Després de la conquesta, el període nomenat “Pax Romana” facilità el progrés econòmic i social dels territoris i, alhora, la consolidació de les estructures de l’imperi. No va ser una ocupació militar i política, sinó un procés evolutiu de la població autòctona que en poc més de quatre o cinc generacions, va donar pas al mestissatge amb la cultura romana, el seu dret, religió, costums i, molt important, la incorporació del territori català als seus circuits comercials com a productor de primeres matèries, minerals i agrícoles. També, les llengües antigues, foren gradualment substituïdes pel llatí provincial que seria després, el bressol del català actual.
Aquesta “romanització” també va significar la consolidació de la societat urbana. La ciutat va passar a ser el centre neuràlgic del món romà. S’hi concentraven les activitats i la seva influència s’estenia més enllà dels seus límits. Hi residia la classe benestant que anava prosperant gràcies a la seva activitat comercial, manufacturera o propietària de conreus, juntament amb la resta de ciutadans lliures, majoritàriament artesans d’oficis diversos. Una part important de la producció, però, depenia del treball dels esclaus.
El territori català, aviat va quedar cobert per una xarxa urbana molt completa, de manera que no hi havia cap zona que no tingués una ciutat a menys de quaranta quilòmetres (una jornada de camí). Les més importants, van ser: Tarragona (Tarraco), Girona (Gerunda), Barcelona (Bàrcino), Empúries (Emporiae), Caldes de Malavella (Aquae Voconiae), Berga (Bergium), Lleida (Ilerda), Guissona (Iesso), Terrassa (Egara), Tortosa (Dertosa).
Tres van sobresortir a la zona del Maresme: Blanda (Blanes), Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró), l’àrea d’influència de la qual cal situar-la des de les valls entre Canet i Arenys, per una banda, i pràcticament fins a Masnou, per l’altra[2]. Les tres responen al progressiu abandonament dels anteriors poblats i a l’aparició d’una explotació agrícola de propietaris mitjans, basada en les vil·les o hisendes rurals, sovint vinculades a les ciutats, que es repartiren les terres dels conreus mediterranis per excel·lència: el blat, la vinya i l’olivera que, en pocs anys, experimentaren una forta expansió que va facilitar, fins i tot, la seva exportació arreu de l’imperi.[3]
Les dades disponibles xifren en més d’un centenar, les vil·les identificades a la comarca, no totes coetànies. En general, eren petites, quasi totes sense elements decoratius espectaculars, com ara mosaics, estàtues o marbres. Totes eren sòlides i suficients i contenien, com a elements indispensables, les habitacions dels colons, nomenades “cellae”, els estables per a guardar el bestiar i els magatzems on apilar allò que es segava i recollia. Quasi totes han desaparegut, però les restes que s’han conservat, han permès esbrinar com era la vida d’aquells temps [4].
La romanització a Caldes
En el context descrit als paràgrafs anteriors, no és gens forassenyat pensar que durant els més de vuit segles que durà la romanització, aquesta afectés d'alguna manera la zona del turó de Caldes i/o la del turó dels Encantats on hi havia hagut el poblat ibèric. Tal vegada una vil·la, un camí, uns horts o alguna altra forma d'ocupació. En qualsevol cas, no passa de ser una hipòtesi de la qual no hi ha cap testimoni seriós, ni material, ni documental. El mateix es pot dir en relació amb el coneixement i ús de la font d'aigua termal que hi havia al peu de la riera. A l'espera de possibles noves investigacions, tampoc hi ha constància que fos coneguda durant aquests segles, altrament se n'hauria trobat algun testimoni.
[1] El poder de Roma ben aviat entrà en conflicte amb el de Cartago, ciutat d’origen fenici situada al nord d’Àfrica. Els enfrontaments entre ambdues potències per l’hegemonia econòmica i militar del Mediterrani són coneguts com a “guerres púniques” amb episodis com el de l’expedició del general cartaginès Aníbal (de -247 a -183) que travessà els Alps i assetjà Roma. El conflicte que conegué diverses etapes, acabà amb la destrucció total de Cartago. Abans però, també hi hagueren enfrontament a les terres catalanes, ja que no totes les tribus ibèriques reaccionaren igual. Les de l’interior, agrupades entorn els ilergetes i el seu cabdill, Indíbil, es decantaren pels cartaginesos, mentre que les de la costa, els Laietans i altres, es van aliar amb els romans. Després de la guerra, excepte les terres del nord adscrites a la Gàl·lia, les altres, van ser incloses a la província romana de la Hispania Citerior o Tarraconense, governada per un legat designat des de Roma per l’emperador.
[2] Les tres presenten les mateixes característiques: el seu emplaçament – dalt d’un turonet entre dues rieres (la Riera i el Rierot, en el cas de Mataró) -, l’extensió – sis o set hectàrees, i la distribució urbana segons la fórmula tradicional de dues vies perpendiculars – el “cardús” i el “decumanus”, a la intersecció de les quals hi havia el “fòrum” o plaça principal, i a l’entorn, les altres edificacions. Iluro, que primer només era un petit nucli urbà obert, al segle I va passar a ser ciutat murallada i al III un enclavament important, amb monuments (fòrum porticat i temple) i cases patrícies plenes de marbres i mosaics.
[3] D’aquesta activitat, n’és una mostra, el text de Marià Ribas (1964) “Els orígens de Mataró”, pag 120, que copia del clàssic llatí Cató “De Agri Cultura, liber II i III: “La terra de cultiu ha de ser bona, que tingui prop la muntanya, en un lloc sanitós mirant el migdia, donant importància a la quantitat d’aigua, que sigui de fàcil comunicació al mar per on passen les naus i els camins concorreguts. Donar preferència a la vinya si fa bon vi o en quantitat. Segonament, l’hort de regadiu. En tercer lloc, a la salzeda, ja que la producció de vímets és de molta estima. En quart lloc, l’olivera i després, la formentera, el bosc talladís, l’arbreda i la selva glanera. La vil·la ha d’ésser ben construïda: rebost d’oli, celler de vi, cups, bones premses per tal de fer bé l’elaboració.. Cal tenir bones boals, bones menjadores i gavadals ..”
[4] Segons Marta Prevostí (1966) “Cronologia i poblament de l’àrea rural d’Iluro” entre la zona del riu Besós i la riera de Caldes, s’havien efectuat 352 descobriments de restes romanes, de les quals 69 eren vil·les, 195 ho podien ser i 30 eren necròpolis. Torre Llauder i Can Rafart a Mataró, Can Sans a Llavaneres, Can Fassina a Arenys de Mar, Can Santromà a Tiana i Can Cabanyes a Argentona, entre moltes d’altres. A la majoria s’hi han trobat útils propis de l’agricultura com premses, trulls, molins, moles; eines tallants per a la sega com la falç, falcó, podalls ganivets i també estris per a l’explotació de la terra, com carros, arades, tridents, pics i càvecs. Tots identificables perquè tenen les formes que perduren actualment (Marià Ribas (1964) “Els orígens de Mataró”).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada