Al Maresme, la guerra fou intensa amb combats i enfrontaments constants. El gener de 1808, els francesos van entrar, com amics, a Mataró, i s’hi van quedar uns mesos. Després, el 16 de juny, amb les hostilitats ja declarades, hi van tornar, ara ja com enemics, a “mata-degolla”, provocant destrossa considerable. I ho feren, no sense oposició dels mataronins i maresmencs que van provar de detenir-los, sense èxit, a la batalla de Montgat del mateix dia, en la que hi van participar homes armats, sometents, dels pobles de la zona, i dels quals, una vintena eren de Caldes [1]
Igual sort tingueren els sometents caldencs que a finals d'any, s’enrolaren a les ordres del llavors comandant Francesc Milans del Bosch, juntament amb voluntaris dels dos Arenys, Sant Vicenç i Llavaneres i que participaren en la batalla de Llinars (16 desembre 1808) que culminà amb victòria francesa [2]
A partir d’aquests fets i durant els mesos següents, l’exèrcit francès, ubicat des del 1812 a Mataró, va intentar mantenir el control sobre el territori maresmenc, però no se’n va sortir del tot, perquè hi pul·lulaven escamots guerrillers, alguns força estructurats i sovint connectats amb l’exèrcit espanyol, que els feien la vida impossible. En no poques ocasions, a més, aquests rebien el suport de vaixells de l’armada britànica, fondejats a la costa, que no s’estaven de canonejar el litoral i els nuclis urbans, buscant els militars francesos.
Són nombrosos els enfrontaments i les ocupacions esporàdiques dels pobles, ara pels uns, ara pels altres, la qual cosa significava un mal de cap important pels ciutadans, obligats a conviure-hi, i sobretot, forçats a col·laborar en els treballs que els manaven i en aportar recursos, queviures i diners als bàndols contendents [3]
Durant aquest període Caldes i el barri de Caldetes d’Arenys, sofriren aquests vaivens de la guerra, sobretot el veïnat del Camí Ral, a banda i banda de la riera, lloc de pas d’exèrcits i viatgers i, per tant, sempre exposat. En conjunt, les dues poblacions es mantingueren fidels a la corona espanyola i a les seves institucions, però alhora hagueren de suportar, més mal que bé, la presència esporàdica francesa.
Consta que en una d’aquestes ocupacions, a mitjan 1809, els francesos saquejaren l’església parroquial, que llavors estava a mitja reconstrucció i destrossaren l’orgue que hi havia. Algunes veus diuen que durant uns mesos, van fer servir el temple com a magatzem dels productes que havien exigit als caldencs, mentre que altres diuen que aquesta funció l’exercia la Torre de Guaita que, òbviament, també varen requisar.
Normal doncs que alguns vilatans, sigui
per convicció, sigui per necessitat, s’enrolessin a les files de voluntaris i
miquelets de Milans del Bosch i que en general, els
altres que es quedaven, els aixopluguessin quan anaven mal dades. Per
contra, quan els francesos hi deixaven algun destacament o s’hi passejaven,
quasi ningú s’hi relacionava si no era per força. D’aquesta època data el
recurs de no pocs caldencs de fer-se a la mar amb les seves barques tot esperant la marxa dels soldats francesos [4]
Cap a la segona meitat de contesa, se sap que el llavors ja coronel Milans del Bosch sojornà en més d’una ocasió a Caldes i a la seva casa pairal. També a Arenys. La seva mobilitat i la del seu exèrcit venia condicionada pel decurs dels enfrontaments constants amb els francesos, al Montalt, Collsacreu, Vallgorguina, Canet i els dos Arenys. A la segona meitat de l’any 1811 fixà el seu campament base entorn de l’ermita del Remei, posició que a l’hivern del 1812 passà a ser ocupada per l’exèrcit francès del general Lamarque, el qual, manà fortificar la muntanya amb mà d’obra dels pobles veïns [5]
Passat l’estiu, tornà a ser Milans del Bosch qui recuperà el Remei i s’establí a Arenys de Mar, amb el coronel Joan Claròs, el qual, per millor defensar el territori, ordenà la presència d’un sergent i 13 soldats a Caldes, amb la missióde vetllar pel bon pas pel Camí Ral.
