’hi. En el Passeig dels Anglesos no hi ha una ànima vivent. Em sembla que tot el passeig és meu. Les torres són tancades. La clientela estiva és invisible. La tarda és gloriosa; el silenci, deliciós, la botànica té una presència lleugera. Arribo fins a les pinedes de la platja i escolto passar el vent a les copes dels pins. El mar està en calma. Hi ha una mica de vent de garbí, i unes onades menudes, gràcils, amb un petit penen d’escuma assolellada, moren sobre la sorra de carmí, fent un llarg, ample, fresseig de seda. Sobre la terra i el mar, hi ha un cel blau blauet rentat, d’una tibantor jovenívola, sobre el qual passen, d’una manera dolça i lenta, uns petits núvols de nata, exquisits, sense pes.
(IMATGES: 1-5 Josep Pla (Arxiu "La Vanguàrdia); 2 Portada llibre; 3 Caldes 1940 (L.Rosin, Barcelona); 4 Caldes 1950 (C.Vilar-L.Rosin, Barcelona).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada