La relativa tranquil·litat de l’època visigòtica tardana, s’acabà gairebé de cop, quan l'any 713 arribà l’onada sarraïna que, ho escombrà tot. La seva irrupció en terres catalanes, que provocà un canvi polític, social, cultural i religiós sense precedents, es produí només en set anys i en general sense gaire oposició.
La conquesta fou ràpida. Els primers escamots musulmans, comandats per Tarig Ibn Zujad, arribaren als camps del Baix Ebre al 713. Un segon exèrcit, comandat per Musa Ibn Nasaur, va ocupar la Catalunya occidental, mentre que l’exèrcit d'al-Hyr ibn Ahd al Rahman conqueria Barcelona (714), arribava a l’Alt Empordà seguint el litoral mediterrani (717-718) i poc després ocupava tota la Septimània (725). Carles Martell, rei franc, l'aturà a la batalla de Poitiers (732) i el seu successor, Pipí, els feu retrocedir i situà la frontera als Pirineus (752-757). Era una línia inestable que no impedia les incursions dels francs, ni les ràtzies musulmanes.[1]
Ciutats importants com Barcelona i Girona van capitular pràcticament sense oferir resistència, igual com altres poblacions més petites. Només hi ha senyals de lluita i posterior devastació en casos molt comptats: Tarragona, Egara (Terrassa), Empúries i sembla que també Iluro (Mataró). De la resta de pobles i vil·les del Maresme no hi ha massa dades, com tampoc la certesa absoluta de la resistència mataronina, per molt que durant els anys següents, la documentació de l’època parli d’una ciutat petita i mig abandonada, citant-la com Alarona i després com Civitas Fracta [2]
Durant anys, la comarca va ser més territori de confrontació que no pas d’ocupació. Abundaren les ràtzies dedicades al saqueig d’esglésies i del que quedava dels establiments rurals i urbans, però també a la captura dels nadius per tal de reduir-los a l’esclavatge. Per això, molts van marxar buscant refugi a les valls interiors més protegides, arribant alguns fins més enllà dels Pirineus, sobretot els qui havien estam més implicats en l’administració visigòtica.
Mentre tot això passava, a finals del segle VIII, a les contrades gironines s’organitzà una autèntica revolta dels cristians, els quals, gràcies a l’ajut del veí imperi carolingi de França, reconqueriren Girona l’any 785, tot fent retrocedir els invasors sarraïns fins a mig camí de Barcelona, en concret, a la línia natural de defensa que enllaçaria les Guilleries, el Montseny, el Montnegre, el Corredor i Collsacreu, arribant fins a la platja, per la riera de Torrentbó o de CALDES.
Ràpidament, els gironins es van lliurar a la protecció del rei franc Carlemany, el qual nomenà comte de Girona al noble got ROSTANY que havia estat el cabdill de la insurrecció, i el va responsabilitzar de la gestió de la “marca” (hispànica) o districte fronterer que protegís els territoris francesos de les incursions sarraïnes. Li facilità ajut i armes gràcies a les quals, durant uns anys, la RIERA DE CALDES, va ser la ratlla o frontera que separava els dos imperis més importants de l’època: el dels francs de Carlemany i el de l’al-Andalus dels emirs de Còrdova.
Aquesta fita que després ha donat lloc a l’eterna delimitació entre els comtats i bisbats de Barcelona i Girona, va suposar el trasllat de l’anterior frontera carolíngia del Coll de Panissars al Pirineu, fins a la riera de Caldes i també el de la “clusa” o duana, on s’aplicaria el “taloneum” o drets duaners als viatges i mercaderies que transitarien al llarg de l’antiga Via Augusta [3]
Tot sembla indicar però, que la frontera va ser més teòrica que pràctica, si més no per a la defensa del territori, perquè l’any 793 fou traspassada fàcilment per l’exèrcit del xeic Abd al Malik, que durant els tres anys següents saquejà el territori sense conquerir-lo, malgrat sotmetre Girona a un prolongat assetjament. Potser per aquesta raó, Carlemany es decidí a crear, ell mateix, una major i més efectiva marca defensiva, i es disposà a ocupar tot el territori català, començant per conquerir Barcelona.
L’exèrcit franc, que es posà em marca a l’estiu de l’any 800, estava format per tres cossos: un, dirigit per Lluís el Piadós, fill de Carlemany, que es situà al Rosselló i avançà cap a Barcelona per la Selva i el Maresme, ajuntant-se amb el segon cos, comandat pel comte Rostany que havia sortit des de Girona. El tercer, manat pel duc Guillem de Tolosa, rodejà Barcelona per l’oest i el sud amb l’objectiu d’evitar possibles ajudes sarraïnes provinents de l’al-Andalus. El setge es prolongà quasi vuit mesos, fins que el 4 d’abril de l’any 801, la ciutat claudicà i Berà, fill de Guillem de Tolosa, fou proclamat primer comte de Barcelona (801-820), vassall però del rei franc [4]
(IMATGES: (1) Carlemany; (2) pas de les tropes carolíngies pel Maresme (Joaquim Graupera)
[1] L’investigador francès CHRISTIAN PICARD en comptabilitza 118 entre els anys 755 i 1009 (al final del califat de Còrdova), sense comptar les incursions carolíngies que deurien ser més o menys similars (JOAN BONAMUSA, “Alarona, l’etapa fosca” (2009).
[3] JOAQUIM GRAUPERA a “El pas de les tropes carolíngies per la serralada del Montnegre i Els Corredors durant la conquesta de Barcelona” (2009) va una anàlisi detallada del pas de les tropes i de les seves conseqüències pel territori i els seus pobladors.
[4] ESTEVE ALBERT “D’Iluro a Mataró” ja parla d’aquesta hipòtesi, dient que el comte Rostany hauria establert les seves avançades en la línia de Caldes, el Corredor i el Montseny, potser bastint els castells que s’hi trobaven: Els Encantats (molt dubtós), el Montalt i Ça Creu (del que no queda rastre). També esmenta la possibilitat de la frontera i duana a Caldes, JOAN BONAMUSA als seus treballs de recerca “Alarona, l’etapa fosca” i “La Riera de Caldes, límit entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona (785-801) (any 2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada