La Flama del Canigó, va venir de Montserrat (1974)

- Article publicat a fcbk el 23.06.2017 

Érem pocs, però érem tossuts!

Corria l’any 1974. Alguns, com diu en Serrat “tot just despertàvem dels somnis d’infants” (més o menys) i ens adonàvem que moltes coses no eren com havien de ser. El General Franco encara era viu i manava molt, o feia manar a d’altres, que pel cas era el mateix. A Caldes, de la democràcia que avui coneixem, se’n sabia ben poc. Alguns la citaven, altres l’evitaven i pocs, menys dels que ara sembla, la lluitaven

Feia un parell d’anys que joves es reunien i deien i feien coses que hi apuntaven. Eren els de l’Associació d’Ex-Alumnes de l’Escola Parroquial. Inquiets, tossuts i perquè no dir-ho, un xic babaus, però amb ganes de capgirar un poble subsumit des de feia massa anys, en el que podríem nomenar tardo-franquisme complaent.

Ramon Mª Salvà, Pep Arenas, Jordi Salvà i jo mateix, vam ser els de la primera Junta Directiva que, entre altres dèries, teniala d’eixamplar el substrat cultural del poble. Volíem fer moltes activitats, diferents de les habituals, que tinguessin el denominador comú de la participació, la democràcia, la llibertat i la catalanitat. Paraules aquestes molt fàcils de dir avui, però molt difícils d’exercir als anys setanta.

Conferències, col·loquis, música (Lluís Llach, el primer, Pi de la Serra, Ramon Muntaner i la Dharma després) i sí, també l’encesa de la foguera de Sant Joan amb la Flama del Canigó. El 1974 es va fer a alguns municipis del Maresme, bé, de fet només a tres. A saber: Arenys de Munt, Premià de Mar i Caldes.

D’aquell any ve la meva relació d’amistat amb el que després seria alcalde d’Arenys de Munt, l’Andreu Majó i amb la Teresa Missé. De fet, ens vam conèixer en una reunió d’aquelles que se’n deien “clandestines” a la sagristia de l’abadia de Santa Cecília a la muntanya de Montserrat. La presidia la gent de l’entitat “Tradicions i Costums” que eren els qui coordinaven el recorregut de la Flama pel centenar i mig de pobles que hi participàvem. De Caldes n'hi vam anar dos, en Ramon Mª Salvà (conduint) i jo, protagonitzant un viatge èpic, etern, que a nosaltres ens va semblar heroic, pels sobresalts provocats per les parelles vigilants de grisos i guàrdies civils que no van aconseguir advertir l’objectiu del nostre viatge, tot i que ens ens semblava que ho portàvem escrit a la cara (i a l’equipatge, amb dues senyeres ben camuflades entremig de roba i objectes varis ..)

En aquella reunió es va decidir com s’havia de fer tot i es van facilitar contactes i material publicitari. I si us dic que el 23 de juny de 1974 vam encendre les fogueres del poble (n’hi havia més d’una) amb la Flama que vam anar a buscar a Arenys de Munt que l’havia recollit a Hostalric, potser no us ho creureu, però així va ser.

Val a dir que la majoria dels qui aquell dia contemplaven els focs potser no van saber ben bé què era això de la Flama del Canigó. Estaven més pendents dels petards i la coca, segur, però va ser la primera de les moltes vegades que després ha arribat a Caldes, certament amb èxit divers i participació no sempre reeixida.

Érem pocs però tossuts. Llavors no parlàvem d’independència com ara, en teníem prou amb voler llibertat. Dèiem que era la Flama de la Llengua Catalana, però acabàvem les reunions cantant els Segadors i desplegant quatribarrades. D’estelades encara no se’n veien. Sens dubte eren altres temps, però deixeu que digui que crec que sense aquells, potser els d’avui serien diferents.  

(FT1 Portada llibret Focs St. Joan 1974 / FT2 targetó commemoratius)

 

Un poble, dos noms (3): Sant Jordi 1933. Caldes reacciona

Quan a la tarda del dia de Sant Jordi (23 d’abril de 1933) es conegué que la Ponència responsable de la Demarcació Territorial de Catalunya i del Nomenclàtor (nom) dels municipis havia decidit canviar la denominació Caldes d’Estrac pel de Caldetes, l’exaltació fou immediata i en augment. Primer era incredulitat, i després enuig.

El sentiment contrari, degudament atiat pels més exaltats, era clarament predominant. Per això, només dos dies després, el 25 d’abril, l’Ajuntament celebrà una sessió extraordinària convocada d’urgència durant la qual, es palesà ben clarament el desacord amb la decisió.

“… A continuació, l’Alcalde (August M.Argimon) posà en coneixement del Consistori que publicat per la Generalitat de Catalunya el Projecte de Divisió Territorial de Catalunya, elaborat per la Ponència nomenada a l’efecte, ha vist amb molt de disgust i pena que tant en el Nomenclàtor i Llista de nom dels Municipis de Catalunya, com en tots els mapes que conté l’obra, la nostra Vila és designada amb el nom CALDETES, adoptat per la Generalitat de Catalunya, substituint el nostre, tradicional i viu de CALDES D’ESTRACH, substitució que fou aprovada prèviament i per acord del Consell Executiu de la Generalitat, pres en sessió del 13 de febrer d’enguany.

 

Després de justificar amb profusió de dades extretes de documents i papers oficials antics existents en els arxius i citar testimonis d’escriptors il·lustres que han tractat de la nostra Vila, la legitimitat del nom tradicional de CALDES D’ESTRAC, i creure per tant, improcedent i arbitrari el canvi de nom que s’intenta, majorment quan per a això no s’ha demanat per ningú oficialment el parer del poble, ni tampoc consultada l’opinió del seu representant, que és l’Ajuntament, requisits aquests notòriament indispensables en una qüestió d’aquesta transcendència i en règim de la més minsa autonomia municipal, proposa al Consistori es prengui l’acord d’oposar-se al susdit canvi de nom, de fer tots eles treballs conduents a reivindicar el dret de portar oficialment el nostre i tradicional nom de CALDES D‘ESTRACH, i de demanar que, en general, vagin a informació pública tots els canvis de noms.

 

L’Ajuntament així ho acorda per aclamació, i és autoritzat el senyor Alcalde perquè faci els treballs i gestions que consideri convenients a tal objecte..” [1]

D’acord amb aquesta resolució, la primera iniciativa de l’alcalde, fou convocar una reunió de totes les forces vives de la població, representades per les entitats i associacions que les agrupava. La cita fou el 30 d’abril, només cinc dies després de la sessió plenària.

A part de les proclames més o menys abrandades sobre la substitució del nom, la principal decisió fou la de nomenar una Comissió que s’encarregués de canalitzar la protesta popular. L’integraven: Manel Naval, Domènec Comas, Manel Arnó, Lluís Bosch i el mateix alcalde, August M. Argimon. Només tres dies després, començava la campanya de recollida de signatures, amb la intenció de presentar-les a la Ponència com a prova del rebuig popular al canvi.

Es dictà un ban i s’edità un petit opuscle incitant la participació en la protesta. La campanya es titulà: “Caldes d’Estrac – En defensa del seu nom” i el manifest que es redactà, deia així:

     A l’opinió de la Vila de Caldes d’Estrac:

La Ponència de la Divisió Territorial de la Generalitat, com a resum del seu treball, ha publicat un llibre que demostra una competència indiscutible per el treball que li ha estat assignat. Malgrat, però, la seva reconeguda competència hem de remarcar un fet que posem a la consideració de tots els veïns de la nostra Vila. I és:

 

Que en el Nomenclàtor del llibre publicat, es proposa substituir el nom oficial, genèric, tradicional i catalaníssim de CALDES D’ESTRACH, amb el diminutiu, importat i exòtic de CALDETES.

 

L’Alcalde, d’acord amb els Presidents de les Societats “Centre Republicà”, “Centre Català Republicà”, “Associació de Salvament de Nàufrags” i la “Germandat Santa Llúcia”, amb un encert precursor de l’èxit, deixant a part tendències polítiques i amb la sola aspiració de conservar pel nostre poble tot allò tradicionalment català, et convoquem per a que, amb la més complerta llibertat, puguis dir quina és, en aquest afer, la teva voluntat.

 

L’eufonia el nom CALDES D’ESTRACH, és un nom que ha viscut set-cents anys perquè ha merescut sempre el respecte de les generacions dels nostres ascendents. El nom de Caldes d’Estrac, és la paraula justa que vol dir: aigua càlida en el lloc de l’Estrac.

 

CALDETES és un barbarisme eufònic, emprat solament pels que no han pogut habituar la seva parla a la nostra parla. CALDETES és el nom que empren fa uns cent anys aquells que no s’han compenetrat prou bé encara, amb l’esperit del nostre poble.

 

CIUTADÀ de Caldes d’Estrach! De la teva voluntat depèn el conservar un nom que és tan nostre com la vila que anomena. CIUTADÀ de Caldes d’Estrach!. Pel bon nom del teu poble, SIGNA LA PROTESTA !! [2]

---

[1] Llibre de sessions de l’Ajuntament de Caldes d’Estrac. Acta del 25 d’abril de 1933. Signen: l’alcalde, August M. Argimon i els regidors: Joaquim Soler, Marcel·lí Xampeny, Andreu Torrents, Alfred Boada, Florentí Tio, Josep Xampeny. Manel Batlle que també era regidor, no assistí a la sessió.

[2] Copiat de l’original de l’Arxiu Miró i de l’arxiu de l’Ajuntament de Caldes (ACM).

 

Segle XIV: Els primers batlles. Saig i corredor. El comerç de llenya

Després de la seva venda a Barcelona, l’any 1396, CALDES passà a ser un dels seus carrers externs. Ben aviat, a mitjans del segle XIV aquesta dependència l’exercia un batlle, escollit d’entre els seus habitants pels consellers barcelonins que, essencialment tenia dues atribucions bàsiques. Per una banda, era batlle de sac, és a dir, responsable de recaptar els impostos i les exaccions que pesaven als vassalls habitants del lloc. Per una altra, també tenia funcions delegades de govern administratiu i les penals més elementals, sempre en dependència directa del Conseller responsable del lloc.

El primer batlle de qui es té constància va ser Jaume Caldera que ocupà el càrrec des del 6 de juliol de 1459, si bé és possible que abans n’hi hagués d’altres. Després seu, sí que consta al registre del Consell de Cent, que el 14 de juny de 1488, Climent Oliver fou nomenat batlle en substitució de Miquel Batlle, difunt [1].

Val a dir, per fer-se una idea de com funcionava la quadra, que la participació dels habitants en l’administració i presa de decisions era molt precari, gairebé inexistent. Però en algunes -poques- ocasions, es podien reunir en assemblea, on participaven els caps de casa o família, titulars d’un foc o llar censal. Llavors, la reunió rebia el nom d’universitat que quasi sempre tractava afers  fiscals o responia a alguna qüestió singular que es considerava d’interès general [2].

Paral·lelament, i després de força insistència, l’any 1454, CALDES va rebre autorització del Consell de Cent per completar la seva administració amb un Saig o oficial encarregat de fer les citacions i avisos -pregons-, els embargaments i l’execució de les condemnes judicials, i un corredor o intermediari d’operacions mercantils a comissió, fixada, això sí, encara pel Consell de Cent. Serien els precursors dels agutzils i corredors de comerç moderns.

S’aconseguia així una millor estructura, suportada i emparada per l’administració barcelonina que seguia obtenint a canvi, el rèdit dels impostos i la preferència en el comerç. N’és una clara demostració el de la llenya, bé molt preuat que Barcelona no tenia i que rebia en quantitats ingents de les zones adjacents, com ara el Maresme i també, CALDES.

La llenya, principalment pi, fruiters i bruc, es serrava al bosc i es traslladava a la platja, des d’on, amb embarcacions mitjanes, tipus esquifs, góndoles i llaguts, es transportava al port de Barcelona.

Al segle XV, el 75% de la llenya cremada a la ciutat, venia del Maresme. Entre 1439 i 1446, consten entrades a port un mínim de 5 expedicions caldenques portant 135 bótes de llenya de les més de 30 mil que hi van arribar. Poca cosa si es vol, però prou significativa de l’activitat d’un poble petit que tampoc disposava de tanta matèria primera com d’altres. Això sí, gracies al carreratge pagava menys drets d’ancoratge al port barceloní [3]

És una altra demostració de com funcionaven les coses en aquella època, el seguit de conflictes competencials que a mitjan segle XV enfrontaren els batlles de CALDES i Mataró, pel fet que aquest darrer, amb més recursos, perseguís i finalment capturés alguns individus que s’havien refugiat a la quadra d’Estrac fugint per problemes derivats de deutes de joc. El batlle caldenc, impotent, no ho va poder impedir malgrat haver facilitat la seva protecció, però va recórrer a l’autoritat dels consellers barcelonins que, aquests sí, van requerir per escrit i en més d’una ocasió al batlle mataroní, Pere Seguí, el qual va haver de desistir de les seves pretensions [4]

---

[1]  Publicat per J.Salarich, “Apuntes...”, pg 48 i  Carreras i Candi “Caldetas...”, pg 98, extret de Institut Municipal d’Història de Barcelona (“Rubriques” de Bruniquer” i , “Deliberacions i Dietari del Consell de Cent”).  

[2] L’assemblea veïnal era coneguda com la ”universitat dels singulars habitadors de la quadra o parròquia” i els concurrents eren anomenats prohoms, homes bons, perquè els qui estaven esquitxats per alguna tatxa d’indignitat, no hi podien participar. Les vídues que eren caps de casa, no hi eren admeses, però podien delegar en un fill convivent. Finada la reunió, el notari o escrivent que havia pres nota, passava a domicili per recollir el seu assentiment o dissensió. A vegades, en aquestes universitats s’escollien síndics que eren els encarregats de dur a terme els acords, mitjançant un mandat precís que nom podien canviar pel seu compte. Aquests síndics cessaven quan havien acomplert la seva encomana, de la mateixa manera que cada assemblea, acabava la seva funció al finalitzar la sessió.

[3]  La bóta era una mesura de volum equivalent a mitja tona. Les barques esperaven a la platja per omplir la seva càrrega. Les més petites, esquifs, admetien menys de 10 bótes les góndoles, a vela i els llaguts a vela i rems, tenien major capacitat. Alguns fins a 55 bótes. Això sí tots eren descoberts perquè no importava que la llenya es mullés. A l’arribar al port de Barcelona, havien de pagar la taxa d’entrada o “dret d’ancoratge” que normalment pagava el majorista receptor que després venia la llenya als consumidors. (Mikel Soberón “La relació marítima entre el Maresme i Barcelona a mitjan segle XV”).

[4] Carreras i Candi “Caldetes o l'antiga quadra d'Estrac” pàg.99, explica amb més detall aquests incidents i reprodueix algun dels escrits que els Consellers van intercanviar per cridar a l’ordre al batlle de Mataró

 

Caldetes: La creació de l'estiueig - Josep Pla (1942)

-   Per la seva redacció brillant i per ser de qui és, transcrivim la magnífica, sorneguera i personalíssima definició de Caldes d'Estrac, de l'estiueig i de tot el que l'envoltava, que Josep Pla va incloure al seu llibre “De l’Empordanet a Barcelona”. És còpia de l’original.

El ferrocarril de Barcelona a Mataró, una vegada que fou perllongat fins a Arenys, contribuí a crear la forma inicial, la més primitiva, del turisme: l’estiueig. El fenomen es produí a Caldetes, que és la població que té la paternitat de l’estiueig en aquest país.

El dret a estiuejar, que avui és imprescriptible, és modern, de quatre dies. Durant mil·lennis, l’única sortida de casa que es sedentaris es permeteren fou per anar a prendre les aigües o els banys en un altre lloc del país o de l’estranger. La hidroteràpia és antiquíssima, i gairebé tots els nostres establiments termals porten noms romans. 

Hom hi accedí utilitzant totes les formes històriques del desplaçament: a peu, a cavall, en llitera, en diligència. Els viatges, pesats, neutralitzaven generalment els efectes de les aigües. Hom hi arribava en pitjor estat que en sortir de casa, i si es produïa una certa millora, el viatge de retorn feia perdre la recuperació aconseguida. 

El ferrocarril resolgué el problema. Al Maresme hi ha un antic establiment termal: Caldes d’Estrac. Com que les virtuts de les seves aigües han passat totalment de moda – cosa que no és cap singularitat justament -, jo no he aconseguit saber la composició d’aquests líquids. Fa cent anys però, eren famosos en l’empirisme mèdic barceloní. Hi anava gent de diners. La burgesia del nostre pais ha tingut dos monopolis: la intel·ligència de les seves criatures i les aigües saludables. 

La perllongació del ferrocarril fins a Arenys fou un imperatiu de la gent de diners interessada en les aigües de Caldes d’Estrac. La concessió fou ràpidament obtinguda i les obres començaren de seguida. Hauria estat contrari a l’esperit del 48 – lleugerament pedantesc i cientificista – perllongar un camí de ferro per raons terapèutiques i lacrimògenes. El 48 tingué la frescor dels adolescents. La societat es limità a canviar de nom i s’anomenà “Camino de Hierro del Este de Barcelona y de Barcelona a Mataró y a Arenys de Mar”. 

Els banys de Caldes eren inclosos en la línia. El cas és que el 1852 la gent pogué anar a prendre les aigües en tren. Així, el ferrocarril fou defensat per tots els matisos de l’opinió pública; fins a Mataró fou exaltat per les forces vives i la joventut; fins a Caldes, per les persones d’edat afectades per alguna respectable dolència. L’èxit fou complet. 

L’acceptació general que tingué llavors Caldes d’Estrac inicià a Catalunya la història de l’estiueig. Quan es pogué anar en aquell poble amb comoditat, la gent considerà que si els malalts hi estaven bé, també era possible que els qui estaven bons hi gaudissin els mateixos efectes. Els barcelonins benestants passaven llavors els rigors de la canícula en les cases de pagès del Pla de Barcelona, i un dels primers llocs de desplaçament estival fou Sant Gervasi de Cassoles, lluny de la ciutat. 

Arribà un moment en què fou infinitament més còmode i factible fer en ferrocarril els treta-tres quilòmetres que hi ha fins a Caldes que els deu o dotze de camins horribles que separaven Barcelona de les masies o pobles del rodal. La gent es dirigí, doncs, a Caldes d’Estrac, tant per prendre les aigües com per no prendre-les. L’estiueig havia començat.

S’inicià la construcció de torres, xalets i residències. La novetat de les construccions i els noms de les famílies conegudes adherides a elles, obligà a donar al poble – més acostat al mar que el vell – un nom més fi. Així Caldes d’Estrac fou una mica obscurit pel nom nou, que, amb aquell punt de cursileria de l’època esdevingué Caldetes. La seva creixença i la seva esplendor seguiren les vicissituds econòmiques i polítiques, les convulsions de la primera República i les follies de la segona guerra civil. Quan es produí la Restauració i vingué la prosperitat “boba”, Caldetes prosperà. Gràcies al ferrocarril, Caldetes ha estat la primera població d’estiueig de Catalunya. Durant tot el període de la Restauració, la política del país (a l’estiu) es feu a Caldetes.

Com a població d’estiueig, Caldetes ha tingut una elaboració molt llarga, que ha durat més de noranta anys. El fet converteix Caldetes en una espècie de museu d’arquitectura burgesa en què hi ha representació de tots els gustos i de totes les tendències que han imperat durant tot aquest temps, en la mentalitat de la gent de diners, sempre canviant, capriciosa i individualista, d’una receptivitat amorfa i tovíssima. 

Caldetes és un cafarnaüm arquitectònic. És impossible d’establir l’estil en què ha estat construïda. Veig un casa d’estil moro. Una mica més enllà, una altra d’estil gòtic, o neogòtic, per dir-ho més exactament. Apareix amb això, un xalet d’estil suís alemany d’alta muntanya, un espècimen de Davos o de Zermatt, amb uns teulats de vessant agudíssims, coberts de rajols divinament planxats, perfectament lluents. Aquests angles tan forts, aquests rajols tan ben planxats – penso -, cobreixen la baluerna perquè la neu hi rellisqui còmodament i no es produeixin desgràcies tristíssimes. Si es presentés un bon hivern de neu, aquests teulats farien molt bon paper i un considerable efecte. Passen, però, els hiverns i els anys i la neu és raríssima. Són teulats que demanen neu, i el sol cada dia crema més.

I aquesta casa, que representa ?. Representa, a escala reduïda, un castell escocès amb fantasma i tot. Al costat del mar, aquest edifici fa un efecte estranyíssim. I aquests altres edificis ?. Els teulats de vessants agudíssims abunden. Quina classe de forma arribaren a tenir les persones obligades a viure sota d’aquests sostres angulosos i afuats ?. Tindran alguna misteriosa casualitat final ? Estaran destinats a crear una humanitat nova, una mena d’espàrrecs humans, oscil·lants i esvelts? 

Aquesta torre està destinada a demostrar-nos que és considerablement funcional i que en el seu interior tot s’arregla tocant botons. Movent palanques i obrint llaunes de conserves. Els seus propietaris saben probablement el que volen. Volen viure a dins de casa seva de la millor manera possible i que els que hi passin per davant es facin la santíssima. És un punt de vista respectable però escassament caritatiu. A Caldetes hi ha de tot, i perquè no hi falti res, hi ha àdhuc cases d’estil Renaixement espanyol, de maó de cantell, pur Herrera.

Afirmar que a Caldetes domina aquest o aquell estil, aquella o aquesta forma arquitectònica, ultrapassa les possibilitats humanes, I ja se sap que a Europa, el que no té estil, és d’estil liberty. que jo m’atreviria a traduir per estil burgès o llibertari. I on, a Caldetes – i no diguem a Barcelona – s’observa més aquesta nota és en el remat dels edificis, en els teulats, per entendre’ns.

En aquest aspecte hi ha en aquest poble una varietat, una intensitat de genialitat i de caprici que impressionen literalment. No hi ha manera de veure un edifici rematat en funció del paisatge circumdant o dels altres edificis veïns. Els inenarrables cucurutxos, les abruptes punxes, les protuberàncies capricioses, els coladors de cafè invertits, abunden en gran manera. Això demostra, és clar, la inconfusible personalitat dels propietaris de la urbanització, personalitat que ve augmentada, encara, pels templets, cúpules, gàbies, figures i tota mena de capciositats que rematen, amb emfàtica presència, les seves residències.

La gent es pensa que Caldetes, pel fet d’ésser la població que te la paternitat de l’estiueig en el nostre país, es troba en decadència. No ho crec pas. Caldetes és una mica difícil de digerir des del punt de vista d’una plausibilitat arquitectònica, tot i que aquests últims anys potser ha millorat una mica. L’augment de la densitat arbòria, per altra part, no ha fet gens de mal, perquè ha tapat una mica el més urgent. Ara Caldetes te molta vida, i, mentre palpiti el nostre esperit burgès amb aquella desaforada anarquia que el caracteritza, la població anirà d’augment. 

Quan amb els anys, el Maresme sigui una successió de barris residencials de Barcelona, pràcticament afegits, Caldetes oferirà una tradició i una obertura que no tenen pas gaires pobles, pobres d’urbanització generalment.

De vegades, trobant-me al Maresme, vaig a donar una volta per la població. El mes de maig és excel·lent per a acostar-s’hi. En el Passeig dels Anglesos no hi ha una ànima vivent. Em sembla que tot el passeig és meu. Les torres són tancades. La clientela estiva és invisible. La tarda és gloriosa; el silenci, deliciós, la botànica té una presència lleugera. Arribo fins a les pinedes de la platja i escolto passar el vent a les copes dels pins. El mar està en calma. Hi ha una mica de vent de garbí, i unes onades menudes, gràcils, amb un petit penen d’escuma assolellada, moren sobre la sorra de carmí, fent un llarg, ample, fresseig de seda. Sobre la terra i el mar, hi ha un cel blau blauet rentat, d’una tibantor jovenívola, sobre el qual passen, d’una manera dolça i lenta, uns petits núvols de nata, exquisits, sense pes.

(IMATGES: 1-5 Josep Pla (Arxiu "La Vanguàrdia); 2 Portada llibre; 3 Caldes 1940 (L.Rosin, Barcelona); 4 Caldes 1950 (C.Vilar-L.Rosin, Barcelona).