Primeres cites de “Caldes d’Estrac”, escrit de diverses maneres

(SEGLES XI-XII) Un cop passada l’endemesa sarraïna de l’exèrcit comandat per Al-Mansur que a l’estiu del 985 saquejà Barcelona i bona part de la comarca, els maresmencs de seguida emprengueren la tasca d’erigir nous habitacles. Del 989 data un primer document que parla de la vila de Mata, assenyalant els seus límits: Dosrius, Llavaneres (citada com Lavandariis), el mar i la riera de Valldeix.

Posterior a aquest, són nombrosos els testimonis de la intensificació del repoblament. Les fundacions, deixes, permutes i vendes són constants i és precisament en una d’aquestes que per primera vegada es cita “caldes” com a límit geogràfic, no pas com poblament.

Es tracta de la venda feta, l'any 1041, per Adalaida al seu fill Ramon de diversos castells, un dels quals és el “castrum que dicunt Mata ubi Llavaneres” (castell que diem de Mata, prop de Llavaneres). Segons el document, el límit del seu terme al nord era el comtat de Girona, anava pel Montnegre i Arenis (Arenys de Munt), per Torrent-Mal (avui Torrentbó) i per “calles” (que actualment és Caldes) fins el litoral, Continuava per migdia, des de les susdites “calles”, per la riba del mar per arribar als seus límits a ponent, els castells de Burriac i Dosrius [1]. 

Caldes o “calles” apareix en altres documents de l’època. Un d’ells, datat el 5 de novembre de 1052, tracta de la venda de territoris al comtat de Barcelona i quan fixa la seva delimitació cita que “pergit ad Arens et uadit per torrente malo vel per ipsas calles usque in littore maris” (discorre per Arenys i segueix pel Torrent-Mal per aquelles caldes fins al litoral marí) [2].

D’una mica després, són les primeres referències al topònim Estrac. La primera és del 25 de juliol de 1075, en un document de venda al compte Ramon Berenguer III d’un alou situat a Mata i "Estarac" [3]. La segona, citat com “Astarago”, consta en un document del 13 d’abril de 1089, que descriu la venda que fa Ricarda a la seva filla i gendre d’unes terres situades dins el terme de Mata que limiten “ab oriente in Astarago” [4]

Aquestes, són només algunes referències. N’hi ha més, que demostren que l’existència de les aigües termals o “caldes” era coneguda, si més no per la gent de l’entorn i que s’emprava també el mot Estrac, escrit de múltiples maneres. Això sí, les cites són sempre com a lloc o com a límit, mai com a poblament, la qual cosa fa creure que no hi devia viure ningú.

Més endavant, cap a finals del segle XI, el castell de Burriac passà a ser un senyoriu important, de tal manera que tot el territori comprès entre les rieres d’Alella i de Caldes va quedar en mans de la família dels Castellvell, senyors del castell i també del de Mata.

Paral·lelament, per part de l’Església, es restablí la diòcesi de Barcelona, aprofitant la gran transcendència que adquirí la pràctica religiosa. Al Maresme, s’aprofità per a construir nous i millors temples, més consistents que les capelletes anteriors, entorn dels quals sorgiren quasi totes les parròquies actuals que de mica en mica anaren consolidant el seu domini, inicialment només eclesiàstic,  sobre tot el territori i els seus feligresos.

Fou així com el terme dels castells Burriac-Mata es repartí en tres parròquies: la de Santa Maria de Mataró (dita encara Alarona o Civitas Fracta), la de Sant Martí de Mata i la de Sant Andreu de Llavaneres (escrit Lavandariis), dins la qual quedava enquadrat el que avui és Caldes d’Estrac.

Dona fe que aquesta va ser la divisió eclesiàstica, entre molts altres documents, un que apareix del nom del lloc. És un decret del 21 d’octubre del 1128 de l’arquebisbat de Tarragona i Barcelona que estableix les dimensions d’una propietat en els terrenys de dites parròquies.

El text en fixa els límits: la riera que va a “Aquas Calidas Dextarag”, el mar, la torre del Cogull, el coll del Pendís, el cim del mont Cirera i els termes de Dosrius i El Montalt. És la primera vegada que el lloc, encara deshabitat,  apareix citat amb denominació doble, d’aquí la seva importància [5]

Durant unes quantes dècades, la situació es mantingué estable, es consolidaren els assentaments existents i se’n crearen de nous, ara ja a llocs menys resguardats propers a la costa que, en conjunt, començaren a perfilar el que després serien els pobles de la comarca.

Gràcies a múltiples donacions i vendes, el poblament d’Alarona, ja convertida en Mataró, s’incrementà notablement a l’ombra acollidora de la parròquia de Santa Maria. Idèntica raó, a l'any 1169, facilità que dins el terme de la  parròquia de Sant Andreu de Llavaneres, s’erigís l’església de Sant Vicenç de Llavaneres allà on avui hi ha el nucli urbà de Sant Vicenç del Montalt. Durant molts anys, aquesta capella fou sufragània de la de Sant Andreu i en molts documents se la cita com de “Sanctii Vicentii de Calles de Fataracho” la qual cosa indica que dins les seves possessions s’hi comptava la dels terrenys de Caldes [6].

També d’aquests anys data a definitiva delimitació dels bisbats de Girona i Barcelona, aprovada pel papa Alexandre III al 1169, al lloc on ja es considerava, és a dir, la riera de Caldes.[7]

D’aquesta manera es consolidava la divisió que coincidia amb l’administrativa dels comtats d’ambdós costats de la riera, si bé, a finals del segle XII, Guillem de Montcada els rebé tots dos en herència i reuní sota un únic domini tot el territori comprès entre la riera d’Argentona i Pineda. Sota el seu mandat, els petits llogarrets que hi havia, creixeren ràpidament afavorits també per l’onada de prosperitat que s’escampà per tot Catalunya, en bona part perquè les conquestes cristianes de Tortosa i Lleida, espaiaren encara més les incursions sarraïnes.

Naturalment, els màxims beneficiats d’aquest procés foren els nobles latifundistes que amb la prosperitat col·lectiva veieren incrementats els rendiments de les seves possessions. Certament, no tots percebien els mateixos impostos ni tributs dels seus vassalls, però sabem que el senyor del Castell de Mata s’embossava un tant per la contractació de forment i animals a la plaça, per les taules del mercat, per les barques dels pescadors i per la fusta i la sal. També recaptava lloçols d’ordi per la utilització de les ferreries i tenia prioritat en totes les troballes fetes dins el seu terme i sobre la captura de determinats ocells. Si a més, hi afegim els tributs que gravaven el consum del pa, el vi i la carn, i els que els senyors concedien a les institucions clericals (parròquies i convents) s’entendrà que el concepte de prosperitat abans al·ludit no era, ni de bon tros, igual per a tothom.

Mentrestant, Caldes encara restava deshabitat. Els documents dels segles XII, segueixen citant-lo només com a lloc o límit, mai com a poblament. No va ser fins a principis del segle XIII que la situació va canviar [8].

---

[1] Document del “Tomus secundus de tempore comitatu Barchinine ab ano silicat 1305 ad annum 1075”, foli 25, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Esteve Albert el cita a la pàg.79 del seu llibre “D’Iluro a Mataró”.

[2] Cita també aquest document, Pons i Guri a “Topònims Arenyencs”, circular MA Fidel Fita nun 4 pag 10.

[3] Xavier Alarcon, “Per virtut e gràcia de l’Aygua -Història Medieval de Caldes d’Estrac 1219-1500” pg.20).

[4] Arxiu Capitular de Barcelona, pergamí 1-1-829, citat per Xavier Alarcon (2022) “Per virtut e gràcia de l’Aygua -Història Medieval de Caldes d’Estrac 1219-1500” pg.20)

[5] Aquest document es troba a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, al llibre “Antiquitatum”, volum II, foli 176, doc 517. El publicà per primera vegada el Pare Fidel Fita al “Boletín de la Real Academia de la Historia”, tom III, pag 82. Pellicer l’inclou a la seva obra “Iluro”, pag 383-384, i també el cita Oriol Quadrada al full 6 del MASM (desembre 1979). Per la seva indubtable importància el vàrem reproduir parcialment al nostre treball anterior (Caldes d’Estrac-Caldetes, un vell plet”-Albert Batlle (1985), Apèndix B, pag 164).

[6] Fortià Sola a “Sant Andreu de Llavaneres” CEL 1968, pag 24,44,45, cita dades del llibre “Speculum Officialatus” de l’arxiu de la Catedral de Barcelona on apareixen visites episcopals de 1169, 1188, 1203 i 1303 que parlen de la capella de Sant Vicenç de Caldes, que restà unida a la de Sant Andreu fins a finals del segle XVI en què constituí parròquia pròpia. En els textos, tan aviat és citada com de Llavaneres com de Caldes.

[7] De la divisió més remota ja n’hem parlat al capítol anterior. El que signà el Papa Alexandre III és la confirmació de la delimitació eclesiàstica. La notifica al bisbe de Girona, Guillem de Torroja, marcant com a límits: “...loco Ariae, ubi Sancti Martini de Arenariis (Sant Martí d’Arenys – Arenys de Munt), eclesia dicitur et sicuta Monte Nigro (Montnegre), transit ad aquam de Breda, Montes signi (Monteseny) al collem frumigii (Coll-Formic)...”. Extret de J.Villanueva “Viage literario por las Iglesias de España”, vol XVII, apdx LII, pag 324, i també de F.Solà “Sant Andreu de Llavaneres”, pag 23.

[8] D’exemple pot servir una escriptura del febrer de 1178, transcripció de la sentència del plet que enfrontà el rei Alfons I contra Bernat de Rocafort per disputes sobre el castell de Clarà, on cap al final es menciona el nom de “callidas” (Document reproduït al “Liber Feudorum Maior” de F.Rosell, tom I, pag 483. També al mateix llibre, hi ha un altre document de l’any 1136 on es cita “calles”).