La guerra va seguir el seu curs, fins a la derrota dels francesos que comportà la seva retirada i el retorn del rei Fernando VII, que s’havia exiliat a França. Consta, que en el seu retorn cap a Madrid, el rei passà per Arenys i Caldetes, el dia 23 de març de 1814, saludant, sense aturar-se, a les autoritats locals que s’havien col·locat al peu del Camí Ral. Un camí, per cert, que setmanes abans, més de 50 peons d'Arenys, Caldetes i Caldes havien treballat per deixar-lo en bones condicions. Arenys invertí 600 “pesos forts” i Caldes 180 [6]
Naturalment, tots aquests incidents i altres de similars, alteraren la vida quotidiana del poble. Es van haver d’aturar les obres d’ampliació que s’havien començat a l’església i, per força i a desgrat, es va participar en el manteniment de batallons de sometents i miquelets, tant amb recursos humans com materials. No obstant, i potser gràcies a l’escàs botí que se’n podia treure, Caldes restà relativament al marge de les ràtzies franceses, excepte les que abans s’han citat.
(Imatges arxiu: 1-Maresme; 2-Sometents; 3-Catalunya)
[1] És una xifra aproximada, perquè la columna d’uns tres-cents combatents, no professionals, va sortir d’Arenys cap a Montgat el 10 de juny. Uns quants eren del barri arenyenc de Caldetes i de Caldes. La batalla de Montgat, (16-17 juny 1808) primer va semblar una victòria perquè els maresmencs (uns dos mil), van foragitar els francesos que s'hi van acostar. Però l’endemà, s’hi va presentar el general Duhesme, amb cinc mil soldats al darrere que lògicament van imposar la seva potència i professionalitat. Després de la desfeta, alguns van poder tornar, a la desbandada, al seu lloc d’origen.
[2] FRANCESC MILANS DEL BOSCH i ARQUER (1769-1834).- Va néixer a Can Milans del Bosch (Sant Vicenç de Montalt). Fill petit de Ramon d’Arquer, va iniciar la seva carrera militar com a cadet, per ascendir de seguida a alferes l’any 1793. El 1794, al front de les seves tropes lleugeres, atacà la posició francesa de Sant Llorenç de la Muga (Girona), resultant-ne greument ferit. El 1796, quan ja era tinent de les “Reales Guardias Españolas” de guarnició a Barcelona, es va casar a Arenys de Mar amb Maria-Manuela Pujol. Quan esclatà la insurrecció contra els francesos, Milans desertà i s’uní a la lluita. Durant la guerra (1808-1814), que començà essent comandat i acabà com a general, va protagonitzar nombrosos episodis bèlics a l’entorn gironí i maresmenc. Sovint se'l cita com resident a Arenys de Mar i de Munt, quasi sempre en companyia de la seva tropa de miquelets i voluntaris. En acabar la guerra, lluità en defensa dels principis liberals i la Constitució de Cadiz contra la monarquia absoluta restablerta de Fernando VII. El 1817 participà en l’intent de revolta del general Lacy. Morí a la seva casa pairal l’any 1834. A la batalla de Llinars (1808), Milans manava 4 batallons de miquelets a les ordres del general Joan Miquel Vives. En total, hi participaren 10mil soldats espanyols contra 12mil francesos comandats pel general Laurent Gouvion. La victòria francesa fou contundent.
[3] Arenys de Mar, població veïna, alhora propera i llunyana perquè pertanyia a un altre corregiment, tingué una gran prestància com a nucli de comunicació i d’intendència de l’exèrcit espanyol i del seu aliat, l’anglès. Els vaixells britànics que bloquejaven Barcelona estaven ancorats al seu davant, des d’on canonejaven la tropa napoleònica cada vegada que es trobava a la població o als seus voltants. Tot i la seva presència, els francesos l’ocuparen en diferents ocasions. JOSEP Mª PONS i GURI en fa una detallada exposició al seu llibre “Diari d’uns anys de guerra 1808-1814” (Arenys de Mar, 1993).
[4] SALARICH "Apuntes para la història de Caldas de Estrach ..." pag 51-52 i 61.
[5] D’entrada Lamarque s’instal·là a Arenys de Mar, però per evitar els bombardejos dels britànics optà per un assentament més interior. El 6 de febrer de 1812 va ordenar que es presentessin al Remei peons amb les seves eines per reconstruir camins i fortificar-lo. En concret, va exigir a les respectives Juntes Locals, la presència de més de mil: Arenys de Mar 400, Calella 200, St.Andreu de Llavaneres 250, St.Vicenç de Llavaneres 150, Caldes 100, Canet 175, St.Pol 100, Arenys de Munt 200, St.Iscle 50 i St.Cebrià 25. Només hi acudiren uns quants de cada poble, que hi van treballar durant setmanes (PONS GURI, “Diari d’uns anys de guerra 1808-1814”).
[6] PONS GURI, “Diari d’uns anys de guerra 1808-1814”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada