A finals del segle XVI i fins ben entrat el XVII, a Caldes s’assistí al mateix fenomen que es registrà arreu de Catalunya i al Maresme que ajudà bastant a la recuperació dels territoris: la migració francesa, tant l’estacional com la definitiva, que majoritàriament procedia de les regions dels Pirineus, Pre-pirineus, Llenguadoc, Occitània, Garona i Massís Central.
Al principi, senzillament eren refugiats que fugien de les guerres de religió entre catòlics i protestants -hugonots-, que devastaren el país francès entre 1561 i 1598, però després, senzillament eren persones immigrants que venien a buscar nous horitzons: feina, casa, prosperitat i en alguns casos, família [1]
D’entrada, la integració fou majoritàriament ràpida i sense problemes, però al cap de poc, començaren els recels per la seva condició inicial de súbdits del rei francès, que els convertia en sospitosos d’espionatge, sobretot quan el 1635 va esclatar la guerra franco-espanyola.
Igualment, l’ascendència religiosa protestant d’alguns,
va ocasionar que els rectors intensifiquessin la vigilància per impedir
pràctiques no autoritzades per l’Església catòlica i també, que la Inquisició
incrementés la seva activitat amb episodis de fanatisme i violència extrema.
També i, i tal com passa en l’actualitat, la seva
presència va permetre als autòctons disposar d’un “boc expiatori” contra el
qual descarregar culpabilitats i responsabilitats de les contradiccions socials
existents. Per exemple, segons testimonis de l’època, sovint se’ls acusava de
ser els principals responsables del bandolerisme i dels crims, quan en
realitat, no passaven de ser el 5% dels causants d’aquests mals, més o menys,
la mateixa proporció que tenien en el conjunt de la població catalana a mitjans
del segle XVII.
Tots aquests elements expliquen que es generés una certa malfiança
cap a la seva cada vegada major presència i que el 1637, les autoritats dictessin
una sèrie de mesures fiscals en contra seva que per poder-les aplicar
degudament van donar lloc a l’elaboració d’una “MATRICULA DE FRANCESOS
AVEÏNATS A LA COSTA CATALANA”, d’inscripció obligatòria, declarant nom,
edat, procedència, religió, riquesa, professió, anys de residència a Catalunya, estat civil, nacionalitat de l’esposa, nombre de fills i
parents radicats en territori català.
Segons aquesta matrícula, des de Malgrat a Tarragona, i sense incloure Barcelona, es registraren 1.592 forasters, dels quals, un 67% eren al Maresme. Mataró era qui més n’aplegava, 233, mentre que a Argentona n’hi havia 102, 67 a Canet, 33 a Sant Vicenç de Llavaneres i 11 a Caldes [2]
Se sap que aquests francesos caldencs, que eren el 10% de la població, havien arribat molt joves al poble, la majoria, un 80%, abans de 1620 i que sis estaven casats amb una dona catalana, dos amb una francesa i tres eren solters. Set treballaven a pagès, dos a la construcció, un al transport i l’altre era pescador. Tots es confessaven catòlics practicants i més de la meitat declarava tenir béns propis i família francesa repartida per Catalunya, com per exemple Jaume Cuxart, casat amb Elisabet Juli, que tenia un germà a Caldes i cosins i oncles a Llavaneres, Dosrius i Granollers [3]
En resum, i al marge de les contingències menors que es van donar, es pot concloure que el fet migratori francès fou positiu i ajudà a la recuperació de Caldes i del conjunt del territori català i de la seva gent.
[1] Es considera que a finals del segle XVI, entre el 15 i el 20% de la població masculina de Catalunya era d’origen francès. Hi va dues migracions diferents i paral·leles, la dels temporers que venien a fer la collita per després marxar i tornar l’any següent, i la dels que immigrants pròpiament dits que van ser els que van decidir quedar-se, si més no durant un temps. El que no ho van aconseguir, després de passar anys vagant o treballant esporàdicament, retornaren al seu origen. Els que van quedar-se, majoritàriament homes joves en edat fèrtil, de seguida van casar-se amb dones del país facilitant així un ràpid mestissatge. Molts eren persones amb escassa preparació que acceptaven les feines més feixugues, sovint mal pagades, tot i que també vingueren alguns professionals especialitzats (fusters, mestres de cases, boters o mestres d’aixa) que, aquests sí, prosperaren ràpidament, juntament amb els que aconseguiren consolidar-se aprenent oficis.
[2] L’anàlisi de la Matrícula de 1637 permet conèixer millor la realitat socioeconòmica del moment i dels nouvinguts. Es tractava d’una colònia força important que procedien bàsicament dels Pirineus i els Pre-pirineus, i en concret de la diòcesi de Comenges. Era bastant habitual que els que venien tinguessin ja el destí prefixat perquè anaven a llocs on hi tenien família o coneguts que els hi facilitaven feina i allotjament. Això explica l’abundància de forasters d’una mateixa procedència en determinat poble. El més esmentats van ser els d’Aurinhac a Alella, Alan a Vilassar, Beauchalot a Arenys de Mar i Roquefixade a Canet. Vivien del camp i en 8 de cada 10 casos reconeixien no tenir cap mena de béns. Els més afortunats confessaven tenir una “casilla” i terres de la seva propietat, però eren minoria. El perfil francès propietari era el del foraster casat amb una catalana, amb dos o tres fills, treballador del camp i amb més de 25 anys de residència al país. (ALEXANDRA CAPDEVILA “La matrícula de 1637, una radiografia dels francesos residents al Maresme”, Girona 2003).
[3] Segons dades d'ALEXANDRA CAPDEVILA “Quan la terra promesa era al sud, la immigració francesa al Maresme als segles XVI i XVII” (2014).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada