A principis del segle XVIII, Barcelona passava dels 40mil habitants, Mataró en tenia més de 5mil i Vic les seguia amb poc més de 4mil. E Barcelonès, el Maresme i Osona eren els eixos vertebradors del redreçament general de tot el país. Molt més modestament, CALDES va viure també l’onada.
Per simple vitalitat urbana, la platja maresmenca, i en especial Mataró, esdevingué punt d’embarcament de la creixent producció agrícola de la zona, cada cop més diversificada, en especial llenya, vi i aiguardent, amb destinació Barcelona, però també cap altres indrets.
En aquest context és quan es produí la successió del rei espanyol Carles II, mort sense fills, per Felip de Borbó, net de Lluis XV de França, el 16 de novembre de 1700 a Versalles. Les primeres actuacions del monarca mostraren la seva versió més absolutista, només amb un breu parèntesi – interessat – de les Corts Catalanes de 1701 i 1702, a les que el nou rei acudí, obligat, perquè li aprovessin els subsidis necessaris pel seu exèrcit.
Felip V jurà les constitucions catalanes perquè, en contrapartida, les Corts, li juressin fidelitat. Par això va fer concessions concretes, com que Barcelona fos ser port franc i Mataró, ciutat, previ pagament de 20.537 lliures i superant l’oposició barcelonina, que la veia com rival, marítim i comercial.[1]
De seguida però, el despotisme i la repressió s’instal·laren de nou, alhora que a nivell europeu esclatà la guerra, ja que l’altre pretendent al tro espanyol, l’arxiduc Carles d’Habsburg no s’hi va conformar, igual com tampoc ho van fer les potències europees que el recolzaven, Gran Bretanya, Holanda, Portugal i l’Imperi austríac, que al 1702 van declarar la guerra a França i Espanya, abans enemics, ara aliats.
A Catalunya, també hi hagué combats. Malgrat la repressió de l’aparell militar i administratiu borbònic, Carles d’Àustria tenia molts partidaris, alguns dels quals, principalment del Maresme, col·laboraren activament en que a l’any 1704, una esquadra anglo-holandesa es presentés davant Barcelona, pendent d’una conjura interna que els obrís les portes. La trama no funcionà i l’expedició va partir sense desembarcar, afegint però dos vaixells d'Arenys i un de Mataró. A bord, gent del Maresme, alguns, dos o tres segons les fonts, de Caldes [2]
Des del primer moment, el Maresme fou més austriacista que borbònic. Són molts els personatges identificats que protagonitzaren accions favorables a la causa de Carles. Els pobles que d’entrada van mostrar més fidelitat al rei Felip van ser Alella, Dosrius, Premià de Dalt. Mataró va participar a les Corts Generals de 1701 que li van jurar fidelitat, però després, al 1705, quan els aliats es van presentar per mar a la costa barcelonina amb un exèrcit de més de deu mil soldats i sis mil voluntaris, va canviar i es passà al bàndol austríac.[3]
A l’octubre de 1705, Barcelona es rendí i el 7 de novembre, l’arxiduc, ara ja rei Carles III, jurà les constitucions catalanes i convocà unes noves Corts Generals que, bàsicament van aprovar les mateixes disposicions de 1701 amb Felip V. Altra cop Mataró rebé el títol de ciutat, pagant, de nou 1.652 lliures [4]
A partir de 1707, els borbònics comencen a recuperar el territori català perdut després de la seva victòria a la batalla d’Almansa comandats pel duc de Berwick i després que al 1706, intentessin reconquerir Barcelona que resistí el setge amb l’ajut de quasi dos mil voluntaris maresmencs i algunes naus de subministrament que feren possible rebutjar l’assalt [5]
El 25 de juliol de 1708, la princesa Elisabet Cristina de Brunswick, que s’havia casat per poders amb el rei Carles III, va desembarcar a Mataró provinent de la seva Àustria natal i s’hi va quedar fins al 30, en que va marxar a Barcelona per casar-se a l’església de Santa Maria del Mar. Durant tres anys la situació es mantingué relativament estable, amb lluita permanent al front de guerra situat més enllà del Llobregat.
La mort de l’emperador Josep I d’Àustria, germà de Carles, sense descendència al 1711 ho capgirà tot. L’arxiduc passa a ser l’hereu de l’imperi i es dibuixà un nou escenari, ja que els aliats de cap manera acceptaven que regnés arreu. De seguida van començar les negociacions i Carles abandonà Barcelona el 27 de setembre de 1711, deixant però la seva esposa Elisabet-Cristina com a regent i mantenint l’exèrcit i l’administració, fins que el 19 de març de 1713 van marxar tots, després de pactar l’entrega del territori al rei Felip V [6].
Malgrat que només quedaren lliures dels borbònics, Barcelona, Cardona i poc més, la realitat fou que al Maresme les fidelitats es van fragmentar molt, sobretot després de la Junta de Braços del 30 de juny de 1713, celebrada a Barcelona, que prengué l’acord de resistir fins el final. En aquesta Junta, hi participà de manera activa el síndic enviat per Caldes, Francesc Busquets [7]
[1] La Cort General de Catalunya o Corts Generals, eren l’òrgan legislatiu català des del segle XIII. Convocades pel Rei d’Aragó i Comte de Barcelona , han estat considerades pels historiadors com el model per excel·lència dels parlaments medievals europeus. Provenien de la tradició de les assemblees de Pau i Treva del segle XI i es caracteritzaven perquè el rei que les convocava i presidia, hi acudia obligatòriament per obtenir aprovació a les seves decisions més importants. També servien per elaborar i promulgar lleis – les constitucions – que tenien un rang superior als edictes reials i per tant, obligaven també al propi rei. Quan es convocaven simultàniament amb les d'Aragó i València conformavles Corts Generals de la Corona d’Aragó que treballaven com a corts separades i generaven legislació pels seus propis reialmes. Les Corts estaven constituïdes en tres braços, l’eclesiàstic escollit entre el clergat, el militar, designat per la noblesa i el popular en representació de les viles i ciutats, mitjançant els síndics, persones delegades escollides pels respectius governs municipals o comuns. Els Síndics disposaven de credencials i acudien amb instruccions ben concretes, havien de mantenir informats els seus govern i no podien prendre decisions -votar- per iniciativa pròpia. No tots els pobles tenien el mateix nombre de síndics, però cada vila només tenia un vot. A les Corts de 1701 hi van acudir síndics de 28 llocs: Barcelona, Lleida, Girona, Tortosa, Vic, Cervera, Balaguer, Vilafranca del Penedès, Puigcerdà, Tàrrega, Granollers, Mataró, Besalú, Prats de Rei, Cubelles, Pals, Camprodon, Torroella de Montgrí, L’Arbós, Caldes de Montbui, Figueres, Talarn, Cruïlles, Santpedor, Cardedeu i Agramunt (Recull de textos i “El Maresme en la línia del temps de la Guerra de Successió” de diversos autors)
[2] Aquesta esquadra, de tornada a la seva base de Lisboa, va aprofitar per conquerir Gibraltar, en una acció no prevista, però que els maresmencs embarcats van promoure i protagonitzar, conjuntament amb una improvisada companyia de mariners anglesos de l’esquadra original. Els catalans van ser la força principal i després seran els qui defensaran la plaça del infructuós setge espanyol per recuperar-la i també els qui mantindran, amb les seves naus, el contacte entre el Gibraltar assetjat i Lisboa. L’aportació catalana va ser decisiva per la incorporació de la roca a l’imperi britànic, ja que hi veien l’enllaç ideal per comerciar amb Amèrica, com es demostrarà anys després amb la creació de la Companyia Nova de Gibraltar que tindrà com a socis principals a Salvador Feliu de la Penya i la família Feu de Mataró (Santiago Albertí “El Maresme durant la Guerra de Successió).
[3] L’acció armada aliada era la conseqüència del que es coneix com a Pacte de Gènova, signat el 20 de juny de 1705 entre els representants catalans Antoni de Peguera i Domènec Perera, i el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe que segellava la seva aliança i el compromís anglès de desembarcar tropes per secundar l’alçament català a favor del rei arxiduc Carles III o, en tot cas, a fer respectar les constitucions i les lleis de Catalunya. Quan la flota arribà a la costa catalana, una de les primeres barques que se li acostà per retre homenatge al llavors pretendent al tro, provenia de Mataró amb dos síndics del seu consell municipal, Josep Feu i Salvador Feliu de la Penya al front (Recull de textos i Santiago Albertí “El Maresme durant la Guerra de Successió).
[4] Les Corts de 1705-06 van tenir lloc a Barcelona, a la Casa de la Diputació (avui Palau de la Generalitat) i comptaren amb la participació de 40 comuns o municipis, 12 més que al 1701: Barcelona, Lleida, Girona, Tortosa, Vic, Cervera, Balaguer, Vilafranca del Penedès, Puigcerdà, Tàrrega, Granollers, Mataró, Besalú, Prats de Rei, Cubelles, Pals, Camprodon, Torroella de Montgrí, L’Arbós, Caldes de Montbui, Figueres, Talarn, Cruïlles, Santpedor, Agramunt, Moià, Sabadell, Vall de Ribes, Verges, Castellterçol, Sant Feliu de Pallerols, Sant Feliu de Guíxols, Cambrils, Montblanc, Montbrió i la Vicaria de Ripoll (Recull de textos)
[5] Mentre va durar el setge borbònic ha estat documentada la presència de milícies al Maresme a les que el rei Carles demanava formessin sometents i controlessin muntanyes i congosts. El 9 d’abril de 1706, per la part de Gràcia, entraven milícies a defensar Barcelona, amb els veguers del Masnou i Barcelona al front. A l’hora, els anglesos desembarcaven dos mil homes a Arenys per controlar el territori i ajudar a la resistència. Entre tots van aconseguir que les tropes de Felip V finalment es retiressin. Després i a mesura que els borbònics van anar recuperant territoris catalans, són nombrosos els incidents bèl·lics registrats al Maresme durant el període 1706-1713, sempre en petit format o relacionats amb l’aprovisionament de Barcelona. (Recull de textos i Alexandra Capdevila “Més enllà de Barcelona, el Maresme al 1714”, Santiago Albertí “El Maresme durant la Guerra de Successió)
[6] El tractat d’Utrech de l’11 de juny de 1713, signat entre els aliats i els borbònics francesos i espanyols, es pot considerar un autèntic tractat d’evacuació de Catalunya per part dels primers, que van pactar l’entrega de tot el territori pràcticament sense lluita i, en la majoria dels casos, sense consulta ni coneixement previ dels ciutadans que hi vivien. El Conveni d’Hospitalet del 21 de juny, signat pocs dies després, pel marqués de Grimaldi en nom de Felip V i pel conte Konigsegg per part aliada, en fixava els calendari i els detalls.
[7] La Junta de Braços era, per entendre’ns, com una mena de les diputacions permanents dels parlaments moderns. La convocava en situacions d’emergència la Diputació del General i hi assitien tots els membres de les Corts i tots els síndics que poguessin. A la del 30 de juliol de 1713, a més dels representant de les zones que havien quedat fora del control borbònic, també hi van acudir alguns dels territoris ja dominats per l’exèrcit franc-espanyol. L’objecte de la Junta gairebé és pot considerar únic: decidir si es capitulava o si es seguia la lluita, malgrat la desafecció ja constatada dels aliats. La discussió fou llarga i no exempta d’enfrontaments. El Braç Eclesiàstic, amb Anton de Solanell de portaveu, es decantava cap a la rendició, si bé supeditava la decisió a la que prenguessin els altres braços. Per la seva banda, el Braç Militar o de la noblesa estava molt dividit. Manel Ferrer encapçalava els partidaris de la resistència i Nicolau de Sant Joan els de rendició. Finalment, aquests es van imposar. On hi va haver més baralla va ser en el Braç Popular o reial. El síndic enviat per Barcelona, Manuel Valls, defensava la rendició perquè no albirava cap possibilitat de victòria, mentre que la majoria es decantava per l’enfrontament. No hi va haver unanimitat i finalment es va votar: 78 síndics favorables a la lluita, 45 partidaris de la rendició. En total 110, dels quals, 15 eren del Maresme i un, Francesc Busquets, de Caldes. Tots aquests van votar a favor de la resistència i van aconseguir que els altres dos braços els seguissin en la decisió
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada