El síndic caldenc, Francesc Busquets, protagonista destacat.
A la vista del resultat de la Junta de Braços de Barcelona [1], el rei espanyol encomanà primer al Duc de Populi i després al de Berwick que sotmetessin la capital catalana al preu que fos. El 25 de juliol de 1713, l’exèrcit francoespanyol de més de vint mil homes, encerclà Barcelona, que amb només mil cinc-cents soldats i quatre mil voluntaris, aguantà el setge fins a la derrota final de l’11 de setembre de 1714.
Si els barcelonins van aconseguir resistir tant de temps, en bona part va ser gràcies a les provisions i armes, que amb més o menys regularitat els hi arribaven, via marítima, quasi sempre des de les platges maresmenques, si bé de no totes, perquè, per exemple Mataró, de seguida va prestar jurament de fidelitat al rei Felip V, el 31 de juliol de 1713, només quatre dies després de l’inici del setge barceloní i de seguida es va convertir en el centre de comandament de la rereguarda filipista i un dels seus principals subministradors de queviures i farratges.
Al mateix temps, Arenys de Mar i per extensió, els municipis de l'Alt Maresme, van passar a ser proveïdors principals dels assetjats barcelonins, sense oblidar que des del Baix Maresme, també hi formaven expedicions.
És en aquest context que des de Barcelona es planteja la conveniència d’intentar que adeptes a la seva causa puguin fustigar les tropes espanyoles per la seva rereguarda i també la necessitat d’obtenir i assegurar com més provisions millor. És amb aquestes pretensions que s’organitza l’expedició del Braç Militar, comandada pel diputat Antoni Francesc de Berenguer i Novell i pel general Rafael Nebot, formada per pocs més de 400 cavallers de dos regiments, el de la Fe i el de Sant Jordi, i un destacament d’uns 300 fusellers, que a bord d’una quarantena de vaixells desembarca a la platja d’Arenys de Mar el 9 d’agost de 1713 [2]
Val a dir que l’expedició fou acollida amb notable entusiasme pels arenyencs i per gent vinguda del seu entorn més immediat, també des de CALDES. Aquesta eufòria després es pagaria, amb les temudes represàlies de l’exèrcit espanyol amb seu a Mataró. Consta que quatre dies després, aprofitant que el gruix de l’expedició s’havia traslladat terra endins, Arenys de Munt fou saquejada, assassinades algunes persones i empresonades unes quantes més, entre elles, membres del seu Consell, el rector de Canet de Mar i un jurat de Caldes. [3]
L’endemà mateix ja hi hagué el primer enfrontament entre els desembarcats i la tropa filipista amb seu a Mataró. Un destacament de 150 cavalls i 40 infants n’havia sortit per anar a buscar un carregament de palla a Llavaneres, quan el general Nebot amb uns quants dels seus soldats, entre ells, Francesc Busquets, els atacà i els feu tornar a Mataró, no sense deixar catorze morts i una vintena de ferits.
Animats per la victòria, els expedicionaris van avaluar l’opció d’atacar Mataró que la consideraven poc i mal defensada. A més, els constava que s’hi emmagatzemava més de 65mil quarteres de blat que haguessin anat molt bé pels assetjats de Barcelona. No obstant, Nebot va rebre ordres explícites de no fer-ho, per por a provocar massa aldarull per part de la població mataronina. Temia el Consell que aquests es revoltessin en excés.
Per aquesta raó o per una altra, Nebot i els seus van optar per enfrontar-se amb els francoespanyols, però fora la població. Ho van preparar bé. El caldenc Busquets els va fer veure que la platja i els contraforts del turó de Caldes -de fet els primers que es troben venint de Mataró-, i el congost i la vall de la riera caldenca, podien ser adients per una encalçada i així ho van disposar. Tot va passar a la matinada de l’11 d’agost de 1713.
Primer, un petit destacament, amb Busquets al davant, s’acostà a Mataró. Eren només 30 cavalls. 25 es varen quedar a les portes i cinc van entrar, provocant l’alarma generalitzada dins la ciutat. Mentrestant, el general Nebot va disposar que al turó de Caldes, una mica endins i aprofitant els desnivells, s’hi despleguessin tres companyies del regiment de Sebastià Dalmau, comandades per ell mateix i pels capitans Ignasi Torres de Bages i Ventura Peguera. Alhora, ordenà altres tres companyies, sota les ordres dels capitans Miquel Montserrat, Francesc Baixeres i Josep d’Aguilar, que es fessin visibles a peu de la riera i de la platja.
Els francoespanyols de seguida sortiren de Mataró perseguint Busquets i els seus, els quals, un cop passat Llavaneres i arribant ja prop de Caldes, es van dividir en dos grups: un per la costa i l’altra s’endinsà cap al turó caldenc. Els perseguidors, que són més de tres-cents, també es van repartir. Els que segueixen al grup que s’enfila per la muntanya, no s’adonen que els estan esperant. Quan ho fan és perquè ja han rebut la descàrrega dels amagats al bosc i la vinya. Moren 80 soldats i la resta marxa a la fuga.
Pel que fa els que van per la costa, quan arriben al congost caldenc, veuen un petit escamot dels perseguits, amb els seus capitans al capdavant, que sembla els està esperant. Pels uniformes que porten, s'adonen que són tropa regular i no pas voluntaris reclutats, per tant, actuen amb prudència, però també amb suficiència perquè es veuen superiors en nombre. L’escamot no passa de trenta unitats, mentre que ells, són uns dos-cents.
Com era costum a l’època quan s’albiraven dos exèrcits, els capitans respectius es saluden des de la distància amb els seus capells. Aguilar, Baixeres i Montserrat ordenen als seus que s’esperin i concedeixen als rivals el privilegi de disparar els seus mosquets primer.
Ho fan. Però és just en aquest moment quan, a un senyal dels capitans, la resta de les companyies catalanes que es mantenia oculta, apareix a l’escena, a regna batuda, amb els sabres desembeinats, sense donar temps als altres ni a la recàrrega dels mosquets, ni a canviar-los pels sabres. La sorpresa és absoluta i la victòria també. Moren 117 francoespanyols. Els catalans, només 4 morts i 10 ferits [4]
[1] La Junta de Braços del 30 de juliol de 1713 a Barcelona es pot dir que només tenia un punt al seu ordre del dia: decidir si es capitulava o si es seguia la lluita. La discussió fou llarga i amb forts enfrontaments. El Braç Eclesiàstic es decantava cap a la rendició. El Braç Militar estava molt dividit, però finalment es decantà per la rendició. On hi va haver més baralla va ser en el Braç Popular o reial. El síndic enviat per Barcelona, Manuel Valls, defensava la rendició perquè no albirava cap possibilitat de victòria, mentre que la majoria es decantava per l’enfrontament. Sense unanimitat, finalment es va votar: 78 síndics favorables a la lluita, 45 partidaris de la rendició. En total 110, dels quals, 15 eren del Maresme i un, Francesc Busquets, de Caldes. Tots aquests van votar a favor de la resistència i van aconseguir que els altres dos braços els seguissin en la decisió.
[2] A part dels objectius citats, l’expedició perseguia conquerir Hostalric, en poder francès, per la seva ubicació estratègica, però sobretot volia – i va aconseguir – comprar 600 cavalls que el comte de Vallis, de l’exèrcit imperial, no es podia emportar en la retirada de les seves tropes. A l’expedició, a més dels comandaments citats, també hi figuraven Jeroni de Salvador de la noblesa, el jutge Ignasi Maranyosa i sobretot, el guerriller Ermengol Amill, Antoni Desvalls, marquès de Poal i el comerciant maresmenc Sebastià Dalmau que la finançà bona part (Santiago Albertí “l’Onze de setembre” i A.Capdevila “David contra Goliat, l’expedició militar de Rafael Nebot per terres maresmenques”)
[3] F. Bellsolell de la Torre, a “La guerra de successió viscuda des d’Arenys de Munt” ho explica: “saquejaren diferents casas y en particular la casa de’n Sallés de la gatosa, ahont féran molt mal y mataren en Pruna del barracà i durant la retirada van segrestar dos jurats, tres o cuatre del concell, Jaume Arquer, lo Dr.Bieta y de Canet, lo rector y un jurat, y de Caldes, un jurat (citat també per A.Capdevila “David contra Goliat…”)
[4] Relat extret de la recopilació de dades de diferents autors que s’hi han referit:
Francesc Castellví “Narraciones històricas desde el año 1700 al 1725, Volum
III, 1710-1714”, Santiago Albertí “L’Onze de setembre” i “El Maresme durant la
guerra de Successió”, Alexandra Capdevila
“David contra Goliat, l’expedició militar de Rafael Nebot per terres
maresmenques” i més (Nota de l'autor).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada