Sens dubte, l’arribada del tren a Caldes ha canviat per sempre la seva existència. Per a bé i per a mal, la primera línia primera línia de ferrocarril a l’estat espanyol que s’inaugurà el 28 d’octubre de 1848 entre Barcelona i Mataró, gràcies a l’impuls del mataroní Miquel Biada i Bunyol. S’instaurà amb la denominació “Camino de Hierro de Barcelona a Mataró y viceversa” després de dos anys de treballar sobre el terreny. Constava de 8 estacions repartides al llarg dels seus 30 km de recorregut.
Quasi nou anys després, el 10 de gener de 1857,la línia es va ampliar amb tres estacions més, les de Llavaneres, Caldes i Arenys de Mar. Des de 1852 ja es podia arribar a Caldes des de Barcelona, però no va ser fins al 10 d’octubre de 1856 que l’estació ja va entrar en funcionament. L’empresa va canviar el nom pel de “Camino de Hierro de Barcelona a Arenys y viceversa” i s’afegiren quinze minuts més de viatge.
Segons fonts de l’empresa, ja al primer any (1856-1857), per l’estació de Caldes van passar 32.076 viatgers, uns 46 diaris. 16.101 per baixar-hi i 16.975 per pujar-hi. Mataró, Barcelona i Arenys van ser les poblacions amb més intercanvis amb Caldes.
Circulaven sis trens diaris de viatgers que anaven i tornaven de Barcelona a Arenys, en una hora i quart, pel preu de dues pessetes. Al vagó davanter, hi havia un departament pel transport de mascotes que costava una pesseta per animal. També circulaven dos trens diaris de mercaderies a les 10 i a les 12h (a l’estació de Caldes, hi havia dos magatzems) i uns altres de mixtes que també transportaven viatgers segons necessitats i sense horari prefixat. Igualment, es podia llogar un tren sencer per desplaçaments específics que avui en diríem “charter”. Costava 150 pessetes. [1]
Un cop superat l’escepticisme inicial, la població va acollir el nou transport amb entusiasme, sobretot perquè incrementava l’expectativa de visitants. Abans però, s’hagueren de resoldre dues qüestions conflictives: la de les expropiacions dels terrenys necessaris, resolta, és clar, a base de jutjats i diners i, la segona, escollir el lloc adequat per l’estació.
Inicialment, la companyia plantejà situar-la a la part moderna del que pensava era una única població, és a dir, CALDETES, per facilitar l’accés a les pensions i albergs que hi havia, però la idea no va agradar gens a la majoria dels vilatans. Tampoc a l’Ajuntament, que la volia dins el seu terme (fins a 1853, tot el barri situat a llevant de la Riera encara era del terme d’Arenys de Mar).
Després de no poques discussions, s’acordà l’emplaçament que encara avui manté, en un terreny llavors verge que obligà a obrir-hi camí, primer el carrer Callao o del Carme i després la Baixada a l’Estació.
Actualment, l’estació
de Caldes és la més antiga de tota la línia fèrria. Ha sofert transformacions i repintades, però l’estructura és l’original de 1857. És d’estil neoclàssic, inicialment de
maó vist de color rogenc, perfilats els angles en obertures, cornises i
cantonades amb motllures al contrast en color clar. Fa temps es va arrebossar i
s’ha pintat de diversos colors. Ara beix clar i els perfilats en beix
fosc.
És un edifici de dues plantes i terrat. A la planta baixa, acollia (i acull) els serveis ferroviaris i al primer pis, un habitatge pel cap d’estació i la seva família. A la banda de llevant hi havia uns lavabos públics. Des de 1967, el viaducte de la N-II toca literalment la façana a l’alçada del sostre de la segona planta.
L’estació disposa de dues vies generals, amb andanes laterals de 200 m comunicades per un pas inferior, amb escales i ascensor. Abans una via morta donava servei a un moll de càrrega amb una caseta que van desaparèixer per ampliar el Parc Maragall i enllaçar tot el carrer Ciutat de La Paz, a les dues bandes de la riera [2]
Curiosament (o no), que l’estació s’ubiqués en territori netament caldenc, no va impedir que el nom que s’hi retolés fos el de CALDETAS, castellanització del nom del barri arenyenc que, just aquells anys (1853), s’havia incorporat oficialment al terme municipal de CALDES.
Segurament la decisió fou més fàcil del que en perspectiva actual es podria pensar. El nom de CALDETES era el més usat, el més conegut i el preferit de la companyia, ja que lligava millor amb els costums dialèctics de la seva clientela barcelonina. No hi ha constància que ningú, local o foraster, s’hi oposés, més enllà de possibles comentaris i tertúlies a peu de carrer.
(Imatges: 1-2 arriba el tren; 3 Pas d'en Carol, al fons moll de càrrega desaparegut; 4 jardins de l'estació).
(Article publicat a la Revista de la Gent Gran de Caldes - octubre 2023)
[1] Dades de la “Memoria de la Junta General de Accionistas del camino de hierro de Barcelona a Arenys de Mar” (Barcelona, 30 gener 1858) i de la “Guia Cicerone del Camino de Hierro del Este, en su primera sección de Barcelona a Arenys de Mar” escrita per VICTOR BALAGUER l’any 1857, que es venia als viatgers del tren. Altres dades són d’AGUSTÍ MIRÓ, “Caldas de Estrach (Caldetas)", pag 48-50.
[2] Del tram Barcelona-Mataró no queda cap estació original. Tampoc les de Llavaneres i Arenys. Les Canet, Sant Pol, Pineda i Malgrat que encara es conserven, són al tram nou de la via que s’obrí fins a Maçanet a partir de 1859 (XAVIER NUBIOLA a, “Tot seguint el tren pel litoral”.
[3] JOSEPH BRUNET a “L’Avens¡, nº8” (1890), descriu així el Jardí de l’Estació : “Lo que més sorprèn al que arriba aquí per primera vegada, es la hermosura de verdor y frondositat del petit parch o jardí de la Estació, unich de sa classe en tota la via y que la empresa del ferrocarril te en especial cuidado de ferlo conrehuar degudament per a que guarden sa natural bellesa, plantas y arbres; la espessor de fullas en los últims, es tanta que no deixan passar los raig de sol ni al mitj del dia, donant al jardí una abundància d’ombra y frescor que a totes hores convidan a passarhi una agradable estona de conversació ab tres o quatre amichs sentats en los elegants banchs de fusta y ferro que la empresa tingué la amabilitat de colocarhi ja fa alguns anys, o d’amena lectura, estudi o meditació que facilitat i comoditat s’hi troba per a tot això ...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada