Amb el nom de “Nàufrags” és com des de principis del segle XX, sempre s’ha conegut la delegació local de l’organització estatal “Sociedad Española de Salvamento de Náufragos” (SESN) que fins l’actualitat s’ha encarregat de l’auxili i socors als mariners i pescadors primer, i després també als banyistes de la platja, si bé, des de l’any 1972, la secció local de la Creu Roja del Mar s’ha subrogat aquesta missió.[1]
A finals de 1898, la Junta de la SESN que ja feia anys funcionava a Barcelona, a instàncies d’alguns dels seus membres que estiuejaven a Caldes, es va plantejar la possibilitat d’impulsar-hi la seva secció local, atesa la intensa activitat marítima que hi havia al poble, especialment als estius. Es tractava de reclutar voluntaris entre els homes de mar caldencs per formar-los en les tasques de salvament i alhora, proporcionar-los suficients mitjans tècnics i logístics per la tasca.
El projecte proposava bastir una petita caseta de fusta a la platja, a la zona de varada, perque servís de suport a un aparell de senyals – un pal de 5 metres d’alçada-, que sostingués dos fanals Fresnel, un de vermell i l’altre de verd, que havien de prevenir als mariners i pescadors de l’estat de la mar, fins a unes 5 milles, mar endins.[2]
La idea però no va fructificar d’immediat perquè demandava la implicació dels afectats, als quals va costar convèncer, no pas perquè no hi veiessin utilitat, sinó pel cost que els podria suposar. No obstant, i després d’obtenir els recursos necessaris, el 21 de novembre de 1902, es va constituir la primera JUNTA LOCAL de Salvament de Nàufrags, sota la iniciativa de Frederic Nicolau, estiuejant, que llavors presidia la Junta de Barcelona. Domingo Grau, que també era l’alcalde, en va ser el primer president, Joaquim Roger, secretari i Bonaventura Manau Fontrodona, tresorer. Els primer voluntaris que s’hi van apuntar i que figuraven com a vocals de la Junta van ser Jaume Grau, Francesc Pigrau, Aleix Rovira, Joan Arnó i Salvador Agell.
El local, va ser batejat amb el nom de Federico Nicolau, el seu impulsor, el 3 d’agost de 1902, en el decurs d’un veritable festa de societat atesa la presència de destacats membres de la burgesia catalana, els que estiuejaven a Caldes i els convidats a més, és clar, dels principals dirigents de la Societat de Salvament. Fins i tot hi s’hi va afegir el canoner Hernan Cortés, que va disparar salves d’honor i va escortar la celebració.
Per l'interès que ofereix la seva peculiar redacció, reproduïm la descripció de la festa que es va publicar a la revista “Vida Marítima Nº 43" (agost 1902). A destacar el tracte diferenciat que es fa entre els membres de la “colònia”, en referència als estiuejants, i als del poble, així com les referències a l'heroisme i a la Pàtria que es suposa han de guiar les accions dels voluntaris locals que formaran part de la Junta de Salvament local. [3]
No se sap ben bé per quines raons, però el cert és que de seguida es perdé l’impuls inicial, i al cap de poc, la Junta caldenca quedà desarticulada i pràcticament sense activitat, fins que a la fi del 1906, novament per l’impuls barceloní, és constituí novament. Vicenç Riera Freginals va ser nomenat President; Jovito Dalmau Puig, Vicepresident; Antoni Vidal Roca, Secretari; Bonaventura Manau Fontrodona, Tresorer i com a vocals, entre altres, hi figuraven Josep Canals Horta; Joan Baptista Subirà i Manel Sagués [5]
El 1912 a iniciativa de la Junta caldenca i sota la presidència d’Antoni Vidal es col·locaren a 200 mts de la platja dues boies d’expulsió d’oli unides per un cable a terra i dotades de motors elèctrics, que les feien funcionar simultàniament des de la caseta de salvament.
Aquestes dues boies foren les primeres que existiren a Espanya i foren construïdes a Barcelona. La intenció fou prestar servei a les barques de pesca en cas de temporal, ja que havien de calmar les ones per facilitar la seva arribada a la platja. Llavors era una pràctica molt generalitzada a les platges noruegues i s’esperava a Caldes, demostrar la seva eficàcia, però el 1915 a conseqüència d’una mala manipulació, desaparegueren.
Desprès de la mort d’Antoni Vidal el 1914 s’abandonà el servei de l’estació de salvament de Caldetes. L’octubre de 1916, la Central de la Societat ordenà a l’inspector del material visitar la junta i fer les gestions oportunes per reorganitzar la directiva. El 1919 es renovaren els membres de la directiva, però tornà a desorganitzar-se el servei i es trobà tot el material de salvament abandonat.
Al 1923, la Junta de Caldes es trobava de nou desorganitzada. El 27 de maig fou visitada pel president i el secretari de la junta de Barcelona i es feren les gestions per tornar a reorganitzar-la. El material de salvament es conservava bé, però la vida administrativa de la junta es trobà completament paralitzada des de feia uns quatre anys, del 1920 al 1923, i durant aquests temps els pescadors només realitzaren tres o quatre salvaments.
El marc de 1925 es celebrà junta extraordinària i es nomenà nova directiva, sota la presidència de Manel Arnó, que estigué en el càrrec fins l’acabament de la guerra civili, tot restaurant la caseta de salvament i realitzant diversos serveis de salvament. Després de la guerra, el servei quedà en situació nominal, amb només els informes a la Central sobre els membres de les juntes directives, l’estat econòmic i el material de l’estació.
El 29 de gener de 1950 es renovà la directiva, que disposà d’un total de 58 socis, que amb les seves quotes mantenien el material de l’estació de salvament. El 1951 es tornà a renovar fins el gener de 1952, i d'aquest any, fins el 1955, en que assumí la presidència Guillem Nussbaum que ostentà el càrrec fins el gener de 1971.
A partir 1958 s’iniciaren les gestions amb el propietari de l’hotel Colón, que sol·licità la cessió de la caseta de salvament a canvi de construir, pel seu compte, una altra de les mateixes característiques en un altre lloc adient. Aquestes gestions continuaren a la dècada dels seixanta, després de l’informe tècnic sobre el canvi d’ubicació redactat per Aureli Gonzàlez Isla, president de la junta de Barcelona.
A partir de llavors, el Servei tornà a ser efectiu, ja que feien servir les embarcacions dels socis a canvi d’una reducció del 20% sobre la tarifa d’amarra. A més, el 1969 la junta de Caldes tingué intenció de constituir una delegació de salvament a Llavaneres, però la situació de davallada en què es trobà la Societat impossibilità l’autorització de la constitució d’aquesta delegació. La Central donà com a resposta la falta de motius suficients per constituir la delegació de salvament a Llavaneres.
En definitiva, de les 22 juntes locals a Catalunya constituïdes al llarg de l’activitat de la Societat, l’única junta activa, a finals de la dècada de 1960, era la de Caldes d’Estrac. Així ho demostren els salvaments realitzats entre 1969 i el 5 d’octubre de 1970 amb embarcacions dels socis i membres de la directiva de la junta.
La junta de Caldes el seu servei fins que el 10 d’octubre de 1972 la Comissió Executiva de la SESN acordà demanar-li seguís en servei de salvament fins que rebés les instruccions de la Societat per a la fusió amb la nova Cruz Roja del Mar que va ser efectiva a partir de 1976 [6]
IMATGES: (1) Antiga caseta "Estació Federico Nicolau, situada entre l'Hotel Colon i la Riera; (2) Acte d'inauguració de la caseta (3 d'agost de 1092); (3) Exercicis efectuats per la brigada de salvament amb el llençacaps (14 juliol 1922); (4) Nova caseta salvament, inaugurada el 1969).
[1] La Sociedad Española de Salvamento de Náufragos, fou una institució benèfica constituïda a Madrid, el 19 de desembre de 1880, que tenia com a finalitat principal la de salvar les vides dels qui naufraguessin a les costes i rius d’Espanya. Abans, hi havia hagut alguns precedents d’organitzacions similars localitzades al riu Guadalquivir (1773), Santander (1964), San Sebastian (1873). Integraven la Societat, tota una xarxa de Juntes de Salvament locals, amb força autonomia de gestió. La Central, les coordinava, supervisava la gestió i aportava els diners quan feien falta per crear les estacions de salvament i subministrar el material necessari, com ara boies, llançacaps i similars, a més dels sous d’alguns dels servidors del lloc, Naturalment, això no era igual a totes les Juntes, depenia de la seva necessitat i importància del trànsit i activitat marítima i pesquera primer, i de bany a la platja, després.
[2] Un fanal Fresnel, estil llàntia i amb nansa, cremava petroli dins un recipient equipat amb vidres de Fresnel (nom de l’enginyer francès inventor i similars als dels automòbils) que actuaven com a lupa i per tant, feien que la llum o flama, fos més visible des de més lluny. Durant molts anys, aquests fanals, van ser usats en la navegació per il·luminar les embarcacions i per a fer senyals. IMATGE.
[4] El CANÓ LLANÇACAPS, fabricat a la Reial Pirotècnica d’Spandau (Alemanya), era en realitat un coet de ferro, cilíndric, de 8 cm de calibre i 16 kg de pes que tenia un abast d’uns 500 m. En teoria el seu funcionament era molt senzill. Quan hi havia un vaixell en perill, els voluntaris de l’estació es desplaçaven per la platja, plantaven a terra la rampa del canó i disparaven el projectil amb el cap subjecte a una corda, de tal manera que passés per sobre de la nau per així poder ser subjectat al pal de l’embarcació, des de la qual, amb un mena de cistella es transportaven els tripulants, un a un, cap a la platja on s’havia muntat un trípode que servia de torreta de referència i subjecció de tot el sistema. Amb una mica de sort, es podia buidar un vaixell en relativament poc temps. Era un dels millors sistemes de salvament perquè era segur, no posava en perill els salvadors i era fàcil de transportar i mantenir. El conjunt o equip bàsic es componia de la rampa, dos carros, tres caixes de caps, dotze coets, detonants, instruccions, una àncora de cargol (per afermar el conjunt a terra), bossells i banderes de senyals. Tot per un cost d’unes 3.000 pessetes de l’època. L’únic problema que presentava, és que el cap que s’havia de llençar al vaixell, venia molat o enrotllat a les caixes en una ziga-zaga molt especial que, a la pràctica, després d’un salvament, no hi havia qui fos capaç de tornar-lo a molar correctament. Fins i tot hi va haver casos en que es va enviar a la fàbrica perquè l’enrotllessin bé. (E.Garcia “Viure o morir al mar, el salvament marítim al Maresme”, Vilassar Mar, 1998).
[5] Butlletí de la SESN, febrer de 1907 (E.Garcia)
[6] La redacció d’aquest article és pròpia, però està basada en els capítols que l’històriador Enric Garcia i Domingo, dedica a a la Junta de Salvament de Nàufrags de Caldes d’Estrac al seus llibres "Viure o morir al mar, el salvament marítim al Maresme" (Vilassar de Mar, 1998) i “La Sociedad Española de Salvamento Naufragos: un altre punt de vista de la nostra història marítima” (Mataró 2008). També en els articles que sota el títol “El Salvament de Nàufrags a Caldes” de l'historiador Antoni Rodriguez Fernandez que es van publicar a la revista caldenca “Els Tres Micos, nº 12-13" (2007-2008). Igualment, altres persones caldenques, coneixedores del tema, han aportat informacions i dades diverses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada