A finals del segle XIX i prinicipis del XX, coincidint amb els anys de major esplendor del poble, la denominació CALDETES assolí màxima preponderància. Fins i tot més enllà del territori català, es coneixia el poble pel nom que entre el ferrocarril, els estiuejants i no poca gent autòctona havien anat popularitzant.
Durant els mesos d’estiu, quan les mansions i les torres del passeig estaven plenes, als diaris i revistes de Barcelona hi sovintejaven les notícies i els articles que cantaven les excel·lències dels banys, els termals i el de mar, alhora que glossaven les virtuts i qualitats dels personatges que hi acudien regularment. En tots els casos, sense excepcions, es parlava sempre de CALDETES i si algú esmentava també CALDES D’ESTRAC, ho feia sempre darrere l’altre nom, com un aclariment, car aquest continuava essent l’apel·latiu oficial del poble.
Fou en aquests anys quan es forjà la idea, errònia, de considerar el topònim CALDETES com un castellanisme producte dels modismes de l’alta societat barcelonina que parlava quasi sempre en castellà, si més en les seves relacions socials. No hi ha dubte que la imposició del CALDETES deu molt a les “senyores maques” – les “mimís, “titís” i “fifis” – que el preferien a l’altre, per elles i el seu entorn, més rústec i pobletà [1].
De fet, era el reflex d’una manera de pensar i actuar entre els qui freqüentaven les platges i els banys caldencs, que considerava parlar castellà com un signe aristocràtic diferenciador. Eren els anys en què, d’una manera o d’una altra, quasi tots els naturals del poble depenien de la colònia estiuenca, la qual, i només amb comptadíssimes excepcions, s’esmerçava en remarcar bé la distància que separava les dues comunitats: la que hi ha entre els senyors i llurs servidors.
Aquesta subordinació també va ajudar molt a l’hora de decantar l’opinió sobre el nom del poble dels vilatans que, ben aviat i sense massa problemes, també feren seu el de CALDETES, oblidant, o ignorant, el seu significat real i les passades modificacions territorials. Ningú es recordava del de CALDES D’ESTRAC, excepte les administracions i estaments oficials i potser alguns nostàlgics, no gaires, que l'usaven, tot defensant-lo i sovint, justificant-lo.
N’és una prova evident de la preponderància del nom CALDETES, que, l’11 de juliol de 1920, reunit en
sessió plenària, l’Ajuntament prengués la iniciativa de canviar el nom oficial
de CALDES D’ESTRAC a CALDETES, en bases les nombroses molèsties que, segons deia,
ocasionava la confusió entre els noms:
- “Se acordó delegar al Sr.Alcalde para que realice las gestiones oportunas al objeto de substituir el nombre actual por el de CALDETAS, ya que siendo este conocido en todos los rincones de nuestro país desde tiempo inmemorial, y en particular imitando la Estación de Ferrocarril, se podrían evitar las continuas confusiones que casi cada día se observan en el Servicio de Correos y Facturaciones ...
S’optava doncs per la solució fàcil per evitar les conseqüències negatives de tenir un nom i de ser coneguts per un altre: paquets que no arribaven, gent forastera que passava de llarg, confusions i malentesos. No es lluitava per mantenir el nom oficial ni per defensar consideracions històriques i filològiques: el pes de la generalització de CALDETES feia inútil qualsevol intent de signe contrari, si més no a ulls dels membres del consistori [2].
No obstant, pocs anys després, a la dècada dels trenta, la situació va canviar ...
[1] Joaquim Casas (1959) a “El Maresme” afirma que les senyores maques de Barcelona donaren el nom de Caldetes a la vila de Caldes.
[2] Ajuntament Caldes d’Estrac. Llibre d’Actes de Sessions. 11 juliol 1920. Alcalde. Florentí Tió. Regidors: Josep Comas, Bonaventura Solà, Manel Arnó, Josep Grau, Antoni Mora i Emili Cabot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada