Els "Gefes de Família", un invent local per salvar els Banys Termals (1839)

Comunicació presentada a la XVII Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme, celebrada a Caldes d’Estrac el 25 de maig de 2024

Prèvia.- Ho qualifiquem d'invent perquè aquesta Societat mai arribà a funcionar per si mateixa durant tot el segle XIX. Ni el 1818, quan es van construir els Banys actuals – la societat es va crear més tard -, ni després, malgrat que aparegués a les argumentacions jurídiques de tots els plets i discussions posteriors sobre la propietat del balneari. Tampoc té res a veure amb una segona societat similar que es va constituir a l'època republicana del segle XX, la denominada "Caps de Família", per molt que aquesta argumentés que s'hi fonamentava i que recollia la seva suposada herència per reclamar la propietat ciutadana de les aigües termals. 

 Antecedents 

Des del moment de la instauració de Caldes d’Estrac com a quadra el 9 de juliol de l’any 1219, mitjançant la donació de la família dels Castellvell, senyors feudals titulars del castell de Mata i de les terres compreses entre les rieres de Caldes i d’Argentona; la possessió de la font d’aigua termal, el seu ús i, especialment els seus rèdits, ha estat quasi sempre peça cobejada i molt sovint, motiu de discussió, enfrontaments, plets judicials i fins i tot incautació per part de la Guàrdia Civil i dels Mossos d’Esquadra en èpoques més recents.

Durant els primers segles, com sigui que la única autoritat era la del prior de la Casa de Curació i després, del rector de la parròquia, no hi va haver massa problema. El primer prior va ser el ciutadà i banquer barceloní Pere Gruny, receptor de la donació dels Castellvell i veritable impulsor de l’establiment d’acollida que es pretenia construir i que es pot dir que mai va acabar d’existir en plenitud.

Les dades històriques disponibles indiquen que el que fos, va tenir una durada molt efímera. Els censos caldencs més antics de principis del segle XIV parlen de no més de 3 focs i consta, per les primeres visites pastorals del bisbe Ponç de Gualba (entre 1305 i 1310)  que el capellà que atenia les necessitats espirituals d’ aquestes escasses ànimes, vivia i exercia a Sant Andreu de Llavaneres.

Era per tant el rector qui exercia la jurisdicció civil i eclesiàstica i qui tenia cura dels Banys Termals. I va ser un d’aquests rectors, en Bartomeu Segarra, més conegut com a Bartomeu Bragat, qui va protagonitzar alguns episodis jurisdiccionals, amb excomunions incloses, i qui va atendre les estades del rei català Jaume II (1312), la seva segona esposa Maria de Lusignan (1319) i el també rei Alfons III (1335) que vingueren a Caldes a prendre les aigües, aprofitant la Casa del Rei que hi havien ordenat bastir a principis del XIV.

Aquesta situació es va mantenir fins que el 23 de febrer de 1396, el bisbe de Barcelona, Ramon d’Escales va comunicar al rector de la Parroquia, Mossen Francesc Faver, la venda de la Quadra d’Estrac – Banys Termals inclosos -,  al Consell de Cent i per tant, la incorporació de Caldes com a carrer fora ciutat de Barcelona. El traspàs incorporava la jurisdicció civil i criminal i fixava un import de dos maravedís alfonsins d’or fi, cada any.

Aviat, la convivència entre les dues institucions amb autoritat a Caldes, travessà no pocs episodis de tensió. Consten diverses intervencions dels consellers delegats del Consell de Cent barceloní al respecte, així com aventures diverses protagonitzades o pel rector, o pel batlle, o per tots dos [1]

Amb el pas dels anys  i en la mesura que s’anava expandint el coneixement de l’existència de les aigües termals, de les seves propietats curatives i per tant, de que la seva explotació podia ser rendible, les dues parts començaren a pensar que valia la pena posar-se d’acord. 

La Concòrdia de 1759

Ho van fer el 15 de setembre de 1759, quan davant l’autoritat de Gabriel Arquer, notari d’Arenys de Mar, l’alcalde Bonaventura Subirà, el capità general de Catalunya, Jaime Miguel de Guzman, el rector de la Parroquia, Mossen Francesc Sans i el Vicari General de la Diòcesi de Barcelona, Mossen Damià Sumalla, van signar una CONCORDIA o pacte que, entre altres qüestions, establia que els beneficis s’havien de repartir en tres parts iguals, una per la Parròquia, una altra per sufragar els impostos de l’Ajuntament i la tercera per pagar les obres de l’església parroquial.

El text deia també que els diners es guardarien dins un cofre amb dues claus, una pel rector i l’altre per l’alcalde, perquè només es pogués obrir en presència de les dues institucions [2]

A la vista d’aquesta CONCORDIA, podria semblar que la tradicional batalla l’estava guanyant l’Església, ja que es podria dir que disposava de dues de les tres parts, i de fet era així.  No en va, quan alguns dels viatgers il·lustres que al segle XVIII van passar per Caldes, quasi sempre relaten l’existència d’un o dos banys termals, i els citen com de l’església i en alguns casos com “Banys del Rector”. 

El nou Balneari Termal (1818)

Després de la guerra del francès (1804-1814), quan Ferran VII ocupà el tron espanyol, va promulgar un decret sobre els balnearis termals espanyols - només 30, Caldes inclòs -, citant-los com a fonts de salut i riquesa i per tant, obligant-los a ser regulats i regentats per un metge director que vetllés pel seu bon ús.

Caldes, per tant, no te més remei que substituir les dependències termals per unes de noves, més àmplies i modernes. El 3 de març de 1818, el rector Josep Baus i l’alcalde, Francesc Subirà van demanar al Bisbat de Barcelona la cessió dels terrenys necessaris i una cop rebut el permís, van comissionar Francesc Milans, caldenc i obrer de la Parròquia, per a que formalitzés els crèdits necessaris, i comencés les obres del Balneari Nou a la tardor de 1818 i les acabés abans de la temporada de banys de 1819.

Contra la desamortització eclesiàstica: Els “Gefes de Família” (1839)

Als anys següents, es segueix aplicant la partió de tres que havia estipulat la Concòrdia, però quan al 1836, l’Estat, dicta la llei de desamortització eclesiàstica, del ministre Mendizabal, l’alarma s’apoderà dels caldencs que hi van veure, amb raó, l’amenaça de pèrdua de la propietat del Banys Termals.

Per això, van convenir que s’havia d’impedir i van pensar que la millor manera de fer-ho era desmentint que fos una propietat eclesiàstica o d’origen religiós.

Dit i fet. Al maig de 1839, la idea es va convertir en realitat, apareixent en escena, per primera vegada, la societat de “Gefes de Família”. Es van reunir una vintena de veïns, inclosos l’alcalde, regidors i mossèn i van signar un document, simulant que la dita societat s’havia constituït a l’abril de 1818, just abans de la construcció dels nou Balneari, per fer-la passar com a propulsora i propietària de dit establiment.

El document, apòcrif, que mai ha estat protocol·litzat (per impossible), però que ha estat citat en múltiples ocasions a partir de la seva redacció, reprodueix uns suposats Estatuts que com a premissa principal establien que la raó de ser de la  Societat era la construcció i explotació d’un nou Balneari i que els seus integrants serien els titulars de l’establiment perquè en serien els constructors i finançadors.

Tot i l’aparent formalitat del document – d’això es tractava -, un informe dels Serveis Juridics del Bisbat de Barcelona (1868), explicava així la seva existència i els motius que l’impulsaven: 

“En el año 1839, para salvar los baños, hicieron una manifestación simple, en papel común y con letra que figuraba antigua, firmada por varios y con firmas de difuntos, pues para poder ponerlas se buscaron recibos de ellos, y con sus firmas copiadas en ella. Consta de varias reglas y ordenaciones, es titulada Sociedad Gefes de Familia y con la fecha de quince de abril de 1918. Siempre se ha tenido por de ningún valor y en 1855, en tiempo del Bienio, firmó las cuentas el Párroco Casacuberta y también el Párroco Auferil. Nunca ha regido y es completamente falsa, apócrifa y de ningún valor, está completamente destruida por la real, verdadera y pública de 11 de mayo de 1818, y todas las demás escrituras hechas hasta 1864, como asimismo por las cuentas de la Parroquia (y de los Baños), debidamente arregladas en el libro de cuentas anuales, de tiempo inmemorial hasta el año 1863 inclusive” [3]

Malgrat aquesta acció, les coses no van anar del tot bé, ja que, a finals de 1855, l’Investigador Provincial del Ministeri d’Hisenda, va incloure els Banys Termals com de titularitat eclesiàstica i, per tant, susceptibles de ser expropiats. La Junta Provincial però, en sentència del 12 d’abril de 1857, ho va desestimar, en part, gracies a l’argument sobre la titularitat dels Gefes de Família [4]

Intervé la reina Isabel II (1860)

La felicitat va durar poc, perquè una denúncia d’un suposat veí de nom Joan Reuma (segurament inventat), va propiciar que dos anys després, la Hisenda Pública reobrís el cas que s’embolicà de tal manera que finalment es resolgué amb una Reial Ordre de la reina Isabel II, signada el 22 de maig de 1860, que fixava que el domini directe dels Banys era de l’Església i que per tant, era d’aplicació el Concordat signat entre la Santa Seu i la monarquia espanyola.

La Reial Ordre, també es referia a l’explotació de l’establiment, i fixava que el Rector, Batlle, regidors i veïns en podien fer us lliurement i que dels beneficis se’n farien tres parts tal establia la vella Concòrdia de 1759.

Hi afegia però una novetat decisiva. Deia que si els Banys es desamortitzaven, el nou propietari havia de respectar aquests acords, fet aquest que amb tota probabilitat, va ser decisiu per frenar pretensions de compra i explotació privada [5]

Incautació dels Banys per la Guàrdia Civil (1871)

La cosa però no va acabar aquí. Al 1869, la Hisenda Pública ho va tornar a intentar i va demanar informació sobre l’estat del balneari a l’Ajuntament que no es va facilitar i que va donar lloc a que l’1 d’octubre de 1870, la Junta de Vendes de Barcelona va dictar acta d’expropiació que tampoc no fou contestada. 

Per això, només un mes més tard, es dictà ordre d’incautació i es requerí a la  Guardia Civil de Mataró per a que la fes efectiva, com així fou, la tarda nit del 5 de novembre de 1870, no sense aplicar una certa violència, davant la negativa municipal a permetre l’acció.

El relat dels fets es pot llegir a l’acta del Ple Extraordinari de l’Ajuntament que es celebrà l’endemà, 6 de novembre:

El Señor Alcalde Presidente da cuenta del acto material de la incautación del Establecimiento de los Baños por la fuerza armada de la GUARDIA CIVIL, que se le había presentado en este pueblo al anochecer del día de ayer, en virtud de orden del Señor Gobernador Civil de la provincia : habiendo dado igualmente cuenta de los varios oficios y sus contestaciones que se habían pasado entre dicho Señor Gobernador y su Delegado D. Pelegrín Gallo y esta Alcaldía; y por último, manifestó que habiéndole solicitado el Capitán Jefe de la Guardia Civil la entrega de las llaves para apoderarse del mencionado Establecimiento, le contestó que obraban ellas en poder del Señor Juez Municipal D. Joaquín Tió, en calidad de Comisionado de la Sociedad de Cabezas de Familia, propietaria del referido Establecimiento, del cual es Administrador nato el Municipio por delegación y en representación de la misma Sociedad con arreglo a las bases de su constitución.

 

Sigue el Señor Alcalde diciendo que a la vista de la expresada contestación referente al paradero de las llaves, el referido Gefe de la Guardia Civil se dirigió con la fuerza armada a su mando al Establecimiento para derribar las puertas del mismo, habiendo forzado la cerradura a fuerza de golpes dados a las puertas y merced de las herramientas que se valió a dicho fin, facilitándole esta suerte la entrada y llevando a cabo el acto material de INCAUTACIÓN en nada obstante las reclamaciones y protestas de esta Alcaldía consignados en las comunicaciones oficiales.

 

En seguida se abrió discusión y después de larga y intensa deliberación se tomó por unanimidad el siguiente acuerdo: Se acordó que se reclamase inmediatamente a quien corresponda del mencionado acto de incautación a cuyo fin el Señor Alcalde se personase con el Letrado consultor y defensor del Municipio para que se sirviese formular la indicada reclamación.

La incautació durà poc, menys d’un any. No arribà més enllà del final de la temporada de Banys de 1871. Mentrestant, Parròquia, Ajuntament i veïns van reclamar per totes les bandes possible. El rector, Vicenç Estadella i alcalde, Joan Pigrau van signar un conveni, podríem dir, un armistici, per gestionar conjuntament els Banys en base els termes establerts a la Concordia de 1759 i la situació es pot dir que es normalitzà en base la gestió municipal, però amb participació de mossèn i veïns (es feien dues o tres assemblees a l’any).  

Segle XX. Època Republicana (1931-1936). Els “Caps de Família”

Finalment i només a títol enunciatiu – ja en parlarem en una altra ocasió -, dir que no va ser fins ben entrat el segle XX, en plena època republicana (1931-1936), quan de nou esclatà el conflicte per la titularitat dels Banys. Per raons de la seves gestió, no exemptes d’interferències polítiques partidistes, de nou es reivindicà la propietat popular, aquest cop mitjançant una nova societat, ara dels “Caps de Família” i que s’autoproclamà com a successora de la dels Gefes del segle anterior.

Finalment ho va aconseguir, dos mesos abans de la revolta franquista del 1936, gracies a una resolució de la Generalitat que, com totes les disposicions de l’època, després van ser anul·lades per la Dictadura de Franco que va retornar la titularitat dels Banys a l’Ajuntament a partir de 1939.

Segle XX. Any 1964. Reclamació del rector i dels “Cabezas de Família”

Des de llavors no hi ha hagut més variacions. Consta una reivindicació de la Parroquia l’any 1964, avalada davant notari de Mataró, per quasi tots els veïns del poble, només homes i en aquest cas denominats Cabezas de Família, dient 

-   Los abajo firmanes, todos Cabezas de Familia de esta Villa, le hacen saber que están de acuerdo con la solicitud del Sr.Cura, Rector de la Parroquia, reclamando los derechos sobre los Baños Termales en favor de la Parroquia y los Cabezas de Familia, y en consecuencia y sin perjuicio de las acciones que correspondas y a efectos de que no puedan prescribir en favor del Ayuntamiento los derechos citados de los Cabezas de Familia del Pueblo, hacemos la notificación de forma fehaciente.

L’Ajuntament va respondre formalment en sentit negatiu, després d’encarregar, aprovar i difondre per tots els domicilis un Informe Jurídic exhaustiu que establia que tot estava bé, tal com estava. Però de tot això ja en parlarem un altre dia.

De moment, i per ara, així seguim. Moltes gracies.

---

[1] Carreras i Candi, al seu opuscle “Caldetes o l’antiga quadra d’Estrac” de 1883, ja en citava alguns, com el que a l’octubre de 1515, obligà al rector de Caldes, Mossèn Armengol,  a acudir davant els consellers delegats, ni més ni menys perquè “pretenia usurpar-los les preeminències que tenien sobre els Banys”.

[2] Aquesta CONCORDIA apareix a tots els textos que s’han escrit des del segle XVIII sobre els Banys Termals. Per ara, ningú ha estat capaç d’aportar el document original i les cites que se’n fan sempre són de persones i/o institucions que diuen haver-la vist i copiat. La més antiga és la de l’acta notarial de 1791 sobre el repartiment dels beneficis dels Banys Termals, fins ara inèdita, que publicarem properament, rescatada del  1º del “ libro Primero de Hipotecas de la Ciudad de Mataró a primero de Enero de mil setecientos noventa y uno. Joseph Antonio Simon”. Després d’aquest text, el primer que s’hi refereix extensament més enllà d’una simple cita, és l’advocat mataroní Josep Bilbeny i Clausell que el 1913 redactà un extens informe jurídic, també inèdit, on explica el detall de la concòrdia i les disputes posteriors dels segles XIX i XX. També es cita a l’ “Estudio jurídico y dictamen sobre la propiedad del establecimiento de Aguas Termo-Medicinales llamado Baños de Caldetas” de l’advocat Juan Emilio Luque Díaz (1966). A part, nombrosos historiadors esmenten la Concòrdia: J.Salarich i F.Carreras Candi al segle XIX, i després Pons Guri, Graupera, Grau, Humet i altres.

[3] Arxiu Diocesà Barcelona, Fons de la Parròquia de Santa Maria de Caldes d’Estrac, Carpeta B, Doc.126

 [4] L’any 1965, en ple segle XX, l’advocat de l’Ajuntament abans citat, esmenta el concepte de simulació de titularitat per part de la societat de “Gefes de Família” del segle XIX, com una estratègia seguida per l’Ajuntament de l’època per evitar la seva expropiació. Luque diu que l'única manera d’evitar l’embarg era demostrant que la Societat era la propietària i que, per tant, disposava de llibertat d’acció per administrar, gestionar i fins i tot, alienar, en contraposició de la figura de “ma morta” (o inoperant) que la Llei al·ludia per a justificar les expropiacions. Ho resumeix així: “Dignos de encomio fueron aquellos munícipes de Caldas de Estrach que salvaron para su pueblo la posesión del Balneario, valiéndose de armas legales. Una actividad sin desaliento, regida por inteligente celo y llevada a cabo con esmerada y tesonera constancia, les hizo valerse de una apariencia legal sabiamente montada por la personalidad jurídica de una Asociación de vecinos que, de ninguna manera en puridad legal, podían decirse verdaderos propietarios de los baños termales”. L'informe juridic d'aquest advocat fou aprovat pel Ple de l’Ajuntament de 4 d’octubre de 1965, essent alcalde Josep Mª Tió Dalmau i regidors Jordi Vives Teixidó, Josep Mª Xampeny Saurí, Bonaventura Clariana Grau, Lluís Bosch Carbó, Ramon Cabot Bitlloch i Jaume Terradas Albareda, com a resposta a la petició que uns mesos abans havia presentat el rector de la Parroquia, Mn. Joaquim Monasterio, recolzada per cinquanta-tres signatures de veïns, sobre la titularitat dels Banys Termals)

[5] Fons Històric de Caldes d’Estrac de l’Arxiu Comarcal del Maresme i Fons de l’Arxiu Diocesà de Barcelona.

 

Tercera ampliació del terme. S'agrega la Santema i una mica més (1929)

Després les dues ampliacions, la primera del 1820, fallida i la segona, de 1853, reeixida, hagueren de passar més de seixanta anys abans no s’iniciés el procés d’una nova ampliació que donés a Caldes la fesomia territorial que avui te.

Durant els primers anys del segle XX, cada cop es feia més evident que la situació que suposava la persistència del barri arenyenc format pel carrer Santema (nomenat Passatge de Francesc Riera) enganxat a la trama urbana caldenca no es podia mantenir. 

Tant era així que els  veïns del carrer Santema, el 2 de setembre de 1916, després d’haver mantingut múltiples reunions entre ells, van decidir fer arribar un escrit, pràcticament idèntic, als ajuntaments de Caldes i d’Arenys de Mar, demanant la seva incorporació al  terme municipal de Caldes. Aquest és el text [1]

Los que suscriben, que constituyen la mayoría de los vecinos del Caserío “El Pasatje de’n Riera” y además, adscritos al término municipal de Arenys de Mar, pero enclavados en el de CALDAS DE ESTRACH y con éste confundido, a esa Corporación acuden y como mejor proceda, dicen:

 

Que las condiciones especiales y aún excepcionales en que se halla dicho Caserío y demás, en relación a la capital de Arenys de Mar, y a la de Caldas de Estrach, hacen necesaria y conveniente su separación del primero de dichos municipios y la agregación al segundo.

 

En efecto. Es sabido que la expresada barriada constituye la prolongación de la parte lateral derecha aguas arribas de la calle de la Riera de esta población, confundiéndose con el casco de la misma, formando una zona que tienen un límite natural que la separa de Arenys de Mar, cual es el torrente llamado “Titus” y distando de la citada villa dos kilómetros aproximadamente.

 

Los habitantes de la repetida barriada reciben de este pueblo de Caldas de Estrach, los servicios de vigilancia, alumbrado y lavaderos públicos.

 

Las aguas sucias procedentes de todas las casas en la parte de “El Pasatje de’n Riera” se aguan en los sumideros construidos exprofeso en la Riera de este pueblo. Las aguas para los usos domésticos derivan de los repartidores de este pueblo, teniendo instaladas en el mismo, las cañerías para su conducción.

 

Salvo rara excepción, los cadáveres de los fallecidos en dicha barriada son inhumados en el cementerio de Caldas de Estrach, precisando para ello la autorización del Excmo. Señor Gobernador Civil, los cual es una dificultad en los casos de urgencia. Los nacidos, a pesar de ser inscritos en el Registro Civil de Arenys de Mar, son bautizados en la parroquia de Caldas de Estrach, por la inconveniencia de serlo en la parroquia a cuya feligresía pertenecen.

 

No existe camino alguno que sea público que desde El Pasatje dicho, conduzca a la villa de Arenys de Mar. Hay un Colegio de Religiosas Dominicas, cuya matrícula se nutre exclusivamente de niñas de este pueblo. El reparto de la correspondencia lo hace la Estafeta de este pueblo, y del mismo se reciben los servicios de telégrafo y teléfono.

 

Los servicios municipales de policía urbana y rural, así como los de orden público, son prestados por el Ayuntamiento de Caldas de Estrach, por no ser posible que los preste el de Arenys de Mar.

 

La topografía y situación de la zona a que se refieren los recurrentes se demuestra gráficamente con el adjunto croquis autorizado por el arquitecto Don Julio M. Fossas.

 

Formado en la actualidad el Municipio de Arenys de Mar por 4.653 habitantes de derecho y en la zona descrita en el dicho plano, siete familias empadronadas, es indudable que aun segregándose estas, quedaran a aquel Municipio más de 2.000 habitantes, que es el número mínimo que cada municipio debe tener. El territorio que se le segregue es una ínfima parte de la mucha extensión del término, y la merma de ingresos por los recargos municipales del territorio cuya segregación interesa, carecen en absoluto de importancia.

 

Por todo lo expuesto, a este Ayuntamiento, SUPLICAN que, teniendo por presentado este escrito, con el plano que se une al mismo, ser sirva tramitarlo en la forma prevenida en las disposiciones vigentes, a fin de que en su día sea segregado el término municipal de Arenys de Mar y agregado al de Caldas de Estrach, el Caserío “El Pasatje de’n Riera”, juntamente con los edificios aislados y resto de la zona de terreno que en dicho croquis o plano se señala.

 

Caldas de Estrach, a dos de septiembre de mil novecientos diez y seis.

 

Firmas manuscritas: Francisco Freixas, Joaquín Soler, Mariano Cruañas, Carmen Freginals, Rosendo Grau, R.Ferrer, José Pucader; Constancia Miquel del Solá, Josefa Miquel del Solá, Concepción Riera, Josefa Montañá, Maria Ramilans, Enriqueta Traserras, Rosa Montasell y Dolores Ginesta.

Contràriament al que havia passat al segle XIX, l’ajuntament arenyenc no només s’hi va mostrar contrari, sinó que va endegar una campanya ferotge contra els veïns “traïdors” que volien sortir del seu terme.

Després de la petició inicial dels veïns de la Santema i de la subsegüent negativa de l’ajuntament arenyenc, tots dos consistoris van recopilar tots els arguments que van poder. El de Caldes, per exemple, adjuntà l’informe favorable del Rector de la Parròquia, el de Sanitat i algun més. El d’Arenys, afegí escrits de totes les entitats locals ( Ateneo Arenyenc, Casino Industrial, Centre Regionalista, Joventut Seràfica, Sindicat Agrícola, Centre Federal, Cercle Monàrquic, Centre Social i Societat Coral l’Esperança que amb fort ardor patriòtic local, s’oposaven a qualsevol cessió i, al contrari, demanaven la supressió del terme municipal caldenc, per petit i insignificant, i que el seu territori s’integrés al d’Arenys.

Naturalment, quan aquests escrits es conegueren, s’incrementà la tensió de tal manera, que no fou possible cap actuació. Durant anys el diàleg entre ambdós consistoris fou quasi nul i els enfrontaments, per aquesta i per altres qüestions, sovintejaren.

Mica en mica però, els ànims s’anaren tranquil·litzant, les circumstàncies polítiques canviaren i l’evidència s’acabà imposant. Va ser el nou alcalde caldenc, Josep Vives i Bes qui, després de no poques gestions, a Arenys i Caldes, va prendre la iniciativa de plantejar l’ampliació, aquest cop directament des de l’ajuntament caldenc. A finals d’agost de 1928, Vives es dirigí per escrit al seu homòleg arenyenc per comunicar-li la petició.

“Don José Vives Bes, Alcalde constitucional de esta villa, a V.S., con el mayor respeto acude y expone: que con Fecha 29 del actual mes, el Ayuntamiento Pleno de su presidencia, acordó por el voto de todos sus Componentes, aceptar en todo su integridad, los extremos de la propuesta de acuerdo formulada per la Comisión Consistorial nombrada al efecto, para la segregación parcial de este su término municipal y subsiguiente agregación al de esta villa, de la porción de terreno y edificaciones comprendidas en el plano aprobado por el Ayuntamiento en la propia sesión, que lindan: al Norte, con el camino del “Remey”, al Sur, con la carretera de Madrid a Francia; al Este, con los herederos de D. Pedro Gracia Faria y D. José Riera Roselló; y al Oeste con la riera de esta villa. También, D. Eulalia Nualart en la carretera de Madrid a Francia y el callejón de casa “Santarromana” [2]

 

Dadas las razones expuestas en el acta referida y hallándose comprendida la segregación y subsiguiente agregación de que se trata …. Suplica: de por presentada esta instancia, junto con los documentos que la acompañan y al efecto, se sirva dar cuenta de ella al Ayuntamiento de su digna presidencia, para que a su vista acuerde lo que viera procedente y, en definitiva, sea segregado de este término municipal para segregación al de esta villa, la porción de terreno y edificaciones comprendidas en los lindes anteriormente descritos, contribuyendo de esta suerte a una obra de verdadera equidad y justicia. Así lo espera merecer el suscrito Alcalde, de su rector proceder….” [3]

Finalment, el 23 de març de 1929, en sessió plenària i després de tramitar tot l’expedient i obtenir el permís de la superioritat, el consistori arenyenc accedí a la segregació i l’alcalde Vives aconseguí el que s’havia proposat. El nous límits es marcaren sobre el terreny amb les fites preceptives i aixecant la corresponent acta, el 19 de juliol de 1929. Són els que actualment encara perduren [4].

(Article publicat a la Revista de la Gent Gran de Caldes, abril 2024)

---

[1]  Arxiu Ajuntament Caldes d’Estrac – llibre d’actes i “Año 1916. Expediente de agregación del barrio de Pasatje de’n Riera y terrenos colindantes, pertenecientes al municipio de Arenys de Mar al municipio de Caldas de Estrach”  (Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar). No s’ha pogut reproduir el plànol que es cita al text, però comprenia el carrer Santema i la muntanya del seu darrere, sense incloure la Torre dels Encantats. També una part del Camí Ral i el carreró sense sortida contigu a la via del tren, costat mar, que moria contra el mur de pedra dels antics Banys Santaromana. Aquest carrer no tenia non propi i es considerava continuïtat del carrer de La Paz. Actualment és el Passeig de les Moreres que comunica amb el nou carrer d’Arenys de Mar que es va obrir a finals del segle XX, entre la via i les edificacions de nova construcció de “la Musclera”.

[2]  L’acord al que es refereix l’alcalde, és el d’una sessió plenària de 29 d’agost de 1928, per ell presidida i amb assistència dels regidors Jaume Grau, Francesc Saurí, Joan Grau, Josep Comas i Francesc Subirà en que es va fer referència a la situació geogràfica i assistencial de barri afectat a més de la que consideraven absoluta seva dependència dels serveis que es prestaven des de Caldes, per justificar la petició de modificació dels termes municipals.

[3] Arxiu Ajuntament Caldes d’Estrac – llibre d’actes i “Año 1916. Expediente de agregación del barrio de Pasatje de’n Riera y terrenos colindantes, pertenecientes al municipio de Arenys de Mar al municipio de Caldas de Estrach”  (Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys de Mar). 

[4] L’acta de la nova delimitació del termes, signada pels representants de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, alcalde, Joan Mollfulleda Congost, regidors, Joaquim Xicoy Majó, Alfons Costa Soler, Zenon Torras Jaures i els de l’Ajuntament de Caldes, alcalde, Josep Vives Bes i regidors, Francesc Subirà Clausell, Jaume Comas Manau, Josep Comas Miró, la va reproduir Albert Batlle (1984) “Caldes d’Estrac-Caldetes...” pag 185-187.

“Els Nàufrags”: Impuls foraster, però sempre, voluntaris locals

Amb el nom de “Nàufrags” és com des de principis del segle XX, sempre s’ha conegut la delegació local de l’organització estatal “Sociedad Española de Salvamento de Náufragos” (SESN) que fins l’actualitat s’ha encarregat de l’auxili i socors als mariners i pescadors primer, i després també als banyistes de la platja, si bé, des de l’any 1972, la secció local de la Creu Roja del Mar  s’ha subrogat aquesta missió.[1]

A finals de 1898, la Junta de la SESN que ja feia anys funcionava a  Barcelona, a instàncies d’alguns dels seus membres que estiuejaven a Caldes, es va plantejar la possibilitat d’impulsar-hi la seva secció local, atesa la intensa activitat marítima que hi havia al poble, especialment als estius. Es tractava de reclutar voluntaris entre els homes de mar caldencs per formar-los en les tasques de salvament i alhora, proporcionar-los suficients mitjans tècnics i logístics per la tasca. 

El projecte proposava bastir una petita caseta de fusta a la platja, a la zona de varada, perque servís de suport a un aparell de senyals – un pal de 5 metres d’alçada-, que sostingués dos fanals Fresnel, un de vermell i l’altre de verd, que havien de prevenir als mariners i pescadors de l’estat de la mar, fins a unes 5 milles, mar endins.[2]

La idea però no va fructificar d’immediat perquè demandava la implicació dels afectats, als quals va costar convèncer, no pas perquè no hi veiessin utilitat, sinó pel cost que els podria suposar. No obstant, i després d’obtenir els recursos necessaris, el 21 de novembre de 1902, es va constituir la primera JUNTA LOCAL de Salvament de Nàufrags, sota la iniciativa de Frederic Nicolau, estiuejant, que llavors presidia la Junta de Barcelona. Domingo Grau, que també era l’alcalde, en va ser el primer president, Joaquim Roger, secretari i Bonaventura Manau Fontrodona, tresorer. Els primer voluntaris que s’hi van apuntar i que figuraven com a vocals de la Junta van ser Jaume Grau, Francesc Pigrau, Aleix Rovira, Joan Arnó i Salvador Agell. 

L’estació va ser construïda a la mateixa platja, en terrenys cedits per l’Ajuntament, just al costat del Balneari Colon. Ni de bon tros era la caseta de fusta projectada, sinó una magnífica edificació, encarada al Parc, feta de maçoneria i projectada per l’arquitecte Sabater. Media 5,75 per 9,75 m, amb una alçada central de 7,50 m, ja que incorporava un torreta amb un potent semàfor de senyals, dotat de dos fanals Fresnel.

El local, va ser batejat amb el nom de Federico Nicolau, el seu impulsor, el 3 d’agost de 1902, en el decurs d’un veritable festa de societat atesa la presència de destacats membres de la burgesia catalana, els que estiuejaven a Caldes i els convidats a més, és clar, dels principals dirigents de la Societat de Salvament. Fins i tot hi s’hi va afegir el canoner Hernan Cortés, que va disparar salves d’honor i va escortar la celebració.

Per l'interès que ofereix la seva peculiar redacció, reproduïm la descripció de la festa que es va publicar a la revista “Vida Marítima Nº 43" (agost 1902). A destacar el tracte diferenciat que es fa entre els membres de la “colònia”, en referència als estiuejants, i als del poble, així com les referències a l'heroisme i a la Pàtria que es suposa han de guiar les accions dels voluntaris locals que formaran part de la Junta de Salvament local. [3] 

 

“La Sociedad de Salvamento de Náufragos, acaba de construir en la pintoresca y animada población de CALDETAS, en la costa levantina, una elegante caseta, emplazada en la playa, junto al Balneario Colón, dando su fachada principal al nuevo Parque. Sobre su tejado se levanta una torrecilla donde se ha instalado un potente faro y el local está provisto de todos los aparatos y utensilios necesarios para el noble y humanitario objeto a que se le destina. Dicha caseta fue inaugurada el 4 del actual y ha sido construida por iniciativa del Sr. Federico Nicolau, Presidente de la Junta Local de Barcelona.

 

A las diez, fondeó en CALDETAS, el buque cañonero “Hernán Cortés” de estación en Barcelona, presenciando en la playa su llegada, la colonia y el pueblo, pasando luego las autoridades y principales personas que allí estaban, a recibir al General Delgado Zulueta, Comandante de Marina de Barcelona y a su ayudante, así como al celoso Secretario de la Junta de Náufragos, Sr. Ricart y Giralt; Director de la Escuela Náutica, don Simón Ferrer; Presidente del Asilo Naval, D. Luís Romero; Presidente del Balneario Colón, D. Francisco Bofarull y a otras distinguidas personas, invitadas al acto.

 

Desde la estación, y precedidos por el Orfeón de Caldetas y el Gremio de Pescadores   con sus estandartes, y cerrando la comitiva, la Banda del Asilo Naval, se dirigieron los invitados al paseo de la playa, donde se había levantado el artístico templete.

 

Dijose una misa de campaña, levantando el altar bajo el frondoso ramaje, sirviendo de dosel la bandera española. En el centro del altar, la imagen de la Virgen del Carmen, patrona de la Marina. Daban guardia de honor, un cabo y seis marineros y, colocados después, estaban los carabineros, mozos de escuadra, el Gremio de pescadores, una sección de marinería del cañonero y el orfeón de Caldetas.

 

Terminada la misa, el rector de Caldetas, bendijo los aparejos e insignias de la estación de salvamento que se inauguraba, pasando luego a la caseta con igual objeto. Los planos son del arquitecto Sr.Sabater.

 

La fiesta de la inauguración dio fin con la imposición de lazos y insignias, bordadas per las señoras de la colonia a los pescadores Jaime Grau y Manau, Francisco Pigrau, Alejo Rovira, Juan Arnó y Salvador Agell, a los que se les impusieron los brazaletes por las respetables señoras de Arnús, Nicolau de Díaz, Olalde, Bosch, Folch e Izaguirre.

 

Con elocuente palabra, el Sr. Ricart y Giralt dirigió un breve y sentido discurso a los marinos, haciéndoles presente el compromiso de honor que contraían al aceptar las insignias: “Aceptando el brazalete -dijo-, os comprometéis a ser héroes, a sacrificar vuestra vida si es preciso por el prójimo. Esta casa -añadió-, ha de ser la del heroísmo, y vosotros, mejor que nadie, debéis portaros como buenos y valientes marineros, porqué a vuestro lado, y protegiéndoos, se halla la Junta de Señoras, tan dignamente representada en este acto.El Sr.Nicolau, muy emocionado, dio las gracias a los cooperadores de la idea, haciendo votos por la prosperidad de España y dedicando un sentido recuerdo a los marinos muertos por la Patria en cumplimiento del deber. 

Malgrat la pompositat i les bones paraules de l’acte, el cert és que no va ser fins al cap d’un any, al setembre de 1903, que l’estació va rebre de la Societat matriu, un CANÓ LLANÇACAPS, model Spandau, que facilitava la seva feina de salvament. Aquest utensili que no va estar massa temps en servei per les complicacions que comportava ha patit després moltes vicissituds i diferents emplaçaments, però avui encara es conserva en bon estat, essent un dels pocs que queden a tot Europa [4].

No se sap ben bé per quines raons, però el cert és que de seguida es perdé l’impuls inicial, i al cap de poc, la Junta caldenca quedà desarticulada i pràcticament sense activitat, fins que a la fi del 1906, novament per l’impuls barceloní, és constituí novament. Vicenç Riera Freginals va ser nomenat President; Jovito Dalmau Puig, Vicepresident; Antoni Vidal Roca, Secretari; Bonaventura Manau Fontrodona, Tresorer i com a vocals, entre altres, hi figuraven Josep Canals Horta; Joan Baptista Subirà i Manel Sagués [5]

El 1912 a iniciativa de la Junta caldenca i sota la presidència d’Antoni Vidal es col·locaren a 200 mts de la platja dues boies d’expulsió d’oli unides per un cable a terra i dotades de motors elèctrics, que les feien funcionar simultàniament des de la caseta de salvament.

Aquestes dues boies foren les primeres que existiren a Espanya i foren construïdes a Barcelona. La intenció fou prestar servei a les barques de pesca en cas de temporal, ja que havien de calmar les ones per facilitar la seva arribada a la platja. Llavors era una pràctica molt generalitzada a les platges noruegues i s’esperava a Caldes, demostrar la seva eficàcia, però el 1915 a conseqüència d’una mala manipulació, desaparegueren.     

Desprès de la mort d’Antoni Vidal el 1914 s’abandonà el servei de l’estació de salvament de Caldetes. L’octubre de 1916, la Central de la Societat ordenà a l’inspector del material visitar la junta i fer les gestions oportunes per reorganitzar la directiva. El 1919 es renovaren els membres de la directiva, però tornà a desorganitzar-se el servei i es trobà tot el material de salvament abandonat.

Al 1923,  la Junta de Caldes es trobava de nou desorganitzada. El 27 de maig fou visitada pel president i el secretari de la junta de Barcelona i es feren les gestions per tornar a reorganitzar-la. El material de salvament es conservava bé, però la vida administrativa de la junta es trobà completament paralitzada des de feia uns quatre anys, del 1920 al 1923, i durant aquests temps els pescadors només realitzaren tres o quatre salvaments.

El marc de 1925 es celebrà junta extraordinària i es nomenà nova directiva, sota la presidència de Manel Arnó, que estigué en el càrrec fins l’acabament  de la guerra civili, tot restaurant la caseta de salvament i realitzant diversos serveis de salvament. Després de la guerra, el servei quedà en situació nominal, amb només els informes a la Central sobre els membres de les juntes directives, l’estat econòmic i el material de l’estació.

El 29 de gener de 1950 es renovà la directiva, que disposà d’un total de 58 socis, que amb les seves quotes mantenien el material de l’estació de salvament. El 1951 es tornà a renovar fins el gener de 1952, i d'aquest any, fins el 1955, en que assumí la presidència Guillem Nussbaum que ostentà el càrrec fins el gener de 1971.

A partir 1958 s’iniciaren  les gestions amb el propietari de l’hotel Colón, que sol·licità la cessió de la caseta de salvament a canvi de construir, pel seu compte, una altra de les mateixes característiques en un altre lloc adient. Aquestes gestions continuaren a la dècada dels  seixanta, després de l’informe tècnic sobre el canvi d’ubicació redactat per Aureli Gonzàlez Isla,  president de la junta de Barcelona. 

Una vegada obtingué el propietari de l’hotel Colón la concessió d’Obres Públiques, sobre el terreny per ubicar la nova caseta de salvament de la Societat, es construí i s’inaugurà el 21 de setembre de 1968.  La junta de Caldes tingué, a més, una concessió permanent a la zona marítimo-terrestre i una part de l’última ordenació feta de la platja. En aquest sentit van fer servir una passarel.la per amarrar embarcacions a més d’altres menors varades a la platja.  

A partir de llavors, el Servei tornà a ser efectiu, ja que feien servir les embarcacions dels socis a canvi d’una reducció del 20% sobre la tarifa d’amarra. A més, el 1969 la junta de Caldes tingué intenció de constituir una delegació de salvament a Llavaneres, però la situació de davallada en què es trobà la Societat impossibilità l’autorització de la constitució d’aquesta delegació. La Central donà com a resposta la falta de motius  suficients  per constituir la delegació de salvament a Llavaneres.

En definitiva, de les 22 juntes locals a Catalunya constituïdes al llarg de l’activitat de la Societat, l’única junta activa, a finals de la dècada de 1960, era la de Caldes d’Estrac. Així ho demostren els salvaments realitzats entre 1969 i el 5 d’octubre de 1970 amb embarcacions dels socis i membres de la directiva de la junta.

La junta de Caldes el seu servei fins que el 10 d’octubre de 1972 la Comissió Executiva de la SESN acordà demanar-li seguís en servei de salvament fins que rebés les instruccions de la Societat per a la fusió amb la nova Cruz Roja del Mar que va ser efectiva a partir de 1976 [6]     

IMATGES: (1) Antiga caseta "Estació Federico Nicolau, situada entre l'Hotel Colon i la Riera; (2) Acte d'inauguració de la caseta (3 d'agost de 1092); (3) Exercicis efectuats per la brigada de salvament amb el llençacaps (14 juliol 1922); (4) Nova caseta salvament, inaugurada el 1969).

 

---

[1] La Sociedad Española de Salvamento de Náufragos, fou una institució benèfica constituïda a Madrid, el 19 de desembre de 1880, que tenia com a finalitat principal la de salvar les vides dels qui naufraguessin a les costes i rius d’Espanya. Abans, hi havia hagut alguns precedents d’organitzacions similars localitzades al riu Guadalquivir (1773), Santander (1964), San Sebastian (1873). Integraven la Societat, tota una xarxa de Juntes de Salvament locals, amb força autonomia de gestió. La Central, les coordinava, supervisava la gestió i aportava els diners quan feien falta per crear les estacions de salvament i subministrar el material necessari, com ara boies, llançacaps i similars, a més dels sous d’alguns dels servidors del lloc, Naturalment, això no era igual a totes les Juntes, depenia de la seva necessitat i importància del trànsit i activitat marítima i pesquera primer, i de bany a la platja, després.

[2]  Un fanal Fresnel, estil llàntia i amb nansa, cremava petroli dins un recipient equipat amb vidres de Fresnel (nom de l’enginyer francès inventor i similars als dels automòbils) que actuaven com a lupa i per tant, feien que la llum o flama, fos més visible des de més lluny. Durant molts anys, aquests fanals, van ser usats en la navegació per il·luminar les embarcacions i per a fer senyals. IMATGE.

[3]

[4] El CANÓ LLANÇACAPS, fabricat a la Reial Pirotècnica d’Spandau (Alemanya), era en realitat un coet de ferro, cilíndric, de 8 cm de calibre i 16 kg de pes que tenia un abast d’uns 500 m. En teoria el seu funcionament era molt senzill. Quan hi havia un vaixell en perill, els voluntaris de l’estació es desplaçaven per la platja, plantaven a terra la rampa del canó i disparaven el projectil amb el cap subjecte a una corda, de tal manera que passés per sobre de la nau per així poder ser subjectat al pal de l’embarcació, des de la qual, amb un mena de cistella es transportaven els tripulants, un a un, cap a la platja on s’havia muntat un trípode que servia de torreta de referència i subjecció de tot el sistema. Amb una mica de sort, es podia buidar un vaixell en relativament poc temps. Era un dels millors sistemes de salvament perquè era segur, no posava en perill els salvadors i era fàcil de transportar i mantenir. El conjunt o equip bàsic es componia de la rampa, dos carros, tres caixes de caps, dotze coets, detonants, instruccions, una àncora de cargol (per afermar el conjunt a terra), bossells i banderes de senyals. Tot per un cost d’unes 3.000 pessetes de l’època. L’únic problema que presentava, és que el cap que s’havia de llençar al vaixell, venia molat o enrotllat a les caixes en una ziga-zaga molt especial que, a la pràctica, després d’un salvament, no hi havia qui fos capaç de tornar-lo a molar correctament. Fins i tot hi va haver casos en que es va enviar a la fàbrica perquè l’enrotllessin bé. (E.Garcia “Viure o morir al mar, el salvament marítim al Maresme”, Vilassar Mar, 1998).

[5] Butlletí de la SESN, febrer de 1907 (E.Garcia)

[6] La redacció d’aquest article és pròpia, però està basada en els capítols que l’històriador Enric Garcia i Domingo, dedica a a la Junta de Salvament de Nàufrags de Caldes d’Estrac al seus llibres "Viure o morir al mar, el salvament marítim al Maresme" (Vilassar de Mar, 1998) i “La Sociedad Española de Salvamento Naufragos: un altre punt de vista de la nostra història marítima” (Mataró 2008). També en els articles que sota el títol “El Salvament de Nàufrags a Caldes” de l'historiador Antoni Rodriguez Fernandez que es van publicar a la revista caldenca “Els Tres Micos, nº 12-13" (2007-2008). Igualment, altres persones caldenques, coneixedores del tema, han aportat informacions i dades diverses.