Passat el parèntesi de la Guerra del Francès (1804-1814), el poble recuperà la normalitat i de seguida, l’aigua termal i els seus problemes de cabal, tornaren al primer pla. La solució no trigà gens. Parròquia i Ajuntament ho van tenir clar. Van comprovar que l’aigua arribava bé, un xic més avall del lloc on hi havia els dos establiments de bany i, de seguida, van convenir que calia fer-ne un de nou i, de passada, fer-lo més ampli i modern.
Quan el 3 de març de 1818, el rector, Josep Baus i l’Ajuntament, representat per l'alcalde Francesc Subirà van demanar al Bisbat de Barcelona, la cessió del terreny necessari pels nous BANYS, ja ho tenien tot decidit.
Demanaven el del costat dels antics, que es valorava en cinquanta lliures, que es pagarien construint una paret que salvaguardés la resta de la propietat parroquial de les rierades. Tot, la paret i el nou balneari es finançaria amb els rèdits dels banys. Així ho explicitaven a la seva petició, signada per tots els protagonistes.
El Cura Párroco y Magfco. Ayuntamiento de CALDES DESTARACH del Obispado de Barcelona infrascritos, con la mayor veneración a V.I. exponen:
En el año próximo pasado, con motivo de aumentar la agua caliente por notable disminución que de ella se experimentó, fue necesario cortar muchas piedras de medio de las quales sale la fuente de agua caliente, de cuya operación resultó no poder la agua, por su profundidad, subir por si misma, sino por medio de Bombas a los caños que la conducen a los Baños; y para evitar el coste de las Bombas y conservar mejor el agua en su natural calor, por el mejor efecto de los dolientes, han resuelto los suscribientes, edificar nuevos Baños.
El lugar más proporcionado es el huerto contiguo al terreno de los Baños actuales, uno y otro, propiedad de la Rectoria. El que se necesita para los Baños nuevos, es de veinte varas de largo y doce de ancho, que por José Subirá y Marques, e Isidoro Cortina, labradores, vesinos de la misma Parroquia, expertos comisionados, se ha valorado en sincuenta libras catalanas.
Como el Rvdo. Francisco Sans, Cura predecesor mío, quando compró el predicho terreno, junto con el restante para huerto de la Rectoria, se obligó a edificar una pared o muralla en la parte de la Riera, que se halla al lado del mismo huerto, y no lo efectuó, para satisfacer les expresadas sincuenta libras, se obligan los suscribientes, del producto liquido de los Baños, común a las tres partes participantes, edificar un pedazo de pared o muralla de importe de sincuenta libras en la parte del huerto restante para la Rectoria, y en la orilla de la Riera.
.jpg)
Primer, el Vicari episcopal de la zona, Mn. Marià Sanabre
va informar al Bisbat de la proposta, dient que l’horta no valia pas gaire perquè
pràcticament era erma i que la construcció de la paret compensava la seva
pèrdua. Després, el Bisbe, ho va autoritzar i l’11 de maig de 1818, davant el
Notari d’Arenys de Mar, Francesc Xavier Conchs, les parts van signar els
documents pertinents que recollien els pactes citats i de manera expressa
establien que “... el terreny es ven per títol de pura u franca
venda a favor del Batlle, Regidors i Síndic de l’Ajuntament, cedint tots els
drets que el Rector tenia sobre el terreny”.
De seguida, van comissionar Francesc Milans, caldenc, Obrer de la Parròquia, signant de la petició al bisbat i, per tant, home de confiança de totes les parts, perquè formalitzés els crèdits necessaris i encarregués l’obra que va començar a la tardor de 1818 i s’enllestí a temps, per la temporada de banys de 1819.
El nou establiment, que avui encara es conserva, era molt més espaiós que els anteriors, constava d’una sola planta feta d’obra senzilla, en la qual hi havia una gran sala i tretze compartiments amb catorze banyeres: dues de primera classe, cinc de segona i set de tercera, atenent la comoditat i complements de cadascuna. A més, n’hi havia tres més de separades que servien per als banys de peus.
Important fer constar que en tot aquest procés només hi van participar la Parròquia i Ajuntament. La famosa – per citada reiteradament després – societat de “Gefes de Família” a la que durant anys se li atribuirà la titularitat, àdhuc la construcció del balneari, és un invent posterior, ordit entre la gent de poble, per salvar la venda dels Banys a tercers per raó de les Lleis de Desamortització de propietats d’origen eclesiàstic que es dictaren a mitjan segle XIX a l’estat espanyol, com s'explicarà amb detall en una altra entrada d’aquest bloc.[1]
(Imatges: (1) Plànol de l'època / (2) Foto antiga de la teulada dels Banys (data indeterminada)
[1] El relat
d'aquest article es basa en la documentació existent a
l’ADB i l’antic Arxiu Parroquial. Algunes dades també s’han extret de l’Arxiu
Municipal, ara a l’ACM de Mataró (Nota de l'autor).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada